Els tres colors del mar

-De quin color és?

-Què vols dir?

-Quins colors veus?

-No veig colors.

-Però no has dit que t'imaginaves el mar?

-Sí. El mar.

-I de quin color és aquest mar?

-No ho sé.

-Doncs... Què més hi ha en aquest mar?

-Una barca de pesca. Vint-i-cinc gavines.

-No saps de quin color és el mar, però sí que saps quantes gavines hi ha?

-Les gavines són indiscutibles. O bé n'hi ha, o bé no n'hi ha. Si n'hi ha, les puc comptar. Si dic vint-i-cinc, m'entendràs. Els colors són diferents que els números. Són subjectius. Digui el que digui, no m'entendràs.

-Però el color del mar és el color del mar.

-I de quin color és el mar, Saïd?

-Blau.

-I com és el color blau?

-Doncs... Com el cel, o com el mar, o... com aquella sanefa del tapís que teníem a casa dels pares.

-No parlis dels pares.

-Per què?

-Perquè no cal que els americans sàpiguen que hi ha gent a fora que ens estima.

Ens vam quedar en silenci. En Saïd mirava el cel, jo dibuixava gargots a la sorra. Feia massa temps que no en sabíem res, dels pares.

-Ali... Tu creus que són vius?

-Esclar que són vius. Va, no hi pensis. Tornem al mar.

-Blau.

-No, Saïd, t'equivoques. El meu mar, el que veig avui, des d'aquest desert aspre i enganyós, des d'aquesta presó maleïda, és de color vermell.

-Però el mar no pot ser vermell.

-I tant que sí. És vermell.

-No hi estic d'acord.

-Però hi ha més colors, Saïd. Hi ha una onada gegant del color de l'escuma.

-Blanc.

-Sí.

-I nosaltres, on som?

-En una barca.

-La barca de pesca?

-No, la barca de pesca és al fons, més enllà de l'onada gegant. Nosaltres som en una altra barca.

-I com és aquesta barca?

-No ho sé. No la veig.

Em vaig entristir. Aquell joc ens havia ajudat a passar l'estona al principi, però ara ja no ens servia de res. Estàvem perdent els anys més bonics de la nostra vida, rondàvem la vintena i el futur semblava cada vegada més lluny. En Saïd era més jove que jo i m'havia seguit des del primer moment, des d'aquell dia del 1991 en què vaig dir que calia fer alguna cosa, i ens vam unir a la insurrecció. Vam lluitar contra Saddam Hussein fins que no hi va haver més remei que fugir, perquè cap país ens va ajudar a enderrocar la dictadura.

Així que vam anar cap a l'Aràbia Saudita. Encara recordo la sensació d'alegria quan l'exèrcit americà ens va portar al camp de refugiats. Però aviat em vaig adonar que aquella gent de l'altre cantó del món no entenia res del que passava al nostre país. El que hauria d'haver estat un lloc segur des d'on poguéssim repensar la lluita o començar l'exili es va convertir en el lloc on el temps s'aturava de manera indefinida. Ens van tenir aïllats del món durant quatre anys. Ningú sabia que existíem.

-Creus que algun dia veurem la barca? -va dir en Saïd.

-No ho sé. Espero que sí.

-I com serà aquesta barca?

-No ho sé... Tant és, mentre ens tregui d'aquí, ja en tinc prou. Per mi, com si no és una barca. També podria ser un camell, o un autocar atrotinat, o un helicòpter.

-Sí, Ali, un helicòpter. Jo vull que sigui un helicòpter.

-Saps què, potser és un helicòpter, el que veig avui. Un d'aquests que volen baix i aparquen sobre els vaixells.

-I de quin color és?

-És del color dels helicòpters: el color dels exèrcits i de la guerra. I porta una bandera pintada a cada costat.

-De quin color és la bandera?

-Mmm... Dels tres colors del nostre mar.

-De veritat?

-Sí, Saïd, de veritat.

I m'ho inventava. Esclar que m'ho inventava, això de l'helicòpter i de la bandera i dels tres colors. Però la vida té aquestes coses. I mira que n'hi ha de països al món, i de banderes, i de països que tenen aquests tres colors a la bandera.

Pocs dies després del nostre joc de la barca i les gavines, un periodista de la BBC va trobar la nostra presó, per casualitat. Llavors el món va reaccionar, i el govern d'un país ben petit que té una bandera vermella, blanca i blava ens va oferir asil polític. I és per això que ara en Saïd i jo som holandesos .