Trencar el rebuig social als presos per facilitar la seva reinserció

BarcelonaQuan et diuen “He estat a la presó” no et quedes indiferent. Com que l’afirmació acostuma a generar rebuig, sovint els presos que ja tenen permisos o la lliberat condicional o fins i tot exreclusos que ja tenen la llibertat definitiva eviten explicar aquesta etapa de la seva vida. Aquesta reacció de rebuig és la manifestació més habitual de l’anomenat estigma penitenciari.

Aquesta situació dificulta la reinserció de les persones que han estat entre reixes, que han complert una condemna però que arrosseguen aquesta llosa quan tornen a estar en llibertat. Hi influeix l’etiqueta de perill que es posa a tot allò relacionat amb una presó, segons la presidenta d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), Sonia Fuertes. “Hi ha una imatge molt estereotipada del pas per la presó. No hi ajuda que, després de complir la condemna, a vegades s’assetgi mediàticament persones que ja han quedat en llibertat”, destaca.

Segons les dades del departament de Justícia, l’any passat hi havia 8.528 interns als centres penitenciaris de Catalunya. El 42% dels presos hi eren per delictes vinculats als robatoris, un 19% per tràfic de drogues i un 10% per homicidis. “Hi ha una idea generalitzada de les presons i dels delictes que no és representativa”, afirma Fuertes. “Quan algú diu que ha estat a la presó, una part de la societat directament el rebutja, sense conèixer-lo o fins i tot coneixent-lo”, assegura la presidenta d’ECAS. Afegeix que si la justícia és rehabilitadora, una vegada complerta la condemna els presos “s’han de reinserir a la societat i no castigar-los permanentment”.

“Jo no explico que he estat a la presó. Dic que vaig estar fora, treballant. Només sap la veritat la gent més pròxima a mi”, relata el Yusef, que va estar tres anys i mig sense sortir en cap moment del centre penitenciari on complia condemna per diversos robatoris. “No m’agraden els comentaris que fa la gent. Molta gent es pensa que si has estat a la presó ets una mala persona”, lamenta. La seva família, la seva parella i alguns veïns del municipi on viu són els únics que coneixen l’etapa que va passar entre reixes. Però no ho explica a altres persones que ara formen part del seu entorn per evitar possibles conflictes.

“Tinc companys però no amics”

El Yusef admet que després de la seva etapa com a reclús li costa confiar “com abans” en les persones, i reconeix que ara té “companys però no amics”. “A la presó em vaig adonar que, a l’hora de la veritat, només hi havia la meva família, que és amb qui realment podré comptar sempre i passi el que passi”, recorda ara.

“Han d’acceptar la seva història”

La presidenta d’ECAS avisa que els presos també s’enfronten a un autoestigma. “Han de fer les paus amb el seu passat i aprendre a viure amb allò, perquè ells mateixos senten rebuig, han d’acceptar la seva història”, assenyala Fuertes.

Per alertar de l’estigma penitenciari, l’ECAS ha organitzat recentment una jornada sobre l’aïllament postpenitenciari. Les entitats reclamen “fer realitat el principi de la segona oportunitat” per evitar la reincidència. La integrant de la comissió d’àmbit penitenciari d’ECAS Meritxell Campmajó va assegurar que “s’ha de garantir el dret a la igualtat d’oportunitats de tothom”. “Els exconvictes han de poder accedir al món laboral, a l’habitatge i a la salut com tothom”, va destacar.

En la jornada, les entitats d’acció social van fer pinya per crear una aliança amb l’objectiu de lluitar contra la situació que es troben els reclusos després del seu pas per la presó. Volen arribar a intercedir en la política i que s’introdueixin canvis en el sistema. Des de l’àmbit de la salut mental, el director tècnic de l’associació Obertament, Miquel Juncosa, va insistir en la necessitat de “canviar la percepció” de la societat. “És una feina de generacions”, va concloure.

“Els nens eviten dir que tenen el pare a la presó”

“És important que els fills no se sentin abandonats pels pares empresonats. Els nens també estan estigmatitzats. Són els primers que eviten dir que el seu pare o la seva mare és a la presó. Expliquen que està viatjant o fins i tot que és mort”. L’entitat Niños sin Barreras acompanya els menors als centres penitenciaris on hi ha un dels seus progenitors o tots dos. La secretària de l’associació, Montse Mariné, explica que, abans del vis - à-vis, també es treballa amb els pares i mares perquè siguin conscients de la importància que té la trobada que hi haurà.

“Els progenitors no s’han de victimitzar davant els fills”, assegura Mariné, que lamenta que molts d’aquests pares no expliquen la veritat: per aquest motiu l’entitat treballa perquè canviïn aquest comportament. “No cal donar tots els detalls, però els nens han de saber que els pares són a la presó perquè van actuar malament”, afegeix. Mariné diu que cada nen aplica “el seu mecanisme de defensa”. “Quan els pregunten pels pares, alguns ho expliquen i altres prefereixen no dir res”, conclou.