La travessia de Sant Antoni es recupera de la victòria "amarga" de les festes de Gràcia de l'any passat

BarcelonaEs van endur el primer premi del concurs de guarnits de l’any passat, però gairebé ningú ho sap. Ni ells ho expliquen: “És insignificant guanyar en una edició com aquella”, diu l’Henar Arranz mentre recorda quants esforços els va dur la recreació d’un poblet de muntanya nevat en ple mes d’agost. Era tan sols el quart any que s’hi presentaven, però els atemptats del 17-A els van “amargar” l’èxit. Totes les càmeres eren a la Rambla i les riuades de visitants que habitualment s’acosten a les festes de Gràcia es van quedar a casa. Dotze mesos després, i amb els ànims ben amunt, els de la travessia de Sant Antoni estan disposats a revalidar el títol. I, ara sí, que tothom ho sàpiga. Se l’han jugada convertint el carrer en Olimp 54: una discoteca on surten de festa els deus grecs de l’Olimp.

Dimarts a la tarda, hores abans que sonés la traca que avisa els festers que el temps s’ha acabat, allò no feia pinta de sala de concerts. I des de dalt del carrer no es veia ni rastre de cap divinitat clàssica. Hi havia un temple grec a mig fer, sí, i els respectius capitells jònics eren a terra juntament amb algunes àmfores de tons marronosos, però, al fons, només sobresortia una cúpula verda. No calia ser un expert per veure que anaven tard. L’Henar, que és la presidenta de l’associació, ho reconeixia: “Sempre t’intentes superar i, encara que tinguis una previsió, després tot canvia”. L’Ade, que també és sòcia, convidava tothom a donar un cop de mà. “Duem des de divendres dormint molt poc... Fins que no soni la traca a les vuit del matí, 'non-stop'”, explicava mentre un soldat grec corria carrer avall. La història es va repetir a diversos espais que s'estaven guarnint: “Si passes a les set del matí serem aquí, literalment”, “Demà ja farem la migdiada”, “Uf...”.

Però, a mesura que avançava la nit s’hi van anar sumant mans. A la travessia de Sant Antoni, gràcies a una màquina elevadora, les columnes blanques –fetes d’ampolles i tubs del paper de les lliteres hospitalàries– es van començar a alçar i, mentre desenes de persones rebregaven papers de diari, les façanes es van anar cobrint de jardins verds florits. El sostre, que és un dels aspectes que més valora el jurat, cada vegada era més atapeït. Tothom treballava a marxes forçades –“El pórex ha de dur cola? Els homes l’estan liant!”–. L’olor d'esprai i pintura es ficava al nas –“Aquí les drogues van a uns nivells superlatius!”–. El bar també va ser una de les parts que va agafar cos més ràpid. Les llums són obra de l’artesana Estela Torra, que té un taller a la mateixa travessia. I atenció amb la cabellera de les escultures femenines de la barra, les cariàtides, perquè són tires de baieta de pal de fregar.

Abans de la mitjanit, sota la cúpula, hi va aparèixer un déu Atles que, en comptes de sostenir el món, sosté una bola de discoteca. Les cortines vermelles del temple i el raig de Zeus de la portalada van ser dels últims elements que es van col·locar. Llavors va venir la traca. Molts van plorar i es van abraçar com en una mena de catarsi grega.

L'aposta de la resta de carrers

La travessia de Sant Antoni no va dormir, com tampoc ho van fer molts dels altres 20 carrers que també participen al concurs de guarnits. La d’aquest any, la 200+1, serà una edició renyida. Verdi, a banda d’haver escollit la temàtica romana, vol celebrar els 40 anys amb el primer premi. Progrés també va fort amb una escenografia del 'Llibre de la selva'. Però l’anècdota de l’any l’han protagonitzada els carrers Perill i Mozart, que han anat per totes, sobretot després de saber que havien escollit la mateixa temàtica. Tots dos són homenatges als videojocs dels anys 80. Però a Perill hi treien ferro i, mentre ultimaven els preparatius i un Pacman gegant s'il·luminava al fons, el seu president reivindicava la feina dels carrers: “És trist que molts veïns d’ara no es coneguin: activitats així ens apropen a l’altre”. A Mozart també s’hi van estar tota la nit. La seva aposta és que creuar el carrer sigui una experiència "interactiva". Ho explicava el Carles, al costat d'una gran superfície de cables en forma de marcià: "La idea és que s’hi pugui jugar!".

La nit de dimarts, un jove gracienc que es passejava pels guarnits va expressar el sentir de molta gent: “Verdi va tenir una època que era imbatible, però ara hi ha més joc”. Aquest any, pocs fan apostes.