“Un trauma infantil és factor de risc de suïcidi”

Barcelona“L’intent de suïcidi és un pensament que et ve al cap. Després, quan era a l’hospital, pensava: «Per què ho he fet?»Són moments impulsius, moments en què tot et va malament i el que vols és desaparèixer, però després et passa”. Ho diu la Julia (nom fictici), un dels cinc testimonis que expliquen sense embuts els motius que els han portat a intentar suïcidar-se i que els investigadors Salvador Simó, Francesc Arrufat i Carlos Peña, del grup de recerca en salut mental de la Universitat de Vic i el Consorci Hospitalari de Vic, han recollit en el llibre Suicidio y vida (Círculo Rojo). Són històries de vida que intenten aportar una mica de llum a un problema de salut que és la primera causa de mort a Catalunya entre els joves de 29 a 34 anys. “És un problema social important del qual no es parla perquè hi ha la creença, molt rebatuda, que parlar-ne fa que n’hi hagi més. L’objectiu de l’estudi és desestigmatizar el suïcidi per poder-lo prevenir”, apunta Salvador Simó.

Les històries que recull el llibre són dures. El Sebastián va tenir una infància marcada pels maltractaments físics de la seva mare, la Frida va ser víctima d’abusos sexuals en la infància, la Yanka va créixer en un orfenat on va patir maltractaments, al Javier el va marcar el divorci traumàtic dels seus pares i arrossega problemes relacionats amb el consum de drogues, com la Julia, que també prové d’una família desestructurada. “Però que lluitin per tirar endavant, i la capacitat que tenen de sobreviure, és el que impressiona”, indica Simó.

La investigació se centra en els factors que han portat aquestes persones a fer un (o diversos) intents de suïcidi i han conclòs que, sovint, els intents de suïcidi es presenten com una via d’escapament a la falta de sentit a la vida: “Estic cansada de la vida, em costa viure, no sé per què vaig néixer”, diu la Frida. Altres cops és una resposta a situacions traumàtiques. “La primera conclusió és que un trauma infantil és un factor de risc dels intents de suïcidi. Les cinc històries han començat amb un abús físic, amb un abús sexual, amb un divorci traumàtic dels pares o amb una infantesa trencada”, indica Simó. Per això insta a promoure la protecció de la salut mental dels nens: “Hi hauria d’haver polítiques més actives per garantir el benestar dels infants i intervenir precoçment per prevenir una malaltia mental”.

L’estudi també posa l’accent en la prevenció. Per això els investigadors han preguntat a la Julia, la Frida, el Javier, la Yanka i el Sebastián què els havia ajudat a tirar endavant. “I hem vist la importància que té per a una persona tenir un projecte de vida significatiu, així com tenir una feina i contribuir a la societat -explica Simó-. Si la vida t’aporta coses significatives, no prens la decisió de suïcidar-te”, diu.

El rol de la família

Els entrevistats, d’entre 25 i 50 anys, tenen una patologia mental prèvia i reben tractament a la xarxa de salut mental del Consorci Hospitalari de Vic. Tots coincideixen que se senten jutjats o culpabilitzats per la societat i lamenten que les malalties mentals encara estiguin estigmatitzades. “Per a la meva família, el fet que jo tingués una malaltia mental va ser un tabú que ha durat tota la vida”, explica la Frida. “Quan dius que vas al psiquiatre, molts s’aparten de tu”, afegeix la Julia. Una altra de les conclusions de la recerca és que la família i la xarxa social determinaran la nostra capacitat de resiliència davant d’un trauma. Però també cal una xarxa de salut mental que hi doni resposta. “És important que hi hagi espais de teràpia de grup on ho pugui compartir amb persones que han passat pel mateix i sentir-me compresa”, diu la Yanka.

Per aquest motiu, Simó demana prioritzar les polítiques de prevenció del suïcidi -a Catalunya ja hi ha el Codi Risc de Suïcidi-, però també d’ocupació laboral, ja que opina que el treball és “un factor protector”. També reconeix que la vinculació entre crisi i suïcidi és controvertida, però admet que la “crisi empitjora la salut mental de les persones”.