Tothom es repeteix

Cada matí, aviat, surto al balcó. És com si volgués assegurar-me que el món és allà encara, que no s'ha mogut per res mentre jo faig tombs amb el pensament. Cada dia l'he trobat, el món, esclar, un tros d'aquest univers, que és una mica de postal perquè visc en un bloc prop del mar, al setè pis. Però no pas a ella.

Quan hi vam venir, amb la Fina, pensava que jo esclataria de felicitat com un globus massa inflat. Però de seguida, justament al balcó, van començar les normes no escrites. Ni una sola persona que ens visitava va deixar de dir oh! S'arribaven a la barana, miraven el mar i, de seguida, exclamaven: oh!, ooh!, ooooh!, l'única variant era l'entonació que hi donaven. La Fina, al cap d'un any i mig de molta felicitat, em va retreure de tenir dèries. Jo, dèries? Però que no ho podia comprovar, ella? Tothom es repeteix. Perquè a les exclamacions al balcó s'hi van anar afegint altres casos. Per exemple, cap lampista, cap pintor, no complia. Li deia: posi'm l'endoll més a la dreta, pinti'm el sòcol en un to més fosc i, quan me n'havia volgut adonar, la Fina ja l'havia pagat i ell havia tocat el dos sense deixar més rastre que aquella seva negligència, justament allò que feia que em recordés de la seva cara en comptes d'oblidar-la del tot.

Era conscient que m'anava posant pesat perquè repetia, un cop i un altre, el que no podia deixar de veure com una constant. Dir oh! al nostre balcó, marxar sense fer l'últim encàrrec, fallar en la mateixa derivada, parlar del temps a l'ascensor… Sí, sabia que anava fent pujar la fumeta al cap del nas de la meva estimada, però ella no volia entendre que la meva queixa era la lògica conseqüència del fet que em trobava envoltat de repeticions exactes. Sempre produïdes en la mateixa circumstància i que jo n'era una víctima feble i sense escapatòria.

La trobo a faltar. En especial, els seus cabells llisos i rossos damunt de l'abric vermell. Li demanava que se'l posés quan anàvem al cinema de part del vespre. L'afavoria molt. Però, l'últim hivern, quan, cada diumenge al matí, com era el meu desig, anàvem a fer el passeig pel camí de ronda, també se l'entaforava. Ella sabia que l'adequat per a aquella marxa al costat de l'aigua era, tal com jo feia, vestir-se amb xandall, però es posava l'abric vermell. Quan jo sortia, després de deixar tota la casa en ordre -el dormitori, la cuina, el bany, la sala, el balcó-, la veia esperant-me ben quieta davant del mar, groc sobre vermell. Llavors caminava ben a poc a poc, sense fer soroll, i quan arribava davant de la seva esquena feia:

-Ah!

Ella, al principi de viure junts, deia:

-Ui! No t'he sentit arribar!

Sempre el mateix. Però al cap d'uns mesos, tant si li feia un ensurt com si no, ja no em responia. Tan sols s'alçava i deixava que jo li agafés la mà esquerra, sempre la mateixa, perquè les dones al carrer sempre han d'ocupar la dreta de l'home que les acompanya.

Potser jo hauria pogut callar. Com si fos un robot indiferent i sense sensibilitat, un robot absurd i eficient. Hauria pogut fer l'immens sacrifici de callar i guardar-me les apreciacions. En això no hi vaig caure. En canvi, durant un temps, pujava i baixava les escales de tots set pisos, per no sentir comentar el temps. I no acompanyava cap nouvingut al balcó del nostre pis. Ara bé, sentia l'oh, oooh!, des de la cuina o des del vàter, fos on fos que m'hagués refugiat. Quan se n'anaven, esperava delerós que la Fina em donés la raó, que em digués que sí, que tothom deia el mateix en veure el mar des del balcó. Però, en comptes de fer-ho, un bon dia ella va marxar amb els convidats. Un home robust i amb bigoti, que no havia parat de fer-la riure durant tot el sopar, li va baixar la maleta. Des de la porta, la Fina es va girar somrient amb aquells clotets adorables un a cada galta i va fer:

-No et dic adéu perquè no es converteixi en una norma!