Tortell Poltrona: “Tinc el somni que també hi hagi pallassos als geriàtrics”

Com estem?

Si no entrem en detalls, molt bé. La gent es jubila per fer el que realment desitja, però jo porto molt temps d’avantatge perquè soc molt feliç fent de pallasso i veient com la gent somriu. Per venir a l’ARA m’he creuat amb moltes persones que m’han somrigut. I això és com un premi.

Ara què estàs fent?

Visc al Montseny. Entre setmana treballo a les carpes, fent moltes coses per a escolars de 3 a 10 anys. I els diumenges faig un espectacle de circ amb música en directe, que són aquells moments màgics on fas xuf, i sembla que siguem immortals.

Com és que et vas fer pallasso?

Jo venia de la contracultura i l’anarquia. La definició de pallasso al diccionari Fabra és: “Figuratiu masculí, persona que pel seu mal capteniment només pot ser tinguda en compte com a objecte de divertiment”. I em va semblar fantàstic. Més endavant, Brossa ens va dir “Aneu a Montecarlo, allà hi fan circ”. I vam anar al festival, amb els cabells llargs fins aquí, i allà hi havia el príncep Rainier i la Grace Kelly, que aquell any havia convidat el James Stewart. I ens van fer descompte perquè érem d’un circ! Vam descobrir que el circ desafiava el sentit comú: no es pot volar i es vola, les coses han de caure i no cauen.

I us va fascinar.

És que si hi ha una cosa que ens atrau als éssers humans és veure que un altre fa una cosa que tu et veus incapaç de fer. Quan viatgem amb Pallassos Sense Fronteres sempre procurem portar un talentós, un tipus que tiri pilotes, o que faci una acrobàcia. Recordo, a la frontera de Síria, una noia que aixecava una altra noia... Que una dona fos capaç d’aixecar una altra dona era la revolució.

L’any 81 vau actuar al Parc de l’Escorxador i hi va venir Joan Miró.

I el Charlie Rivel. Ens els va portar el Brossa i nosaltres flipàvem. El Miró era com un nen poc parlador. I em va dir: “Vine un dia, que farem un pòster”. Després em va fer vergonya. Però no em sap greu, perquè després d’això vaig anar a actuar en una guarderia. Vaig entrar pintat, perquè pintar-se la cara permet al pallasso parlar dels sentiments profunds que als humans ens costa treure, com la vida o la mort, però els nens van plorar al veure’m. ¿Com ho vaig solucionar l’endemà? Em vaig pintar la cara davant dels nens perquè no s’espantessin. Perquè veiessin que realment tu ets un objecte per fer riure. I sovint, quan em pinto, penso en el Miró, perquè em dona la seguretat de dir que no t’equivoques, que estàs buscant realment qui ets.

Una altra definició de pallasso: “Personatge fora de la llei”.

Tinc una teoria: hi ha molts tipus de còmics; en un extrem hi posaria els monologuistes, que van vestits de carrer, i la seva comicitat es basa en coses molt pròximes com ara la família, la religió, la política, el sexe... A l’altra punta hi posaria el pallasso, que va pintat i vestit de manera tan estrafolària que ja no és un ésser humà, i això li permet parlar de les emocions i els sentiments. Per a mi, el pallasso està molt més a prop del titella que de l’actor.

Per això deu ser molt gratificant estar actuant i veure que els nens i els adults riuen encara que no pesquin exactament el missatge.

El que m’agrada d’actuar davant d’adults és que recuperen les emocions que tenien quan eren petits. El nen comença a deixar de ser nen en el moment que té consciència de la mort, i acaba de ser nen a l’adolescència, quan aprèn a dir mentides, perquè ja no expressem el que sentim, sinó el que nosaltres volem que els altres es pensin que sentim. I aquí comença la societat adulterada que ofega les emocions. No tenim el dret a sentir el que volem sentir, sinó que ens limitem, simplement, a preguntar-nos quin és el paper què hem de fer en cada moment. És molt difícil per als pallassos treballar amb el públic d’institut, per entendre’ns.

¿I amb el nen d’avui dia, estimulat amb tantes pantalles?

Els nens d’avui estan acostumats a avorrir-se poc i a obtenir una satisfacció immediata. I això és un problema. L’avantatge és que estan molt poc acostumats a veure les coses en directe i de forma real. Els sorprèn molt. Però, en general, els nens són capaços d’enganxar-se a qualsevol proposta imaginativa. Fins i tot et diria que no depèn de la qualitat en general, sinó del tracte, que els tractis com a persones. Si tu li fas a un nen així amb la mà, de seguida te la pica. No hi ha cap mena de barrera ni hi ha ningú que dubti, amb això. El que sí que és veritat és que tenim molts nens molt inflats de tot, de menjar, de roba, de sabates... Estem tips.

En quins llocs del món has actuat últimament?

En un país que m’estimo molt, el Líban, a la vall de la Bekaa, a la frontera amb Síria. I abans a Sierra Leone, a Libèria... He fet 52 viatges amb Pallassos Sense Fronteres.

I com està el món?

Molt malament. A Sierra Leone o Libèria les dones no poden anar a parir en un hospital segur. No hi ha botigues. Quan es troben dos camions a la carretera i acaba de ploure s’enfonsen. El món està en unes condicions lamentables perquè, a més a més, vivim en mons diferents però amb una informació única, que és la que ha generat el capitalisme de consum. Fa vint o trenta anys, a l’Àfrica molta gent no sabia que aquí hi havia hospitals, carreteres i supermercats. Ara sí que ho saben perquè tothom segueix el futbol, per exemple. L’altre dia em vaig quedar molt sorprès parlant amb la gent d’Open Arms, que em deien que a Líbia els donaven armilles salvavides, però en comptes de porexpan hi posen cartró. Això vol dir que els hi donen perquè s’enfonsin abans. No estem fent el que hauríem de fer, i és una tragèdia que pagarem molt cara com a espècie. Jo intento treballar pel futur. Per això cada vegada vaig més directe a la canalla.

Com et planteges l’actuació en una situació tan dramàtica?

Atac i fora. Anem a compartir la vida. Aprenc que estic viu per casualitat. Aprens que, quan et mors, al cap de quatre dies si no t’enterren fa fàstic. Aprens que és tan divertit tenir consciència i tan acollonant poder intervenir en les coses que no ho pots menysprear. Per tant, cada dia és un nou dia. Als viatges em costa molt poc marxar i em costa molt tornar a la nostra realitat, que sembla que no passi res i no és veritat. Les actuacions allà són molt bèsties; per a la majoria és la primera vegada que veuen un espectacle. I potser serà el millor espectacle de la seva vida. No hi ha gaires bojos més que estiguin prou sonats per anar-hi. Jo sempre havia defensat que això que el pallasso plora era una cosa construïda per opinions d’un pallasso. Però realment en aquesta situació amb tants imbècils, com aquest senyor amb el cabell de color Fanta de taronja… Mai hi havia hagut tantes universitats ni possibilitats de saber les coses, i ens limitem a viure les emocions que ens donen a través d’una pantalla. Estic arribant a una conclusió: estem en una guerra total de cultures. La cultura que abans era la que es feia a partir de l’esforç i del talent, que ens porta al Renaixement, per exemple, i la del consum.

¿T’emociones gaire quan treballes als camps de refugiats?

Intento no pensar-hi. Vam anar a treballar a Sri Lanka pel tsunami i vam establir un acord amb el ministeri de Cultura per obrir les escoles. De 1.500 nanos en quedaven 700. Vam veure com s’anaven buscant, com es reconeixien, com ploraven. Xics, a la pista. Vam marcar un cercle a terra amb guix perquè hi cabessin tots perquè no hi havia cadires. Primer hi va haver una cerimònia religiosa i després vam començar a actuar. Vam anar introduint a poc a poc el maquillatge, el micro, un número d’acrobàcia. L’espectacle va acabar sent una festa, amb tothom ballant, i el director va dir que fins a aquell dia només podien parlar de la mort, però que ara podrien parlar de la vida gràcies a nosaltres. No sé què diria jo, però està claríssim que l’estat de dret està tort. I que d’una vegada deixin de parlar-nos de l’estat de dret i estudiïn quan i a causa de què es va fer a l’estat de dret. En aquests moments l’estat de dret no es pot separar en tres poders. Ho sento en l’ànima, però si algú vol seguir jugant a aquest joc que ho faci. Darrere d’això trobem totes aquestes accions que provoquen molt sofriment, molt de dolor. M’alegro molt d’haver pogut escollir ser un objecte que pel seu mal capteniment només pot ser tingut en compte com a objecte de divertiment. I sí, és una filosofia de vida. Una vegada li van preguntar al Charlie Rivel: “I què més li queda per fer, a vostè?” I va contestar: “Acabar el meu número”. Doncs jo vull acabar el meu número. I literalment és veritat, perquè jo hi ha números que fa més de 40 anys que els faig i em sorprenc perquè estan inacabats.

I de Catalunya, què me’n dius?

Em sap greu que hi hagi gent exiliada i a la presó, però ha sigut brutal. Impressionant. Desobeir l’Estat d’aquesta manera. Ningú es pensava que votaríem ni que ocuparíem els col·legis tres dies abans i els vam ocupar. L’1 d’Octubre va ser fantàstic. Aquell dia vam derogar el règim del 78? No, el règim del 39!

¿A la gent gran també l’hauria de fer riure un pallasso?

Aquest és un altre gran tema. Vivim molts anys, la societat està desestructurada pel que fa a les famílies i la gent gran arriba un moment que molesta. Tinc un somni, que és que de la mateixa manera que Pallapupas va als hospitals a fer riure, hi hagi pallassos als geriàtrics. Quan som capaços de gaudir d’un espectacle de riure i de compartir-ho som més lliures i estem d’una manera millor en aquesta terra.