"Tornar a tenir feina m'ha salvat la vida"

BarcelonaQuè demanen pel Primer de Maig col·lectius com les persones amb trastorns mentals, amb discapacitat o amb autisme? Bàsicament, feina. Les seves taxes d'ocupació són baixíssimes: 35%, 19% i menys del 25%, respectivament. Les reclamacions són tan senzilles com que el mercat laboral relaxi les etiquetes discriminatòries; compleixi la llei de reserva del 2% de les places a les empreses amb plantilles de més de 50 persones, o que aquestes persones tinguin un lloc de treball adaptat a les seves necessitats. En definitiva, que no tota la feina es limiti a centres especials de treball, sinó que, els que puguin, acabin en una empresa ordinària.

Amb aquest objectiu acaba d'obrir al barri barceloní d'Horta una cafeteria en què cinc dels set els treballadors tenen algun trastorn de salut mental. Sota el paraigua de la franquícia Santagloria, i gestionat per l'Hospital Mare de Déu de la Mercè, l'establiment és una peça més del negoci del centre especial Menintegra't, que també té en marxa bugaderies, serveis de neteja i de logística. Sense cap altre distintiu que els cors que identifiquen l'orde de les Germanes Hospitalàries, la cafeteria ofereix els treballadors una “oportunitat laboral sense estigmes”, explica la directora de Menintegra't, Anna Sanmartín, que admet que un dels reptes que tenen al davant sovint és vèncer “pors o reticències” per haver d'estar de cara al públic. 

A Charo Paredero els problemes de salut mental la van obligar a deixar la seva feina a l'hostaleria i, superats els 50 anys, va creure que mai més tornaria a estar activa. Encara més, el seu estat d'ànim tampoc la deixava poder deslliurar-se d'una llosa que li impedia fins i tot sortir de casa. “Em feia por el carrer”, explica, ara amb l'uniforme de la cafeteria i amb un receptari d'amanides a la mà. Des del centre de salut mental que l'atén li van recomanar que enviés un currículum a Menintegra't i així va entrar al servei de bugaderia. Era el novembre del 2023, un moment en què va fer “un clic” el seu cap. “Tornar a la feina em va salvar la vida”, exclama, conscient de les dificultats d'entrar al mercat laboral ordinari.

Una primera feina

Sanmartín diu que l'òptim és que els treballadors seleccionats per entrar al centre especial passin un temps aprenent, adaptant-se a la vida laboral o reprenent el ritme si, com Paredero, van haver de demanar la baixa. Als 30 anys, Guille Vázquez llueix la samarreta del local amb la inscripció a l'esquena “En formació”. Aquesta és la seva primera feina “seriosa”, després d'haver passat un any en pràctiques a la bugaderia de l'hospital i fent els encàrrecs en una farmàcia; ambients considerats “més protegits”. Els problemes de salut mental li van impedir acabar l'educació obligatòria, així que quan el CSMIJ, les sigles dels centres de salut mental per a la infància i la joventut, li van parlar de la inserció laboral, va dir que sí. Amb tot, li feia “certa por” sotmetre's a les rutines laborals, no poder estar a l'altura. Ara bé, Sanmartín apunta que sempre ha respost molt bé. Fa uns mesos va demanar un canvi per provar altres feines i així ha acabat darrere el taulell fent cafès, entrepans o netejant taules.

A banda de la feina, la plantilla dels centres de treball té un acompanyament professional en tot moment, amb psicòlogues, treballadores i educadores socials. “Cobren el salari mínim, el conveni dels centres especials d'ocupació”, explica.

Les dificultats de socialitzar

Entre les persones de l'espectre autista adultes l'infradiagnòstic es tradueix en molt patiment per no saber què està passant. També a la feina. A Míriam Saladrigues la van diagnosticar fa un any i mig. Ara té 41 anys i comença a pair totes les dificultats que ha tingut al llarg de la seva vida laboral. Per això reclama que les empreses que puguin “adeqüin” el lloc de feina a les necessitats de cada treballador autista. “De vegades només cal situar la persona en un lloc protegit, sense llums o estímuls, o donar-li uns auriculars per esmorteir els sorolls o, directament abaixar els decibels d'un local”, enumera. Segons la Fundació Catalana d'Autisme, tan sols el 0,09% del personal treballa amb suport específic. 

Saladrigues diu que les feines li han durat pocs anys perquè, d'una banda, una de les característiques de l'autisme és “ser molt literals” i no es mosseguen la llengua i diuen el que pensen, cosa que sovint no agrada als responsables. Per l'altra, perquè de vegades l'estat d'ànim la deixa estirada al llit i no pot explicar què li passa. “Sempre estàs començant de zero”, es lamenta, però també diu que quan se sent a gust i segura en una feina és “molt bona”.