Toni Lloret: “Vivim a la Catalunya buida”

BarcelonaQuins són els micropobles de Catalunya?

Els pobles de menys de cinc-centes persones. N’hi ha gairebé a tot arreu del país. Des de Freginals, al Montsià, fins a Clariana de Cardener, al Solsonès. N’hi ha que no tenen nucli de població i tot són masies. Bàsicament, el que comparteixen és aïllament, envelliment i mal finançament, sobretot els que no pertanyen a la Diputació de Barcelona, que té més diners. Tenen dificultats per mantenir els vials locals, i tot plegat es tradueix en una considerable dificultat per tenir les mateixes oportunitats que les persones que no viuen en l’entorn rural.

Triï’n un, sisplau.

Un dia que pugui, intenti anar a Sant Esteve de la Sarga des de Tremp. Si no té un quatre per quatre, vagi molt a poc a poc. Li diré més: de Sant Esteve de la Sarga fins i tot n’ha marxat l’Ajuntament, que ara és als baixos d’uns locals comercials de Tremp. Faci una excursió a Soriguera, entre la Seu d’Urgell i Isona. Carretera nacional, teòricament, però si un dia han d’anar a Barcelona han d’invertir-hi un dia només pels revolts que hi ha. En fi, no voldria continuar perquè és pesat. És cert que a Catalunya no hi ha grans distàncies i generalitzar és un problema: Argençola, per exemple, té tres carreteres locals i també hi passa l’autovia Lleida-Barcelona.

¿La vida en un micropoble és cada cop més dura?

A l’Associació de Micropobles molts estem convençuts que sí. De pagesos o que s’hi dediquin cada cop n’hi ha menys. I cada cop són més grans. Algú pot dir que amb un tractor de 200 cavalls un pagès pot fer molta més feina que abans, però si els professionals deixen de ser al territori arribarà un moment que serà difícil que algú cultivi la terra. Per tant, es va fonent l’essència professional del món rural.

No ve gent de les ciutats a viure-hi?

Sí, gent que busca tranquil·litat, que vol notar el pas de les estacions, però la proporció és anecdòtica, perquè l’accés a serveis els és més difícil. I costa acostumar-s’hi. L’alcaldessa de Susqueda diu que a les persones que hi van a viure els dona un hivern de prova. Si superen passar-hi un hivern, potser es queden. A ciutat, a les set de la tarda del mes de desembre et trobes gent pel carrer. A Argençola a les sis fa fred i tothom és a casa. Et relaciones més amb l’entorn natural que amb altres persones i això, si no hi estàs avesat, costa de superar. En canvi, a l’estiu és diferent: és plaent sortir a les deu del vespre a veure si hi ha granotes a la riera, i això a Barcelona, esclar, no es pot fer.

A què ha dedicat el seu temps com a alcalde durant els últims vuit anys?

Ho podria resumir en “fan falta més diners”. Però de mica en mica hem anat entenent que aquesta no és la qüestió, perquè a l’alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat també n’hi fan falta més. No, aquí l’important és el concepte de ruralitat: ¿quin valor tenen per al país els nostres pobles i, per tant, les persones que hi vivim? Un exemple: la llei d’urbanisme vigent és la mateixa a Santa Coloma de Gramenet que a Argençola. I convindrà amb mi que no són el mateix entorn ni tenen les mateixes necessitats.

En què els perjudica, que sigui la mateixa llei?

No es pot imaginar el que costa aconseguir que des d’Urbanisme autoritzin la construcció d’una pallissa. Si agafem l’arquetip de pagès de gorra suada i Toscano a la boca, la pallissa era un paller, però ara, en canvi, calen molts metres quadrats, perquè les bales de palla fan més de 300 quilos cada una i s’entren amb el tractor. Per tant, estem parlant de 500 metres quadrats de superfície. No és un problema de terreny, perquè de terreny n’hi ha. És un problema d’impacte visual, pel que sembla. Fins al punt que hi ha alguns casos de magatzems agrícoles o pallisses que els obliguen a dissimular-los plantant arbres al voltant. Nosaltres ens preguntem per què s’ha de dissimular. ¿Es dissimula un bloc de pisos a Cornellà? Es dissimula perquè sembla que impacta en el paisatge. Però li impactarà a vostè, perquè els que hi vivim considerem que és molt normal que si durant la campanya de sega fas dues mil bales de palla les hagis de posar en algun lloc. Per a nosaltres el que hi ha al darrere d’aquests entrebancs és la valoració de l’entorn i l’ús -no només de l’ús paisatgístic, ni de l’ús creatiu de l’entorn, sinó de l’ús professional de l’entorn rural- que fan els que apliquen les normatives, que no són els ajuntaments, que tramitem però no podem decidir, perquè no s’aplica el principi de subsidiarietat.

¿Això és el que els porta a parlar de “tirania del paisatge”?

Pot semblar excessiu, perquè el paisatge és un valor. També hi ha gent que es dedica al turisme rural i necessita un paisatge que sigui agradable, però l’ús diari del paisatge dels que hi vivim no hauria d’estar tan condicionat per determinats cànons estètics.

Com repartirien els diners?

Hi ha un capítol important d’ingressos que són les subvencions de la diputació corresponent, que és el que tots els alcaldes corren a aconseguir. Hi has de dedicar hores. ¿No seria més fàcil posar directament els diners en mans dels ajuntaments, amb el criteri que fos? No s’haurien de fer tràmits.

¿Com anem de carreteres i de connexions digitals?

Depèn, cada cop hi ha més pobles amb wifi, però aleshores potser tens mala cobertura de mòbil. Fa tres mesos, en un dels nuclis d’Argençola hi va arribar la fibra òptica, i la gent se sent una mica més igual que els seus parents d’Igualada o Barcelona. Als pobles, les escoles o la consulta mèdica tenen accés a la fibra òptica, però no la casa del costat. Sovint ni l’Ajuntament. I, esclar, en una casa de veïns de Barcelona repartir-se els costos de la fibra òptica surt a compte, però si te l’han de portar a la masia... En resum, ens sentim tractats sense igualtat d’oportunitats i amb paternalisme.

¿Això vol dir que, més que sentir-se a la Catalunya buida, se senten a la Catalunya buidada?

Sí, pensem que és més correcte dir que vivim a la Catalunya buidada. Es governa considerant les zones rurals com a llocs de lleure i esbarjo per a la població en general o, el que és pitjor, com les zones on s’han d’ubicar els serveis que les ciutats no volen, com ara els abocadors i els molins de vent. Quants molins de vent o abocadors hi ha a Collserola? ¿Com és possible que costi de trobar molins de vent a l’Empordà o la Cerdanya? Per què és més fàcil en una zona que en una altra? N’hi ha que disfruten molt passejant amb el quad o la moto pels camins rurals just després de ploure, perquè sembla que vinguin de l’Himàlaia plens de fang, però els fan malbé. ¿I qui els arregla després? Però si fan quatre metres d’ample hi poden passar perquè la llei no els hi impedeix.

¿Això crea més un sentiment de baixa autoestima o de ressentiment contra els que vivim a la ciutat?

De ressentiment no, i l’hi dic amb rotunditat, però de baixa autoestima sí, de ser de segona divisió. Quan vaig començar a l’Ajuntament vaig coincidir amb un veí que ara ja és mort, regidor en el mandat anterior. I jo li deia: “Farem això i allò”. I ell em deia: “Calma, perquè no canviaràs res ni s’arreglarà res, i et cansaràs molt”. La conseqüència d’això va ser pensar en la necessitat d’una associació de micropobles. Perquè els veïns tampoc no esperaven que es pogués fer gran cosa.

Vam explicar a l’ARA que en un de cada cinc pobles, un total de 211 a Catalunya, hi ha menys de dos afiliats a la Seguretat Social per pensionista. La majoria es concentren a la ratlla entre les províncies de Lleida i Tarragona, al Pallars Jussà, i de manera més dispersa al Solsonès, el Berguedà o el Ripollès, de manera que en algunes zones del país la font d’ingressos principal són les pensions de jubilació.

Sí, i hi afegiré una qüestió que pot semblar sorprenent: als nostres pobles el concepte de dependència, molt lligat a les persones grans, no comença quan ets gran, sinó quan no pots conduir i no pots anar a comprar o a treure diners del caixer. De fet, fa deu anys que intentem que ens posin caixers automàtics, i això que els ajuntaments ja posaríem la connexió i fins i tot l’espai. És cert que cada cop es fan més esforços des dels consells comarcals per atendre les persones grans.

Vostè on treballa?

A Barcelona. Intento entrar-hi a unes hores en què no s’ha llevat gaire gent. Els últims deu anys he vist augmentar el trànsit, i li asseguro que a les set del matí som molts els que entrem a Barcelona. I furgonetes de repartiment, no ho vulgui saber. Si jo pogués venir en tren, hi vindria des d’Igualada. Quan era petit la meva mare em portava al metge a Barcelona i el tren d’Igualada fins a plaça Espanya trigava una hora i uns deu minuts. Ara fa anys que no l’agafo, però no hem millorat gaire. Anar d’Igualada a Barcelona és desesperant. Hi ha autobús, també, és cert. No triga tant, però ja és curiós: amb les carreteres embussades triga menys l’autobús que no el tren.

Existeix el centralisme barceloní?

Existeixen el centralisme barceloní, el gironí, el lleidatà i el tarragoní.