Toni Orensanz / Rafa Marrasé: “Hem normalitzat que hi hagi habitatges a 500 metres d’una química molt perillosa”

TarragonaDurant els dos anys que han passat des de l’explosió mortal a Iqoxe, al polígon sud de Tarragona, els periodistes Toni Orensanz i Rafa Marrasé no han parat de buscar testimonis i informació sobre l’accident. El fruit d’aquest treball es diu La gran explosió (Folch&Folch) i és un llibre que no només permet entendre aquells fets, sinó que també repassa tota la història de la petroquímica i mostra el seu origen corrupte i la connivència de les administracions.

Sabem què va passar a Iqoxe?

: Iqoxe feia un producte, l’MPEG500, que ja havia fet més vegades, però en comptes de fer-ne un lot de 25 tones, en feien de 20 i, per tant, havien de canviar la recepta.

És com si t’equivoquessis a l’hora de posar la quantitat de sucre fent un pastís.

Es podria haver evitat l’explosió?

: Altres empreses ho tenen totalment automatitzat, però a Iqoxe era semiautomàtic. I, per tant, es podien provocar errors. A més, no s’havien fet proves amb aquest producte, ni les sis vegades que havien fet els lots de 25 tones ni quan en feien 20… El problema és que quan es produeix el runaway, una pujada sobtada de la tensió dins el reactor, les mesures de seguretat estaven desactivades.

: Els sistemes sonors estaven desactivats. Hi havia només uns sistemes visuals, però no hi havia ningú controlant-los. Eren fora de la planta.

S’han corregit els errors?

: Iqoxe va dir que després de l’accident ja no tornaria a fer l’MPEG500. Això també indica una mica la poca confiança que tenien en el que feien. Pel que fa a l’administració, poca cosa hi pot fer: sempre va darrere del que fa la indústria. De fet, Best Available Techniques (BAT), que és la bíblia de la producció industrial a Europa, és un document que la UE encarrega a les multinacionals perquè detallin quins productes elaboren, com els fan i quins riscos i possibles emissions tenen. L’I+D el té la indústria. Estàs en mans de la indústria també pel que fa a les emissions. La Generalitat està col·locant ara uns sensors per mesurar-les, així que admet que abans no les controlaven.

Es fa un bon control d’emissions?

: És que aquí hi ha una altra trampa, perquè són sensors d’emergència i només detecten grans emissions. Per exemple, si un sensor detecta òxid d’etilè, vol dir que la concentració és tan bèstia que t’has de quedar a casa confinat.

¿Aquestes emissions més baixes també són un risc per a la salut?

: Les emissions més baixes també són nocives si es produeixen de manera prolongada. Això ho deixa demostradíssim l’Agència de Protecció del Medi Ambient dels Estats Units (EPA), que diu que la mitjana anual a la qual una persona pot estar exposada a aquest compost és de 0,02 micrograms per metre cúbic, però els sensors que posarà Protecció Civil mesuren parts per milió, és a dir, que deixarà per sota del radar grans quantitats d’òxid d’etilè. Segons ha dit, demanarà el confinament quan s’arribi a 80 parts per milió, cosa que equival a més de set milions de vegades el que l’EPA considera recomanable de mitjana anual.

Per tant, Protecció Civil no fa bé les coses?

: Qui no fa la feina és el departament d’Acció Climàtica, que no posa aquests sensors.

Sense sensors, ¿no podem saber si hi va haver núvol tòxic a l’accident?

: Aquella nit els tècnics portaven uns sensors manuals que són els millors que hi ha, però mesuren en mil·ligrams per metre cúbic. Sempre mesuraven 1.000 vegades per damunt del que seria perillós. No sabrem mai quina quantitat d’òxid d’etilè hi havia. La població estava desprotegida. I, així i tot, Protecció Civil, com expliquem al llibre, encara no havia pogut parlar amb l’empresa per saber quins productes hi havia implicats en l’accident i ja havia dit que no era tòxic.

: Quan les ambulàncies encara no s’havien atrevit a anar-hi perquè no sabien si era zona segura, Protecció Civil ja deia que tots tranquils.

: Protecció Civil s’ha equivocat amb moltes coses, al llibre es veu el caos de tot el que va passar. Però ha fet una aposta per ser més transparent i ara explica tots els accidents que hi ha a la indústria química. I què passa? Que des de l’agost fins ara ha estat un festival: Asesa, Afepasa…

Tot això també passava abans, però no s’explicava…

: Exacte. I ja hi ha almenys dos alcaldes que demanen a Protecció Civil que no notifiqui tots els casos perquè creen alarma. A l’atemptat d’ETA a la petroquímica, el 1987, 25.000 persones van fugir esperitades. La nit d’Iqoxe no va marxar pràcticament ningú. Hi havia gent fins i tot fent esport pel carrer.

: Hem normalitzat el risc i el perill. Hem considerat normal que hi hagi habitatges, camps de futbol i escoles a una distància que no és normal d’una indústria química que és molt perillosa. És que són a 500 metres…

Al llibre repasseu la història de com la indústria arriba a Tarragona i de la convivència amb els nuclis urbans.

: Als anys 60 es van crear barris de barraques a una distància no raonable de la indústria, però has tingut quaranta anys per intentar reordenar el territori i avui s’està construint un centre comercial a menys de dos quilòmetres, que és la distància que va recórrer la planxa que va sortir volant en l’accident. És que quan la IQA (ara Iqoxe) s’instal·la al polígon sud ja incomplia la normativa franquista que parlava de 2.000 metres de distància entre una indústria perillosa i un nucli habitat. La IQA, tota la instal·lació química i la construcció dels barris de Bonavista i Torreforta són il·legals des de la normativa franquista. I ara, en lloc de 2.000 metres, la normativa ja parla només de 500 metres. No s’ha fet res. Demà podria tornar a passar.

¿Heu pensat mai a marxar per viure més lluny de la indústria química?

: No, per canviar les coses has de ser aquí. A més, la petroquímica no és un problema de Tarragona. És el complex químic més gran del sud d’Europa, no és cap broma. L’EPA va demostrar que les emissions d’òxid d’etilè podien arribar a 1.500 km de distància.