Tomás Cano: “Els pares d’avui prenen com a referent les seves mares i dones”

Un nou model de paternitat demana pas: pares més implicats que volen tenir cura dels seus fills. Es detecta, però, una bretxa entre els pares amb més nivell educatiu -i millors sous- i els de menys nivell educatiu -i feines més precàries-. Així ho constata un estudi de la UAB elaborat pels investigadors Tomás Cano i Marc Barbeta-Vinyes.

Segons l’estudi, el nivell educatiu influeix en el tipus de pare que ets. De quina manera?

El nivell educatiu influeix en gairebé tot, i en la paternitat també. Més nivell educatiu acostuma a relacionar-se amb valors de gènere més igualitaris, tot i que no té per què complir-se sempre. També són més conscients de la rellevància de la cura i del temps que es passa amb els nens per al seu desenvolupament. I també es correlaciona amb el salari, tenen més recursos. També gestionen més paraules. Hi ha un estudi de psicologia del desenvolupament que va concloure que els fills de pares més educats escoltaven un miler més de paraules a l’any, i això en deu anys es tradueix en un milió de paraules més. A les famílies on els pares s’impliquen més, els nens treuen més bones notes.

La paternitat s’està maternitzant?

No ens agrada dir-ho així. El que volem dir a l’estudi és que els pares, en lloc de prendre els seus propis pares com a referents, prenen com a referents les seves dones i fins i tot les seves mares. Rebutgen la figura paterna tradicional i comencen a valorar més aquelles qualitats pràctiques i d’afecte més pròpies de les mares. El que seria ideal no és que els pares es facin mares sinó que tots dos es dediquin per igual a la casa i a la feina.

Si ells s’impliquen més, de rebot millora la conciliació.

Un pare implicat té un doble efecte sobre el nen i sobre la mare perquè l’allibera de temps. Si ella no té tanta responsabilitat sobre el nen, pot desenvolupar-se més en la seva carrera laboral. I al final, això té repercussions doblement positives sobre la família perquè també s’incrementen els recursos, les mares tenen més temps d’oci i això es correlaciona amb més felicitat.

Conec pocs homes que es redueixin la jornada laboral per passar més temps amb els fills. En canvi, conec moltes dones que ho fan.

La societat referma aquesta desigualtat. Hi ha una cultura de la masculinitat que fa que encara sigui un estigma que un pare es redueixi les hores per estar amb els seus fills. Són mecanismes de reproducció de desigualtat de gènere. A l’article també parlem de la paternitat compensatòria. Hi ha estudis que diuen que els pares a l’atur al final s’impliquen menys amb els nens que les mares que treballen perquè veuen amenaçada la seva masculinitat. Ens han educat per valorar l’home pel fet de portar diners a casa i inconscientment ho reproduïm.

Com seran els fills d’aquests nous pares?

Un pare implicat afecta positivament el desenvolupament cognitiu i no cognitiu del nen, és a dir, les habilitats emocionals, la capacitat de relacionar-se amb els altres, la motivació, l’autoestima... Tenir uns pares implicats augmenta la confiança en un mateix, la capacitat d’organització i la disciplina, i això repercuteix sobre les notes, que al final repercuteixen sobre el sou, i sobre el benestar físic i emocional.

Els pares que no poden passar més temps amb els fills es poden sentir culpables.

S’ha d’anar amb compte amb els missatges que s’envien. No és només passar temps amb els nens sinó l’ambient que es respira a casa. Puc passar deu hores amb el nen veient la televisió o passar dues hores molt connectats.

¿Els homes que adopten aquest nou rol xoquen amb el del seu pare?

Sí. N’hi havia que deien: “Jo vaig cada diumenge a veure la meva filla al partit i això és impensable que ho fes el meu pare!” Hi ha una contraposició molt forta i fins i tot una fascinació per un mateix: “El meu pare mai hauria fet el que jo faig amb els meus fills”. I això ja és un canvi molt gran en només una generació. Perquè en realitat els canvis de gènere han sigut molt intensos, i a Espanya han anat especialment ràpid.

Per què?

Perquè la dictadura va durar molt i hem hagut d’agafar embranzida. En termes de valors, som dels països del món més igualitaris, però a nivell pràctic no tant. Crec que això es deu a la precarietat i a unes polítiques socials molt dèbils, a un mercat de treball precari amb sous baixos i contractes penosos que fan que els joves per molt que vulguin dedicar-se per igual a la família i a la feina no puguin. L’estabilitat laboral influeix molt en la paternitat perquè si tens contractes precaris de sis mesos o et canvien l’horari cada setmana no pots fer plans, i això genera tensions en la parella i en la família. Espanya és el país d’Europa on les dones tenen fills més tard i on la distància entre els fills desitjats i els que s’acaben tenint és més alta, i això es deu a la precarietat laboral.

Ets pare?

No. La meva parella diu que quan tingui fills estaré obsessionat. El meu repte serà com desconnectar de tota aquesta literatura. No sé si tindré fills, espero que sí, però veient com està el mercat...