Ana Martín, filla d'emigants: "Mai hauria pensat que hauria de tornar a marxar a Alemanya"

BarcelonaAna Martín, filla d'emigrants dels 60 a Alemanya: "Mai hauria pensat que hauria de tornar a emigrar"

La història es repeteix en la família de l'Ana Martín. Els seus pares van emigrar als anys 60 des de la seva Màlaga natal –"on treballaven de sol a sol i no guanyaven ni per comprar el pa"– a Alemanya. "Eren anys difícils i les històries que explicaven s'assemblen a les que viuen moltes famílies avui", diu l'Ana. Primer hi va anar el seu pare i, dos anys després, la seva mare i ella, que llavors tenia dos anys.

L'Ana va créixer i es va escolaritzar a Alemanya. Com una més. Fins que, als 16 anys, els pares van decidir tornar i instal·lar-se a prop de Barcelona, a Rubí. Per a l'Ana, en plena adolescència, va ser traumàtic. "El meu país era Alemanya. Els fills d'emigrants ho passen molt malament. No ets d'enlloc i costa molt trobar la teva identitat. Et sents d'on has crescut però tens una altra nacionalitat", recorda. A Barcelona es va formar, va estudiar traducció i interpretació i de seguida es va posar a treballar. Volia estalviar per tornar a casa, per tornar a Alemanya. Però amb el temps, va anar perdent el contacte amb les amistats, en va fer de noves a Catalunya i s'hi va quedar.

Va tenir una filla, que ara té 26 anys, i Rubí es va convertir en la seva llar. "Hi vaig trobar el meu lloc i sempre deia que no volia tornar a canviar". Però un cop més, ha hagut d'emigrar. Els últims deu anys ha treballat de professora d'alemany, la seva llengua materna, i d'anglès. Era professora interina a secundària i a l'Escola Oficial d'Idiomes. Però amb les retallades a l'educació aquest curs s'ha quedat sense feina. La sortida? La mateixa que van triar els seus pares fa 50 anys. Emigrar a Alemanya. "Mai de la vida hauria pensat que hauria de tornar a Alemanya perquè al meu país no hi hagués feina". Ni se li passava pel cap que, als 53 anys, hauria "de fer les maletes i tornar a marxar", reflexiona. Però és que a Catalunya "no hi veia futur". "Hi tinc la meva filla, els meus pares, casa meva, ho tinc tot... Però no hi tinc feina".

Viatge d'anada i tornada

A Alemanya treballa de professora a un institut on imparteix classes d'alemany i anglès després que li reconeguessin els estudis i l'experiència laboral prèvia. Amb més de 50 anys, no li ha costat tornar al mercat laboral. I destaca que, a diferència d'Espanya, "els alemanys inverteixen molt en formació per retornar la gent al mercat laboral". S'ha instal·lat a la mateixa ciutat on va créixer, Karlsruhe, a uns 100 quilòmetres de Stuttgart. Allà viu amb la seva parella, un company d'escola a qui fa cinc anys va retrobar per internet. Ell es va mudar a Rubí però com que no va trobar-hi feina va tornar al seu país. Un any després, ho feia ella. "Però estem aquí de pas. No tinc intenció de quedar-m'hi sinó de tornar, com van fer el meus pares", assegura l'Ana.

Sentir parlar castellà pel carrer o al supermercat ja no la sorprèn. "Ara hi ha més oportunitats aquí, i es nota, però perquè aquí hi ha feina i aquesta és la diferència", assenyala. Els nous emigrants són treballadors qualificats "i ja no són mà d'obra barata", diu. El país on va créixer, però, no és tot com ella el recordava. Quan l'any 1976, en plena Transició, la família es va instal·lar a Rubí, l'Ana enyorava la societat alemanya, "més avançada i oberta". "Ara he sentit el contrari, que a Catalunya estem més avançats".

Tres germans emigrants, Xavi, David i Dani Pastells: "Aquí ens sentim valorats professionalment"

A la ciutat alemanya d'Ingolstadt, els germans Xavi, Dani i David Pastells han trobat el reconeixement professional que no tenien a Barcelona. Tots tres són modelistes industrials, formats a l'Escola d'Aeronàutica de Vilanova i la Geltrú. Pels seus estudis i experiència, l'automoció els necessita perquè tenen una bona base formativa. En canvi, a Barcelona, el Dani s'havia quedat sense feina, i als altres dos germans, el Xavi i el David, els estaven rebaixant molt el sou. "A Barcelona, si no tens contactes, si no ets amic d'algú, no vals res, per molt que tinguis una bona formació", diuen. A Alemanya no és així.

Un amic argentí va proposar al Dani que anés amb ell a Ingolstadt, a l'empresa on ell treballava, que fa dissenys per a Audi, perquè hi havia una oferta de treball. El Dani hi va entrar amb bon peu, i al cap de poc temps parlava als seus caps dels seus germans. "Es van quedar sorpresos que tingués dos germans més especialitzats en la meva mateixa feina; em van dir que els portés de seguida", recorda el Dani. A Alemanya els pagarien més del doble del que guanyaven. A la nova empresa els paguen 45 euros l'hora de feina, quan a Barcelona eren 20 "i ens insinuaven que aviat serien 18 euros", afegeixen.

A Barcelona, però, hi deixaven la família, sobretot els fills. El Dani té una filla de gairebé 7 anys, la Petra; el Xavi en té dos, el Marc, de 10, i la Núria, de 7. "Els enyoro molt; la Núria em pregunta cada dia quan torno", diu el Xavi. De tot plegat ja fa tres anys, i els tres germans estan encantats de la feina i de la vida a Alemanya. "Si ara mateix ens diguessin de tornar a Barcelona per una nova feina no ho faríem". A Alemanya "ens valoren perquè som bons treballant".

Tres germans, un equip

Els tres germans tenen el valor afegit que conformen un equip, i això els fa destacar dins de l'empresa, de la qual no volen dir el nom perquè "dins de l'automoció hi ha molta confidencialitat". Només poden explicar que ells són les mans dels dissenyadors de cotxes. Tot allò que s'imaginen els caps pensants ells ho fan realitat amb les mans.

Tot plegat, és molt abans que es fabriqui cap cotxe. "Les empreses d'automoció a Alemanya inverteixen molt en estudis previs, no improvisen com passa a Catalunya, per això a nosaltres ens feien fora de seguida perquè les empreses catalanes prefereixen fer i equivocar-se, per refer després, que pensar i dissenyar primer, com fem a Alemanya", expliquen.

Quan tornen a Barcelona, que és molt sovint, els tres germans diuen que només veuen cares llargues. "Els nostres amics estan sense feina, la gent està trista, ningú no pensa a fer vacances o a sortir, com es fa a Alemanya". Malgrat tot, Catalunya és el seu país. "Hem de tirar endavant Catalunya; quan a Alemanya sentim les notícies que parlen de casa ens entristim, perquè tenim les millors universitats, les millors escoles formatives, que han format especialistes bons, enginyers excel·lents, i allà no els valoren". Potser perquè a Alemanya sí, els tres germans destaquen que d'un temps ençà, a Ingolstadt, senten força parlar català pel carrer.

Alexandra Rintelen, emigrant de 23 anys: "Aquí hi ha gent amb bones feines que no tornarà"

Fa nou mesos que s'ha instal·lat a Düsseldorf i està convençuda que va prendre la decisió encertada. Alexandra Rintelen té 23 anys, i és filla de mare catalana i pare alemany. Els pares i els seus tres germans grans viuen a Barcelona, però ella va decidir que el seu futur passava per Alemanya, un trajecte que fan cada cop més joves, impossible com resulta trobar feines qualificades quan l'atur juvenil s'enfila fins al 57%. Rintelen, graduada en administració i direcció d'empreses a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), va aprofitar les pràctiques que va fer al departament de màrqueting de cosmètica de Henkel Iberica per reclamar una oportunitat. Com que a l'empresa no li van poder oferir un contracte malgrat estar satisfets amb el seu rendiment, va demanar un altre període de pràctiques, però en aquesta ocasió a la central d'Alemanya. Els seus caps hi van accedir i Rintelen va fer les maletes.

No era la primera vegada que marxava de casa. Ja havia completat una estada Erasmus a Munic. "La idea de tenir una experiència professional a l'estranger sempre m'havia atret molt", apunta. Les pràctiques eren una oportunitat per trobar encaix al mercat laboral, i emigrar a Düsseldorf també li permetia millorar el domini de l'alemany i l'anglès. En principi, havia de completar sis mesos de feina a l'equip internacional de màrqueting de la companyia, cosa que li permetia estar en contacte permanent amb Viena, Brasil o Dubai. "Em van acabar allargant el contracte tres mesos més i ara m'han proposat un contracte fix", explica Rintelen, convençuda que més endavant tornarà a Catalunya. "M'estic formant per tornar i poder aplicar el que he après", afegeix.

"Anar a treballar a l'estranger no és fer cap Erasmus; el món laboral és dur, requereix constància i responsabilitat", raona Rintelen, que tanmateix recomana als catalans de la seva generació completar una estada lluny de casa. Aquesta barcelonina exposa la visió que els alemanys tenen de la situació econòmica a l'estat espanyol: "Es parla sovint del sud d'Europa com un paquet, en el qual s'inclou Espanya, Portugal, Itàlia i Grècia. La gent es pregunta: 'Què fareu amb tants joves aturats?'". Rintelen recorda que, per als joves formats, trobar una feina a Catalunya és una odissea i que les comptades oportunitats que sorgeixen solen ser en forma de beques mal pagades. "He detectat que cada cop hi ha més catalans que busquen espavilar-se a Alemanya. Aquí hi ha gent amb bones feines que no tornarà", sentencia.

Maria Rius, enginyera de 26 anys: "La meitat de la meva promoció ja està treballant a l'estranger"

La Maria Rius es va quedar a l'atur només acabar la carrera d'enginyeria industrial a la UPC. Això li va donar l'oportunitat d'aconseguir una beca de Barcelona Activa i fer un curs per especialitzar-se en un programa informàtic de disseny que li va obrir les portes a marxar fora primer i a una bona feina a Alemanya després. "Abans d'acabar el curs ja vaig trobar feina a Colònia i quan vaig veure que m'oferien un contracte indefinit i un sou una mica més alt que aquí no m'ho vaig pensar gaire i em vaig llançar a l'aventura", explica la Maria. Aquesta primera feina, però, no va sortir bé perquè el projecte pel qual els havien contractat a ella i a set espanyols més va acabar cancel·lant-se. Ni per un moment, però, va pensar a tornar, sinó que va posar-se a buscar una altra feina al país.

No tot han sigut flors i violes, assegura, però ha valgut la pena. Ara treballa i viu a Munic, en una petita empresa que està desenvolupant un projecte per a BMW en el camp del disseny d'interiors de vehicles. La satisfacció professional no amaga moments difícils i una barrera important: l'idioma. Aprendre l'alemany, assegura la Maria, és el millor consell que es pot seguir si es vol emigrar al país. Ella l'estudia a consciència i es defensa, però encara té dificultats a les reunions de feina, on predominen els termes tècnics.

La tornada a Catalunya és a l'horitzó, però no hi ha urgència. La feina, els amics que hi ha trobat i fins i tot la parella, un noi alemany, són bons motius per sentir-se més adaptat que al principi. Explica que s'ha apuntat a la penya blaugrana i que ja ho tenen "tot preparat" per quan aterri Guardiola a la lliga alemanya la propera temporada. Per tornar s'ha de donar la circumstància de trobar una bona oportunitat laboral i no el que es va trobar quan fa un any entrava cada dia a Infojobs cercant una feina. "Hi havia 300 o 400 candidatures per cada oferta que trobava i el mateix es trobaven els meus companys. La meitat de la meva promoció ja està treballant a l'estranger, no ha tingut més remei", reconeix.

Enric Rotllan, fill de l'anterior onada migratòria: "Busca't amics o nòvia, però aprèn l'alemany!"

"En aquella època, era el pare qui decidia què havia de fer i on havia de treballar, i gràcies a uns amics alemanys que tenia a Barcelona va veure l'oportunitat d'enviar-me a Alemanya", explica l'Enric Rotllan, de 69 anys. Ell forma part de l'anterior gran onada migratòria, la dels anys 60 i 70. La que van reflectir pel·lícules com 'Vente a Alemania, Pepe'. Els joves d'avui no són Alfredo Landa però sí que tornen a mirar cap al nord d'Europa per buscar-se la vida.

L'Enric tenia 25 anys quan va arribar a Alemanya. Es va instal·lar en un poblet a tretze quilòmetres de Frankfurt. Era mecànic especialitzat en maquinària de fàbriques de curtits. "Com que era un treballador especialitzat van pensar que era un gran avantatge contractar-me perquè no m'havien d'ensenyar", recorda. Va treballar durant 35 anys a la mateixa empresa, on va entrar fent pràctiques i on va anar ascendint fins a arribar a cap de la secció tècnica d'exteriors. "M'encarregava dels muntadors que sortien fora i de les relacions amb els clients estrangers", assenyala.

Joves més preparats

A Alemanya, a l'Enric se li va obrir el món: "Hi vaig trobar un ambient molt diferent del d'Espanya, m'agradava la gent, em trobava a gust i m'hi vaig quedar". Han passat gairebé 45 anys. Es va casar amb una alemanya, la Regina, i van tenir un fill, el Cristian. L'emigració de llavors no és com la d'ara. "La majoria d'espanyols que venien als anys 60 ho feien amb un contracte a la butxaca i molts obtenien feines poc qualificades. Avui els joves estan més preparats i tenen estudis". A més, en aquella època "l'alemany mitjà no tenia ni idea d'Espanya. Avui, en canvi, tots han sentit a parlar de Catalunya o han estat a Barcelona i lloen el futbol, la cuina i la cultura catalana", assenyala l'Enric.

Amb la saviesa que dóna l'experiència, s'atreveix a donar alguns consells als nous emigrants: "Sobretot, aprendre alemany. És imprescindible parlar-lo per integrar-se. Si no, estàs perdut. Intenta buscar-te amics o una nòvia alemanya per aprendre l'idioma". Ell hi va arribar sense saber-ne. "Les classes a la Berlitz no em van servir de res perquè depèn de la regió parlen d'una manera o d'una altra. A Baviera tenen un dialecte que encara ara em costa d'entendre!", diu. I tot i les diferències lingüístiques –"els noms tenen més consonants que vocals, llegiràs noms llarguíssims, i els articles són diferents"–, no s'ha de defallir.

L'Enric recorda els centres espanyols on es reunien els emigrants i que servien per curar les ferides de la nostàlgia. "Estàs sol a l'estranger i la soledat és tan gran que et trobes molts cops parlant amb el mirall de la teva habitació". No obstant això, recomana no tancar-se. "Tenir contacte amb espanyols, sí, però evitar crear guetos. Integrar-se és molt important. Conèixer l'idioma, la història, els costums...", aconsella l'Enric. Avui, el seu entorn i els seus amics són alemanys. La seva néta és alemanya. A Barcelona, que visita sovint, ara ja només li queden els germans. "Sense adonar-me'n, han passat 45 anys a Alemanya. M'agrada, l'estimo i estic envoltat d'amics alemanys, sóc un d'ells. No penso tornar perquè aquí està la meva vida".