Teresa Cabré: “Amb el català cal tenir un comportament estratègic”

Com ha afectat el Procés a la llengua catalana?

Des de l’any 78 hi ha consens sobre la llengua. Consens no vol dir unanimitat, i ara hi ha un grup que vol donar la sensació que hi ha conflicte, i de conflicte lingüístic a Catalunya no n’hi ha. El consens continua vigent. Els partits que donen suport al model lingüístic representen més de les dues terceres parts de la ciutadania de Catalunya.

Sobre què hi ha consens en el català?

Sobre que la llengua vehicular de Catalunya és el català. Tot país ha de tenir una llengua de referència que vertebri el país, sobretot a l’administració, als mitjans i a l’escola. Sense que això impedeixi a cadascú triar la llengua que parla.

¿Els que repeteixen “Hi ha conflicte” se n’estan sortint?

Crec que no. Intenten crear l’escenari mental que hi ha conflicte lingüístic a còpia de repetir que n’hi ha. Per això és tan important repetir des de la realitat que no n’hi ha, encara que hàgim de jugar a la repetició contra la repetició. El resultat del recurs al Tribunal Constitucional sobre la llei catalana d’educació permet veure que els mateixos partits que al començar la Transició van defensar el model d’immersió continuen sent-ne partidaris, cas del PSC. Per tant, no és només l’independentisme que dona suport al català com a vehicle de comunicació de les institucions d’un país.

I quin ha sigut l’efecte d’aquest atac al consens entre la gent?

Entre les persones que no tenen el català com a llengua principal o familiar, pot haver creat algun dubte. I el conjunt del país jo diria que s’ha estressat, però estrès no vol dir canviar les conviccions. Tot el que ha passat ha estressat el país des de tots els punts de vista, i la llengua n’és un. Veig anècdotes que proven que de conflicte n’hi pot haver en tot. Però la convicció sobre la llengua crec que es manté. L’atac al consens el veig com una rebequeria davant el fet que l’ensenyament a Catalunya va trencar el monopoli de l’ensenyament que estructura la ment.

Com estructura la ment?

Actualment es dona poca importància, sobretot a les famílies, a la llengua. S’ha creat una mena de percepció que perquè els nens i les nenes esdevinguin professionals d’èxit són més importants certes matèries i habilitats que no pas dominar les llengües que utilitzaran com a vehicle d’expressió. És un error gravíssim que afectarà el país, perquè un ciutadà ha de tenir ben posades les bases del pensament, i aquestes bases es posen sòlidament a través de la llengua. Per estructurar el pensament cal la llengua i qui no l’estructuri bé està condemnat a tenir molts coneixements però que només seran funcionals a l’hora d’aconseguir un determinat èxit. El llenguatge estructura la ment. Perquè a través del llenguatge i de les humanitats vas conreant un esperit crític que et permet no creure tot el que et ve, sinó posar-hi el filtre de la teva pròpia anàlisi. I totes aquestes habilitats, que són el rerefons de l’educació, s’adquireixen a través de la llengua.

La llengua també transmet identitat.

En part sí, òbviament. I aquí és on topem amb la realitat política. Mira, he parlat molt amb col·legues meus estrangers, lingüistes d’altres nacionalitats amb qui m’entenc en moltes coses però que els costa entendre el que passa a Catalunya. Quan els transmeto la meva opinió personal hi van posant pegues. No entenen que es pugui ser progressista i ser independentista.

Perquè el nacionalisme dels estats és invisible.

Efectivament. Es dona per suposat. Però les coses donen moltes voltes. El català no era llengua problemàtica després de la dictadura. Vaig escriure una semblança d’Aina Moll quan va morir i és molt important l’encàrrec que va rebre d’intentar normalitzar el català sense conflicte. Ara he revisat papers i hi surt aquesta paraula. Preveien que podia haver-hi conflicte. La proposta catalana va ser molt hàbil en aquell moment: no es crearà conflicte si no volem crear conflicte. I no crear conflicte vol dir que nosaltres hem d’implicar les persones que veuen tan clara aquesta línia com ho veiem els catalanoparlants d’origen. Hi havia famílies que no percebien el castellà a l’escola com una llengua d’imposició perquè la llengua familiar era la castellana. Com es va superar això? Amb dues paraules que són clau en els pretesos conflictes lingüístics: empatia i complicitat. L’empatia: tu no pots desqualificar una persona que no pensa com tu, sobretot si vols que et compri la teva idea, perquè només aconseguiràs un trencament. I complicitat, que vol dir buscar aquells elements en què les dues parts podrien sentir una certa identificació.

I com es fa per aconseguir empatia i complicitat amb el català?

Amb un comportament estratègic, que no vol dir hipòcrita. Amb el català, un ha de saber moure’s estratègicament en funció de les circumstàncies, i això forma part de la intel·ligència.

Si baixem la pilota al carrer, quin comportament estratègic cal quan et trobes protagonitzant la cèlebre escena de “Porti’m un cafè amb gel” i et serveixen un cafè amb llet?

Fer-se càrrec de la qüestió. Ponderar-la. Entendre qui és i com és l’interlocutor. Si cal, explicar-li que llet i gel són pròxims. I tornar-hi amb un “si us plau”, sense atacar ningú. Jo intento actuar amb naturalitat, entenent com s’ha fet aquest país. Hem de creure en la llengua catalana.

Què vol dir creure-hi?

Adherir-nos-hi en el dia a dia d’una manera sistemàtica, harmònica, coherent. Una llengua que perd adhesions és una llengua que recula. L’adhesió ja no és l’orgull, que abans se’n parlava molt, sobretot al Quebec. L’adhesió és que, hi hagi el conflicte que hi hagi, haig de tirar endavant amb la llengua perquè forma part del meu patrimoni natural. A les classes, sovint començava amb una cita d’un lingüista escandinau, Jespersen, que diu que les llengües són creacions humanes, però és deure dels humans conservar-les, mantenir-les i millorar-les per a les generacions futures. Conservar-les vol dir utilitzar-les. I millorar-les vol dir utilitzar-les amb qualitat. El català l’has rebut en herència, te l’estimes, com qui rep una casa. A vegades has d’invertir per refer-ne la teulada. En el català també hi hem d’invertir, si és que realment ens el creiem, perquè aquesta és l’herència que deixarem. Per tant, cal tenir cura de com parlem, sobretot quan som personatges públics.

És una crítica?

És un toc d’atenció a vosaltres, els que sortiu en els mitjans públics.

L’accepto al 100%. Deixi’m que jo n’hi faci una altra. ¿No creu que la Real Academia Española és més hàbil fent festa al voltant de la llengua i dels seus acadèmics que no pas l’Institut d’Estudis Catalans?

Admeto que el comportament acadèmic té unes inèrcies, però també és una qüestió de poder i de reconeixement de poder. La Real Academia Española és un organisme reconegut pels poders. En conec els entramats, hi tinc molts amics i no són ells que han fet un esforç per difondre, és el poder que els ha donat un prestigi, de manera que quan l’Academia es pronuncia tothom ho compra com a prestigi. Per aconseguir que el treball de la Secció Filològica tingui aquesta visibilitat pública necessitem el reconeixement dels poders públics.

Quan encara assistim a l’ús interessat del concepte bilingüisme, apareix el trilingüisme de la mà de l’anglès. Un a llengua tan útil que més d’un pare i una mare poden pensar que per al futur professional dels fills és bo que la ment la tinguin e structurada en anglès. Què fem?

Això que acabes de dir em sembla molt gros. Perquè si una persona no està estructurada en les pròpies eines naturals difícilment tindrà després una estructuració mental que li permeti moure’s en aquesta societat. Les llengües són simbòliques i funcionals. I és cert que l’anglès és funcional, d’acord. Però ¿ha de ser en detriment del domini de l’ús de la llengua pròpia? Alerta. ¿Ens hem preguntat fins a quin punt els futurs advocats, metges, etc. surten preparats per exercir en català? A vegades ens trobem amb personatges públics catalanoparlants que tenen una expressió deplorable. ¿S’han plantejat les universitats si els estudiants surten preparats per a un món global i també per a un món local? Una llengua internacional no és la llengua natural, no és la llengua social. Tan important és la internacionalització com la localització. Quina impacte té la substitució del català per l’anglès a les carreres, en els graus? No ho hem pensat. Al novembre ho analitzarem en una jornada.

Quin impacte sospita?

Si jo vacil·lo en català i em sento molt més segur en una altra llengua en temes professionals, la llengua recula. Els terminòlegs internacionals parlen de “pèrdua de domini”.

Per saber com està la unitat de la llengua, vostès deuen mirar les eleccions a Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià com aquell que mira el cel per veure si plou.

Evident. Hi ha decisions que estaven pendents de com sortirien les eleccions al País Valencià i a les Illes, perquè l’Institut d’Estudis Catalans ha encetat un diàleg cooperatiu amb la resta dels territoris sobre com protegir la unitat de la llengua. Això vol dir que en l’emissió d’orientacions lingüístiques a l’escola, mitjans de comunicació o administració, hi ha d’haver una certa unitat en la diversitat. A la Secció Filològica voldríem arribar a tenir un diccionari d’allò que anomenem pancatalà, que a partir del cos de la llengua comuna puguis conèixer les opcions prestigioses dels altres. No sé si ens en sortirem però ens hem posat el repte d’encetar-lo.

Quin cas tan apassionant, el del català.

Sí, perquè, a més, parlem de la llengua d’un país modern i innovador, tecnològicament avançat, amb una capital global, amb ganes d’internacionalització. No és una espècie única, però és ben particular.