És el temps, estúpid
BarcelonaQuan Bertolt Brecht es preguntava: “Quin delicte és el robatori d’un banc comparat amb el fet de fundar-ne un?” no podia ni arribar a sospitar que molts anys més tard la Josefina en fundaria un que no viuria de l’usura sinó de la bona fe.
L’any 1998 la Josefina Altés i altres utòpics es van adonar que el benestar ens havia aïllat. Teníem televisors i cotxes però no parlàvem amb el veí a l’ascensor. Abans, quan no teníem res, ens ajudàvem, m’explica la Josefina, agafàvem una cadira i sèiem a la porta de casa al carrer i xerràvem de tot. I si algú necessitava alguna cosa, un cop de mà amb el nen que plora massa o que li vigiléssim l’arròs que el deixava al foc mentre cuidava l’àvia malalta, ho fèiem. I llavors es creava un vincle. Una xarxa de confiança. Però després ho vam tenir tot i ho vam perdre tot, perquè ens vam perdre nosaltres i no ens en vam adonar. Teníem tantes coses que no ens ho deixaven veure. I aquí va néixer el banc del temps. Perquè el temps és or. Però això no va d’or ni de temps. Va de persones.
La Josefina Altés, coordinadora del Programa dels Bancs del Temps i membre de l’Associació Salut i Família, va inspirar-se en els grups d’ajuda mútua de les dones italianes i va convèncer les dones catalanes per canviar la relació que teníem entre diners i persones. La Josefina, filla d’anarquistes, creia i encara creu que els bancs poden ser diferents, que les persones podem ser diferents. I encara no ho ha aconseguit perquè els bancs del temps encara no són prou coneguts, però el seu objectiu és el mateix que el d’Edgar S. Cahn quan afirma “quan siguem milers, serem una amenaça”. De moment encara ningú pateix que aquesta economia col·laborativa sigui perillosa, però temps al temps. Tot arribarà.
Des del 98 fins ara, els bancs del temps han crescut exponencialment. Amb l’arribada de les xarxes socials, un altre exemple de la necessitat imperiosa que tenim de coneixe’ns més els uns als altres, els bancs del temps s’han disparat. N’hi ha a Barcelona, a Sant Cugat, a Berga, a Màlaga, a Galícia, a tot arreu. I les experiències viscudes sempre són gratificants. En aquesta primera Festa del Temps, amb l’objectiu de convertir els centenars en milers, de fer de la bondat un perill públic que alteri l’ordre establert, els exemples són abundants.
Abans de perdre la vista la Rosa treballava de perruquera i atrezzista al cinema. Avui ofereix el seu temps a qui vulgui aprendre a fer-se les cremes facials o corporals de manera natural, amb cogombre, amb àloe vera. A canvi necessita que algú li arregli la tele, que li falla molt, o que li cusi, que ella no pot. Però el millor benefici que en treus quin és, Rosa? Les persones, sens dubte, les persones. El temps pot ser or, però un amic és un tresor.
La Neus Grau demana que li arreglin la palmera del seu jardí de Gràcia, massa alta per enfilar-s’hi ella. A canvi ella ofereix puntes de cosir, o cosir a màquina, que la gent no en sap. El Jordi Macià de Berga et pot ajudar a demanar subvencions. A canvi la Roser, de 84 anys, li planxa les camises. La Roser, per la seva banda, demana que li canviïn els quadres de casa, que la fan sentir tan acompanyada. I algú li fa. I la cadena segueix i segueix.
Els temps canvien, els bancs també. Acabarà la primera Festa del Temps i gent nova viurà experiències noves, regalarà i comprarà temps i faran vincles nous i creuran més en els altres. I potser algú els regalarà Brecht i llegiran que un dia va dir que l’home no ha de seguir tal com és, és necessari veure’l també com podria ser i acostumar-se a aquesta nova visió. Potser. Ho veurem d’aquí a un temps.