El temps de la dona

BarcelonaCampanyes públiques a les xarxes denunciant agressions masclistes, sense proves i sovint sense identificar l’agressor. Només la paraula d’una dona que ha decidit obrir-se i deixar anar una experiència traumàtica. “Jurídicament no té cap validesa, però és part de l’expressió de la ferida personal”, explica Lara Padilla, advocada amb dues dècades d’experiència en assessorament a dones maltractades. Una ferida, coincideixen totes les professionals del sector consultades, que requereix un temps diferent per curar-se en cada cas i que, en línies generals, no encaixa amb el tempo judicial, en què el procés s’allarga anys i obliga les dones a repetir els fets i reviure sentiments. Cada dona, un món, diuen.

La infermera Teresa Vallejo és la coordinadora d’urgències i el referent de violència sexual de la comissió de violència de l’Hospital Clínic de Barcelona. Diu que en cas de patir una agressió sexual o presenciar-ne una, cal trucar al 112, el telèfon d’emergències, perquè així s’activa el mecanisme d’atenció: enviar, si cal, una ambulància o indicar el servei més adient per a cada situació. No és hora de pensar en la denúncia, afirma aquesta professional, perquè el que és prioritari és, per una banda, fer una exhaustiva exploració ginecològica i, per l’altra, “fer contenció emocional”, apunta l’advocada Laia Costa, coordinadora de SARA, el servei municipal de Barcelona d’atenció, recuperació i acollida a víctimes de violència masclista. Des del Clínic, el centre de referència a la capital catalana, es fa un treball “integral” que determina la situació de la pacient i si requereix atenció mèdica, psicològica o social.

L’examen físic dels genitals o de les parts que han rebut l’agressió és lògic per recollir mostres d’ADN i redactar un informe que servirà en cas de denúncia. En cas que l’agressor sigui un desconegut, la denúncia és gairebé immediata en la majoria dels casos, relata l’advocada Padilla, però en tots els casos l’equip mèdic ha de comunicar-ho a la policia. Des dels Mossos d’Esquadra, la caporal Marta Ventas, del grup central d’atenció a la víctima, aconsella fer la denúncia “tan aviat com sigui possible” per aprofitar que la víctima té “els detalls dels fets frescos” i evitar-li el que anomena “la victimització secundària”, el suplici d’haver de passar una vegada i una altra pel tràmit de declaracions. I per a testimonis que miren cap a una altra banda, apel·la a la consciència i solidaritat per denunciar-ho i que la policia prengui mesures. A la comissaria, les dones tenen dret a assessorament jurídic gratuït si el volen.

Totes les expertes i els protocols assenyalen que és primordial que l’agredida tingui suport emocional i psicològic des del primer moment. Tant dels professionals que l’atenen com del seu nucli pròxim. “És bàsic l’acompanyament, escoltar la dona, que no se senti sola”, assenyala Raquel Escurriol Martínez, coordinadora del programa d’atenció a la dona de Tamaia, una ONG en actiu des del 1992. Cal empoderar-les, donar-los confiança, que prenguin consciència dels maltractaments, perquè, com diu aquesta experta, a ningú li agrada que li “pengin l’etiqueta de víctima” i, sobretot en casos que l’agressor sigui conegut i els abusos siguin reiterats, les dones sovint no tenen consciència d’haver-los patit. Aquí entra en joc la mà esquerra d’amistats i família d’estar al cas i ajudar-les i buscar els recursos que hi ha a l’abast. Per això, apunten les expertes, es desaconsella “pressionar o forçar la dona a la denúncia” fins que no estigui prou forta per fer front a un procés feixuc. És la vacuna per evitar que “se’n desdigui, retiri la denúncia o s’acabi amb un arxivament de la causa o una absolució”, subratlla la lletrada Costa, del SARA.

Rebotades de la ineficàcia

A Tamaia moltes dones hi arriben després d’un rosari de teràpies psiquiàtriques, psicològiques o visites al CAP “perquè no saben què tenen”, assenyala Escurriol Martínez. Això fa que moltes abandonin perquè no troben solució o no se senten còmodes amb el que els diuen, i tornen a la situació de risc “rebotades”.

Contra això existeix el suport psicològic, per “reduir el sentiment de culpabilitat i l’ansietat”, explica la infermera del Clínic, partidària de no amagar a la dona que la situació “serà dura i li caldrà molt suport”. Un estudi de Tamaia estima que la dona necessita de tres a cinc anys per superar la victimització i que, per això, n’han de ser conscients i no han de tenir por a demanar ajuda professional durant el procés. Sovint són les amigues o els familiars els que tiren la tovallola en aquest acompanyament perquè “es cremen o els frustra que la dona agredida disculpi l’agressor o fins i tot torni amb ell”, apunta la responsable de Tamaia.

Si s’ha decidit per denunciar, sovint la dona ja ha aconseguit girar full i es veu obligada a tornar als jutjats, trobar-se amb l’agressor i, per enèsima vegada, rememorar records. És el reflex, segons Laia Costa, que el sistema judicial “és antiquat i patriarcal”, un diagnòstic que comparteix la seva col·lega Padilla, que aplaudeix moviments com el del #MeToo o les iniciatives col·lectives. “És com explicar un secret i veure que no estàs sola”, il·lustra Escurriol Martínez.