Les temibles tempestes de Saturn

BarcelonaSaturn és un planeta molt diferent de la Terra: en lloc de tenir una superfície sòlida, és fluid -en altres paraules, és una bola gegant de gas- i la seva composició és d'hidrogen en tres quartes parts i heli en l'altra quarta part. Tot i això, hi compartim algunes característiques com per exemple l'existència d'una atmosfera. També ens hi assemblem en alguns fenòmens meteorològics, com les tempestes.

Al planeta anellat del Sistema Solar, unes deu vegades més gran que la Terra, són habituals les tempestes petites -la sonda Cassini de la NASA, que orbita i estudia el planeta des del 2004, les registra i ha demostrat que n'hi ha contínuament-. No obstant això, des que es va començar a observar el planeta a finals del segle XIX, els científics han detectat que cada trenta anys hi ha una tempesta enorme, a escala planetària. Aquests temporals passen un cop a l'any a Saturn -els seus anys, és a dir, el temps que triga a fer la volta sencera al Sol, en duren 29,5 dels nostres-, i acostumen a coincidir amb l'estació de l'estiu, quan la penetració de la radiació del Sol en la seva atmosfera és més gran.

Nou anys abans del previst

L'última Gran Taca Blanca -el nom que reben aquestes grans tempestes- va tenir lloc el 1990, i per tant els investigadors no n'esperaven una d'igual fins als volts del 2020. El desembre del 2010, però, uns astrònoms aficionats japonesos van descobrir una taca molt brillant a l'hemisferi nord del planeta. Era una d'aquestes tempestes espectacularment actives i violentes -amb molts llamps 10.000 vegades més poderosos que els de la Terra cada segon-, que arribava abans d'hora, en plena primavera saturniana. Des d'aleshores, un equip d'investigadors de diversos centres encapçalats per Agustín Sánchez Lavega, de la Universitat del País Basc, ha observat el fenomen tant des de telescopis terrestres com des del telescopi espacial Hubble i la sonda Cassini. Els resultats són el tema de portada de l'última edició de la revista Nature .

Un dels firmants de l'article, Enrique García Melendo, de l'Observatori Esteve Duran i de l'Institut de Ciències de l'Espai (CSIC-IEEC), explica que no saben per què la tempesta s'ha avançat. No obstant això, les observacions donen detalls sense precedents del funcionament de l'atmosfera de Saturn.

La visió que es té del planeta des dels telescopis és dels núvols d'amoníac que hi ha a les capes altes. Aquesta tempesta, però, s'hauria produït "a uns 250 quilòmetres de profunditat, en una capa on hi ha vapor d'aigua", apunta el científic. Així es descarta que sigui originada a la superfície per la radiació solar, i per tant dóna "moltes pistes de com funciona l'interior del planeta", al qual encara no s'ha accedit amb cap sonda. Una de les informacions més importants, apunta, és la de "com es mouen els vents de capes profundes". El que veuen els permet crear models informàtics per preveure com es comportarà la tempesta, encara activa. La Gran Taca Blanca correspon, de fet, a "la part alta del núvol", diu García Melendo. La tempesta en si, a sota, fa uns 10.000 quilòmetres -la mida de la Terra- però els núvols que arrossega són molt més grans i envolten tot l'hemisferi nord del planeta.