El tancament polític i sanitari de la frontera asfixia l'economia de Ceuta

Enviats especials a CeutaCeuta és la comunitat autònoma espanyola que pateix més atur (un 28,5%, segons l’EPA) i la política del Marroc, sumada a l’impacte econòmic de la pandèmia, l’han portat al límit. L’enclavament espanyol havia passat de puntetes per les crisis del 2008 i el 2012 gràcies a la seva simbiosi amb el Marroc: fins a 40.000 marroquins creuaven cada dia la frontera com a mà d’obra barata o per l’anomenat comerç atípic, un eufemisme del contraban. Des de l’octubre del 2018 el Marroc va tancar unilateralment la frontera per al comerç i amb el covid també al pas de persones. L’impacte als dos costats ha sigut devastador.

“La crisi es nota a les butxaques: qui venia a comprar dos cops a la setmana ara en ve un i si s’emportava un quilo del que sigui, ara n’agafa mig”, explica l'Afri, que té una parada de fruita al mercat del centre de la ciutat autònoma. Amb el tancament de la frontera la fruita ja no arriba directament des del Marroc, sinó que creua dos cops l’estret de Gibraltar: s’exporta per Tànger, passa per Màlaga i d’allà torna a Ceuta. El Kiko mostra a la seva parada de peix unes enormes cabres de mar a 12 euros la peça: “Ara ja no ens arriba gènere del Marroc i el preu ha pujat –abans les cabres estaven a 8 euros– però també és de millor qualitat perquè quan la frontera estava oberta ens quedàvem el que no volien a la Península", assegura.

Una economia basada en el comerç i en l'Estat

Fa anys que no hi ha indústria i l’economia de Ceuta es basa en el comerç i en l’Estat (la meitat dels assalariats de Ceuta pertanyen al sector públic). Pel fet de ser fora de la Península, Ceuta i Melilla tenen un règim fiscal particular: en lloc d’IVA paguen l’impost sobre la producció els servei i la importació (IPSI), que va entre l’1% que s’aplica als bars fins al 10% en el cas de les transaccions immobiliàries. Les exportacions des de les ciutats autònomes queden lliures d’impostos i en són el principal motor econòmic. Però Rabat va decidir tancar sobtadament aquesta frontera el 2018. El govern marroquí va esgrimir motius econòmics: l’Estat deixa d’ingressar centenars de milions d’euros en aranzels cada any i els productes que entraven per la frontera espanyola (de tota mena, des de tèxtil importat de Turquia fins a parament de la llar, electrodomèstics o aliments) representaven una competència deslleial que tallava el desenvolupament d’un teixit productiu propi. “Però darrere d’aquests arguments econòmics se n’amaguen altres de més polítics”, escriu el periodista Ignacio Cembrero: l’objectiu marroquí és asfixiar Ceuta i Melilla, potser amb l’esperança remota que es converteixin en una rèmora per a l’estat espanyol i que acabi lliurant-les, malgrat que la gran majoria dels seus habitants no ho volen”. Ningú sap com es mantindrà ara l’economia de Ceuta i Melilla.

L’altre gran pilar de l’economia ceutí –si no hi comptem el narcotràfic– són els serveis, fortament colpejats per les restriccions de la pandèmia. Després d’haver encapçalat l’index de contagis a Espanya, tot just ara la vida començava a reprendre el pols, amb el final de l’estat d’alarma i la reobertura del port. “El tancament de la frontera s’ha notat, sobretot perquè la gent adinerada del Marroc no hi ha pogut tornar, però a nosaltres ens anava prou bé amb la gent de Ceuta”, explica María Jesús Anta, que treballa en una joieria. “Però el cert és que abans de la pandèmia el Marroc ja havia començat a collar a la frontera, posant moltes traves a les treballadores domèstiques o als obrers de la construcció”.

Atrapats a Ceuta per la pandèmia

Són decisions polítiques que deixen autèntics drames humans. La Izzia, treballadora de la llar de 34 anys, no pot evitar les llàgrimes quan explica que fa un any i mig que no ha pogut veure els seus pares a Tetuan. Estava acostumada a llevar-se cada dia a les dues de la matinada per fer hores de cua a la frontera per entrar a Ceuta i treballar vuit hores en una casa on cuidava una dona gran malalta d’Alzheimer per 300 euros al mes, un sou del qual vivia tota la família. Quan van tancar la frontera es va haver de quedar a la ciutat autònoma: “He patit molt per la mare, que pateix del cor, però no tenia alternativa”. L’impacte del tancament de la frontera per a les ciutats del nord del Marroc també ha sigut catastròfic i ha motivat autèntiques revoltes que el règim ha mirat d’apaivagar amb promeses d’industrialització que han quedat en no res. El fet que el seu rei els hagi utilitzat com a carn de canó pels seus conflictes diplomàtics amb Espanya encara ha allunyat més la població de les regions rifenyes, tradicionalment combatives contra una monarquia que intenta esborrar-ne la identitat i els ha marginat del desenvolupament que ha viscut el Marroc els últims anys. I ha eixamplat encara més la distància amb un règim cada dia més deslegitimat als ulls del seu poble.