Tamara Djermanovic: "L'experiència iugoslava ens alerta que l'inimaginable pot passar"

Tenia la necessitat de tornar. Recórrer, divuit anys després, els països en què s'havia dividit la seva Iugoslàvia. No li importava qui va començar la guerra o qui va matar més gent. Parla de persones i dels seus destins. Amb molts tocs autobiogràfics, la de la Tamara i la seva família és una història universal. No és només un retrat de l'antiga Iugoslàvia durant el segle XX. És el mirall de la nostra Europa.

Dius que vas fer el viatge per acomiadar-te. De què?

De l'antiga Iugoslàvia, d'una idea en què vaig creure durant 26 anys. Sentia que el meu país no era Sèrbia, era Iugoslàvia. Durant els meus anys de vida allà estiuejava a Bol, un poblet de l'illa de Braè, a Croàcia. Cada any hi passava dos o tres mesos amb els meus pares i un grup d'amics amb qui vaig compartir els estius des de petits fins que vam començar la vida adulta. Jo venia de Belgrad, ells de Sarajevo, de Zagreb... i per a mi no eren un bosni o un croat, eren el Bojan o el Dario. El meu iugoslavisme no me'l va donar tant la política de Tito o l'educació dels meus pares, sinó aquells estius. Era inimaginable que de cop no podria passar-hi les vacances. Mai hauria pensat que el meu país passaria a dir-se Sèrbia.

Per què va ser catàrtic el retorn?

Em va fer veure clar que la meva era només una de les visions, compartida amb altres nostàlgics. Però vaig veure que hi ha molta gent que encara pensa en el passat, que no han oblidat el que es va viure durant la Segona Guerra Mundial o vés a saber en quin moment més llunyà, gent amb una idea molt marcada de qui és bosni, qui és serbi i qui és croat. Mai abans havia fet un viatge tan llarg tot seguit, vaig visitar parts que no havia vist abans. Fent-ho tot de cop i per primera vegada després de la guerra vaig formar-me una imatge completa que va provocar-me una catarsi. Ara hi puc posar el punt final.

Viatge al meu país ja inexistent. Quina identitat té algú nascut en una construcció estatal esfumada?

La desaparició del meu país és una cosa que tinc totalment assumida. La millor resposta a la nostra identitat la va donar el meu fill petit, el Dimitri, nascut aquí. Un dia li van preguntar d'on era i va respondre que "de Belgrad i de Barcelona". No va dir "sóc espanyol, català o serbi". En la dedicatòria del llibre deixo clara la meva definició de pàtria, que pot semblar una cosa purament poetico-estètica però en la qual crec profundament: la meva pàtria són els meus amics. Quan tornes després de tant anys i pots reprendre-ho tot on ho vas deixar veus que els vincles són fortíssims i que no hi entenen de nacionalitats.

La teva àvia et deia que als Balcans hi ha d'haver guerra cada 30 anys.

Això m'ho deia quan, trista, m'aconsellava fugir de Iugoslàvia. Amb 90 anys i després d'haver viscut cinc guerres, veia que el país es movia en cercles concèntrics que només portaven al conflicte. Deia que sempre estava governat pels que venien "del bosc", una bona metàfora. Amb les guerres, la gent amb estudis s'exilia i vénen els del bosc, els més primitius, nacionalistes. La segona generació del conflicte estudia de nou i fuig quan torna la guerra i, amb ella, els del bosc. Un cercle viciós. La gent que decideix quedar-se passa a la rereguarda. En circumstàncies de guerra o crisi, la veu cantant la porten els pitjors. Com ara.

Què n'opines del nou lideratge serbi, que aparentment es disculpa per Srebrenica i s'acosta a Kosovo?

És com si veiessis Rajoy fer coses semblants. Contradictori. Sèrbia està governada per la dreta nacionalista, gent que no em dóna cap confiança, tot el contrari. I tot i aquesta ideologia estan fent coses que suposats demòcrates no havien fet. Dubto que acabin amb la corrupció, i encara menys amb la política de despertar baixes passions que va portar-nos als conflictes dels noranta. En una situació de crisi econòmica, toques els nacionalismes i la gent és molt sensible. Encara ara. Costa creure que a l'autopista que porta de l'aeroport al centre de Belgrad hi hagi tants grafits demanant l'alliberament de Radovan Karadźiè. És una societat d'extrems: gent molt vàlida, independent i capaç de crear opinió crítica. I després tens els fonamentalistes cecs i posseïts pel pitjor.

Quin encaix tenen els Balcans a l'Europa d'avui?

Sóc molt escèptica. Aquest corrent fonamentalista és molt refrectari a l'Europa occidental i no hi veu més enllà del seu nas, perquè prefereix seguir-se recreant en el victimisme i les baixes passions. L'altra part mínimament sensata s'adona que l'únic que volen és una vida normal, sentir-se lliures i no dependre tant de la història. Fa deu anys veia molt més que ara que el futur, i potser la solució a aquests problemes, seria Europa. Però ara no ho veig tan clar. No la veig unida ni amb un projecte comú, i hi ha d'haver una unió econòmica, perquè quan això fracassa la resta trontolla. La guerra a Iugoslàvia va començar així.

Què en penses de l'analogia recurrent entre Espanya-Sèrbia, Kosovo-Catalunya?

Fins fa poc la negava completament. Ara, amb la crisi econòmica, i salvant molt les distàncies, no tant. Sobretot veient el nacionalisme espanyol. Si una cosa ens ensenya l'experiència iugoslava és que l'inimaginable pot acabar passant.