Takashi Sasaki: "El Japó encara no s'ha despertat de l'estupor per Fukushima"

Respon en un castellà que ha polit durant els anys que ha exercit de professor d'espanyol en diverses universitats japoneses. Takashi Sasaki (1939) ha explicat en el llibre Fukushima, vivir el desastre (Satori Ediciones) el dia a dia dels veïns més pròxims a l'epicentre de l'accident nuclear. El 80% dels 30.000 habitants Minamisoma -la seva ciutat- van haver d'abandonar casa seva. Ell es va quedar.

L'11 de març del 2011 els llibres que tenia darrere del televisor van caure per una sacsejada brutal. Escriu que mentre vostè cridava, la seva dona, Yoshiko, no es va alterar.

L'onada del tsunami posterior al terratrèmol va arribar a uns dos quilòmetres d'on hi ha casa meva. Quan es va comprovar com estava la central nuclear, una imatge que encara feia més por que el tsunami, a la nostra ciutat es va estendre el pànic. Ens vam quedar, perquè la meva dona, en l'estat en què estava [ja patia una demència], no hauria pogut suportar la vida en un refugi. Després vaig fer venir la meva mare a casa, que tenia 98 anys i era en una residència. Des del principi vaig creure que no podíem fugir enlloc. I es van produir fets que em van reafirmar en la meva decisió. Les autoritats asseguraven que els nivells de radioactivitat ambiental no eren tan alts a la nostra zona. I teníem llum i també aigua corrent.

Vostè explica la vida a prop de la central. La solitud, el retorn dels veïns, la reobertura de comerços, els problemes de subministrament... Com es va acostumar a viure tan a prop de l'epicentre d'un accident nuclear?

La part sud de la ciutat és a menys de 20 quilòmetres de la central de Fukushima Daiichi, la zona d'exclusió, però la part nord està situada a uns 30 quilòmetres de la planta, a la zona no contaminada. Els nivells de radioactivitat depenen molt de la zona. Però en general hem tornat a la normalitat. Ara el problema a Minamisoma és la reconstrucció, com donem vida altre cop a la ciutat. Aquí, més que tirar endavant per les seves pròpies forces, la gent té una consciència molt difusa sobre el que ha de fer per afrontar el futur. El que vol molta gent és que Tepco, encarregada de les centrals, indemnitzi els veïns i que l'estat també concedeixi ajudes, com si tot depengués només d'això, del que es pot rebre. Per recuperar el nivell de vida, les comoditats que teníem, molts ciutadans volen que les centrals nuclears tornin a funcionar. Després de tot el que hem passat! És molt trist.

¿Escriure un diari, que ha desembocat en un llibre, li ha servit de refugi? Ha sigut una forma d'evasió?

El meu blog és un diàleg amb mi mateix i, al mateix temps, un diàleg amb els que accedeixen a llegir-me. M'ajuda molt escriure per reconstruir la vida. Si no escrivís, potser la meva vida diària es desintegraria.

¿No va tenir por de les conseqüències de les radiacions?

Sí, esclar. Però les conseqüències de les radiacions de nivell baix pertanyen al món de les hipòtesis. Hi ha molts perills al món, des de guerres fins a desastres provocats per la negligència humana. No crec que hi hagi en aquest món cap lloc que ens garanteixi la seguretat absoluta.

Escriu que, en funció del moment, la informació pot fer més mal que una modesta quantitat de radiació.

Aquí, a Minamisoma, una anciana es va suïcidar penjant-se. La seva nota de comiat va ser: "Vaig a refugiar-me al cementiri". Aquesta tragèdia es va produir una setmana després de la reunió de l'anciana amb la família del seu fill, que havia tornat de la zona de refugi. La premsa deia que el seu suïcidi era un misteri. Però em vaig poder imaginar la causa que la va empènyer a prendre la decisió. Tot i haver-se reunit amb la família del seu fill, la dona havia de veure tots els dies com la televisió explicava històries tristes de l'accident nuclear. Les informacions l'havien impulsat a la desesperació.

¿S'ha desesperat amb la gestió que han fet el govern japonès i Tepco de l'accident nuclear a Fukushima?

L'11 de març del 2011 hauria d'haver sigut un senyal d'alarma per al Japó. El país i la societat japonesos haurien d'haver revisat la manera com es decideixen les coses en la política, la relació entre el poder central i les regions, i l'educació des dels seus fonaments. Però el que ha passat és que, altre cop, s'ha donat prioritat a l'economia, tant per part de la política com de l'opinió pública. També ha pres més força una forma de nacionalisme equivocat, que parla de l'honor i la dignitat del país. I aquest camí que el Japó ha emprès em sembla més perillós que el problema nuclear. No només els polítics, el poble també està mirant d'eludir responsabilitats.

¿S'ha sentit desatès pel govern japonès durant tot aquest temps?

Sí, esclar. L'estat encara no s'ha despertat del seu estupor.

Fukushima continua sent notícia per les dificultats a l'hora d'evitar filtracions d'aigua contaminada.

Fins ara, ens diuen que no ha sortit aigua contaminada al mar. Però s'ha de continuar vigilant. Ara mengem sashimi [un plat japonès basat en marisc o peix cru] examinat cautelosament abans que es vengui.

Tòquio serà olímpica, però els problemes a Fukushima continuen. ¿La candidatura olímpica ha servit de cortina de fum?

Penso que sí. El primer ministre, Shinzo Abe i altres dirigents prioritzen la recuperació econòmica a la finalització dels treballs per combatre els efectes de l'accident.