Aquí acaben les burilles de les teves cigarretes

BarcelonaVivim en un món ple de residus contaminants. La producció industrial i l'era del plàstic barat han omplert camps i oceans d'escombraries que degraden el paisatge i fan malbé el medi ambient. De residus n'hi ha de tota mena, però els més habituals als mars i oceans del planeta no són les ampolles de plàstic, ni les llaunes de refresc, ni, tot i que pugui semblar-ho, les bosses de plàstic. El residu més freqüent és la punta de cigarreta. Cada any se'n llencen 4,5 bilions, de puntes de cigarretes, i, com a conseqüència d'uns sistemes de tractament de residus poc adequats o directament inexistents, centenars de milions acaben al fons del mar.

Quan pensem en les burilles pensem en residus que molesten a la vista i a l'olfacte. Lletges, pudents, repugnants. N'hi ha per tot arreu: segons alguns estudis representen entre un 22 i un 36% dels residus que hi ha al món. Però la immensa majoria de les burilles no són als carrers, les platges, els descampats o els camps, sinó al mar, on van a parar arrossegades per les pluges o pel clavegueram. Un cop allà no es limiten a embrutar el fons marí sinó que deixen anar un tòxic còctel de metalls, tal com demostra un nou estudi, publicat al 'Tobacco Control' del 'British Medical Journal', que, després d'analitzar en detall la situació al golf Pèrsic, aporta dades concloents sobre els efectes nocius que les cigarretes tenen per al medi ambient.

Els components químics

En diem tabac, però una cigarreta és molt més que fulles d'una planta picades dins d'un tub de paper. La cigarreta és un producte industrial que conté una llarga llista de productes tòxics. Estan plenes de metall perquè les fulles de tabac són tractades amb pesticides, i perquè se n'afegeixen durant el procés de fabricació de la cigarreta, entre altres motius per tal de fer que el paper sigui blanc. Un filtre, dissenyat si més no en teoria per protegir els fumadors, és l'encarregat d'evitar la inhalació dels centenars de components químics que hi ha en una cigarreta. Això vol dir que en el filtre es concentren tots els metalls de les cigarretes.

Els filtres de les cigarretes estan fets d'acetat de cel·lulosa. O, el que és el mateix, d'un tipus de plàstic que es pot trencar en trossos molt petits però que no es pot fer desaparèixer del tot. Quan acaben de fumar, moltes persones els llencen de forma incontrolada. Des de carrers fins a muntanyes o platges, el món és ple de burilles. Ja fa anys que els ajuntaments de la costa intenten conscienciar els fumadors per tal que no enterrin les burilles a la sorra. Fins i tot s'han repartit cendrers dissenyats especialment per a fer-ne ús a la platja. En les platges sense servei de neteja les burilles formen part habitual del paisatge. Allà on sí que hi ha neteja, les màquines que remouen la sorra les desenterren però les seves mides fan difícil que siguin recollides. Cada cop que hi ha tempesta, la sorra s'omple de burilles arrossegades per les rieres o procedents de la xarxa de clavegueram.

Un problema mediambiental

Però per cada burilla que veiem a la sorra n'hi ha milers al fons del mar. Diversos estudis científics han demostrat que el de les burilles no és només un problema de civisme, ni tan sols econòmic (l'Ajuntament de San Francisco, un dels únics que disposa de dades específiques, situa en 10 milions d'euros anuals el cost de netejar les burilles). El problema és mediambiental. Els investigadors ja havien deixat clar que els microplàstics dels filtres contaminen el mar però mai fins ara s'havia avaluat la incidència concreta dels metalls un cop es dispersen en l'aigua. Això és el que ha fet un equip de científics de la Universitat de Ciències Mèdiques de Bushehr, a l'Iran, que han descobert que els metalls presents en les burilles acaben afectant l'aigua marina.

Les burilles presenten una doble amenaça per a la flora i la fauna marines. En primer lloc, tal com passa amb els microplàstics, perquè els peixos i altres animals marins, com les tortugues, les confonen amb menjar i les ingereixen. I en segon lloc, per l'efecte tòxic dels metalls dispersats en l'aigua. Metalls com ara cadmi, ferro, níquel, coure, zinc, manganès i arsènic. Un còctel perillós per als peixos (un estudi de la Universitat de Salt Lake va concloure fa uns anys que fins i tot en concentracions petites els metalls provoquen la mort de la meitat de la població de peixos) i per a les persones, que consumeixen peix contaminat i productes agrícoles regats amb aigua contaminada.

És un aspecte, aquest últim, que confirma que la guerra contra el tabac no s'ha guanyat encara. A la majoria de països occidentals els no fumadors ja tenen dret a respirar un aire sense fum, cosa que no passava fa pocs anys. Però, encara que no el respirin, el tabac continua afectant la seva salut. Ja no ho fa per la via de l'aire, com abans, però sí per una d'igualment perillosa: la de la cadena alimentària.