Susanna Barreda: “Em fa por que arribi l’hora del judici, perquè crec que no serà just”

¿Com va encaixar la notícia que el jutge Llarena renunciava a l’extradició de Puigdemont, Comín, Serret, Puig, Ponsatí i Rovira?

Em va sorprendre, i mira que costa que aquesta justícia et sorprengui. Crec que això és utilitzar la justícia a la carta. Si la resolució hagués sigut favorable als seus interessos, segur que no l’hauria rebutjat. Em sembla molt fort que un jutge pugui arribar a no acceptar la decisió d’un altre jutge, perquè sempre ens han dit que les decisions judicials s’han de respectar, t’agradin o no.

Quin efecte pot tenir sobre els que són a la presó, com el seu marit?

Posa la pell de gallina. Em fa por que arribi l’hora del judici, perquè crec que no tindran un judici just. La defensa del Jordi ha proposat proves que el jutge no accepta. Em sembla que han construït una idea i la volen provar tant sí com no: “Aquest, perquè és el president de l’ANC; aquest, perquè és el president d’Òmnium... Hem de retirar de la circulació tots els líders. Com? Els apliquem la rebel·lió, i després ja trobarem la manera de justificar-ho”. Com va dir la Soraya Sáenz de Santamaría, han decapitat una generació de líders polítics. Això és el que pretenen amb aquest judici.

Aquesta setmana ha fet nou mesos que el Jordi Sànchez és a la presó. Emocionalment, per quines etapes han passat?

Quan el Jordi hi va entrar no ens ho acabàvem de creure. Al començament hi va haver un moment d’adaptació a les coses més petites del funcionament de la presó: visites, peculi, paquets... No ho normalitzes però t’hi adaptes per poder sobreviure. El primer dia que vam anar a la presó va ser horrorós, i l’últim també ho va ser, però des que és a Catalunya estic més tranquil·la. És en una presó, però millor aquí que allà. A Soto del Real el Jordi va estar molt de temps en un mòdul relativament conflictiu com a càstig per la trucada de la campanya. Quan d’allà el van canviar al mòdul de respecte, com en diuen ells, vam estar una mica més tranquils: es podia veure amb el Cuixart, hi havia el Sandro Rosell, el tipus de presos era diferent. Malgrat això, a ell no li van permetre fer activitats que els presos d’aquest mòdul poden fer. Aquí tenen les mateixes trucades, visites i vis-a-vis que tothom. Si a mi fa dos anys em diuen que estaria contenta que al Jordi el posessin a Lledoners, no m’ho hauria cregut.

El seu marit no va voler que vostès el visitessin un cop a la setmana, amb el vidre pel mig.

Per a un pare és trist veure els fills a través d’un vidre i no poder-los abraçar. Per això el Jordi preferia el vis-a-vis, malgrat que et tanquen amb clau, et deixen una estona en una saleta petita amb unes tauletes... És una història una mica estranya: en una hora i mitja reprodueixes el que hauria d’haver passat en un mes. I aprens a explicar-te les coses més de pressa. Si has de dir “t’estimo”, o els has de renyar, aprens a dir-ho i no esperar-te, perquè si se’t passa el temps ja no podràs. Qualsevol minut d’aquell temps l’has d’aprofitar.

Abans de tot això, vostè no devia haver concedit mai cap entrevista.

Jo? Mai. La vida se’ns ha complicat molt. Continues amb la teva vida laboral, tota la responsabilitat de la família recau sobre tu, i després no pares d’anar a llocs a denunciar aquesta situació tan injusta. Un dia, la meva filla mitjana, la Clara, em va dir: “Mare, jo no puc viure en un país on algú, sense haver fet res, el puguin posar a la presó com han fet amb el pare”. Em va afectar que no veiés Catalunya com un lloc segur. Un dia la meva filla petita em deia: “Mare, però digue’m quant temps hi serà. Perquè si són 30 anys, quan el pare surti jo seré una senyora”. És molt difícil gestionar aquesta incertesa. O potser un dia vas al metro, se’t gira algú i et fa una abraçada i es posa a plorar. No és fàcil acostumar-s’hi, tot i que agraïm eternament la solidaritat de la gent. I és curiós: al mateix temps la situació ha tret el millor de tots, tant dels presos com de nosaltres i la societat. Podríem estar molt enrabiats, però canalitzem aquesta energia per construir un país millor per als nostres fills. I no pararem fins que ho aconseguim.

Del reportatge de Jaume Roures a TV3 sobre el 20-S em va cridar l’atenció la serenitat, gairebé la fredor analítica, amb què el seu marit ja deia de bon matí: “Aquest dia serà llarg” i “Aquí hi ha un problema, que són els cotxes”.

Aquell va ser un dia que algú va planificar perquè passés d’aquella manera o pitjor. Els Jordis no van convocar aquella manifestació, però van patir molt quan els van dir que als cotxes hi havia armes amb munició. Van voler col·laborar amb la Guàrdia Civil fins al final perquè no passés res. I no va passar. El Jordi és un animal polític de tota la vida. Quan els seus amics col·leccionaven cromos de futbolistes, ell col·leccionava els tríptics dels partits. Al grup de la Crida a la Solidaritat en què ens vam conèixer als anys 80 sempre estava preocupat amb les injustícies no només de Catalunya, sinó de tot arreu. Té ull amb situacions que per a una altra persona passen desapercebudes.

El recorda aquell matí marxant de casa?

Sí. Va ser un matí normal.

Normal?

Ja feia dies que portàvem una vida molt moguda i amb ansietat. Sí que recordo que en tornar de matinada li vaig preguntar per què s’havia enfilat a dalt dels cotxes, perquè no és una actitud habitual seva. I em va dir que els havien demanat de desconvocar la manifestació i que la millor manera era dalt dels cotxes, com a plataforma perquè els sentís millor la gent, i que la Guàrdia Civil ho sabia. Al cap de dos dies, el ministre Méndez de Vigo va començar a dir que la manifestació havia sigut “tumultuària” i en aquell moment el Jordi i jo ens vam dir que alguna cosa estava canviant. Amb aquell qualificatiu ens vam adonar que començaven a construir el relat de sedició. El reportatge de l’1-O et planteja molts dubtes. Per què va anar la Guàrdia Civil a entrar a la seu de la CUP sense ordre judicial? Sabia que no ho podia fer. ¿Eren ganes de provocar? Per què va passar això dels cotxes i les armes? Se’ls va oferir deixar els cotxes a l’aparcament i no van voler. ¿Els interessava que la cosa anés més enllà? Hi ha moltes coses que no quadren.

Aquest carrusel emocional que viuen inclou el moment en què semblava que Jordi Sànchez podia ser investit president de la Generalitat. En el llibre, el seu fill explica que a vostè no li va fer cap gràcia.

És que tot ho vas codificant en el sentit de si l’afavorirà o no. Jo tenia claríssim que no el deixarien ser president, perquè el jutge vol apartar-los i esborrar-los. El seu advocat, que creu en la justícia, em deia que era molt difícil que el jutge pogués impedir que el Jordi anés a la investidura. Però, efectivament, no l’hi van deixar anar. Era un divendres i tenia vis-a-vis. Vaig pensar que el mateix dia hauria pogut ser al Parlament de Catalunya veient com l’investien president i, en canvi, era a la presó de Soto del Real esperant per entrar. Aquesta era la meva vida en aquells moments, i ho continua sent.

La Fiscalia del Tribunal Suprem ha advertit que després de la decisió de la justícia alemanya hi hauria risc de fuga si els deixessin en llibertat.

Posaria la mà al foc que cap dels que són aquí marxarien. Aquesta decisió ja se la van plantejar, i tots han anat a declarar més d’una vegada. Per tant, si llavors no ho van fer, ara tampoc ho farien. Però és molt gros: retiren l’euroordre dels exiliats perquè no volen jutjar-los, i als presos no els deixen en llibertat. Tot ho acaben interpretant com els interessa. Tinc esperança que això s’arreglarà. El govern espanyol, si ara té voluntat de reconduir la situació, pot fer un canvi a la fiscalia. Es pot demanar un altre tipus de penes. El que és clar és que els delictes de sedició i rebel·lió només es veuen aquí. Al sector més unionista crec que els anirà millor quan facin una proposta. Pel carrer he tingut comentaris de suport, fins i tot de gent que se sent espanyola però no se sent identificada amb aquestes presons preventives de l’estat espanyol.

El seu marit ha sigut d’esquerres tota la vida. ¿Se li fa estrany veure’l a la llista i a la Crida del president Puigdemont?

Els partits són la millor forma de representació política però, com vam veure l’altre dia al Parlament, a vegades tenen unes dinàmiques més de vida de partit que de situació de país. Crec que la intenció de la Crida és transcendir els partits i anar a un espai amb diferents sensibilitats polítiques. Des d’ERC diuen que està molt bé que hi hagi una proposta de centredreta. Crec que no és la intenció de la Crida. El Jordi s’ha reivindicat sempre com un home d’esquerres. I per a ell, ara, la millor manera d’afrontar això és transcendir els partits.

Al llibre Abans ningú deia t’estimo (Ed. Catedral, 2018), escrit per Anna Forn, Beta Forn, Laura Turull, Marta Turull i Oriol Sànchez, publicat fa poc, els fills s’expressen amb molta sinceritat sobre emocions i relacions amb els pares, entre ells o amb la política. De fet, el títol pertany a un dels capítols escrits pel seu fill. Què li ha semblat?

Quan l’Oriol em va plantejar el llibre, li vaig dir que jo no ho faria. Per despullar-te així has de tenir molt clar que ho vols fer. Ell, la Beta i la Laura ho tenien molt clar. Necessitaven compartir amb tothom aquests sentiments. Bé, són majors d’edat, endavant. Quan ho vaig començar a llegir vaig descobrir un fill que no coneixia. L’Oriol és una persona que no expressa gaires emocions, i menys sobre els pares, i el primer cop no vaig poder parar de plorar. És un llibre molt bonic. Si algú té ganes de veure aquesta experiència a través d’uns adolescents, que s’obren d’una manera molt digna, els encantarà.

Moltes gràcies, Susanna.

M’agradaria dir una cosa. Uns amics del Jordi li estan preparant una festa el 28 de juliol a Palafrugell. Tothom que vulgui hi està convidat. Serà una festa estranya, perquè ell no hi serà, però els amics tenien moltes ganes de demostrar-li el seu afecte i van pensar que compartir sentiments i música a Palafrugell, que ens l’estimem molt, seria un bon regal per a ell.