“Vaig recórrer les clavegueres fins que el corrent em va escopir al mar”

Premià De MarDe vegades les borrasques no només porten imatges de dolor i devastació. Fa trenta anys Catalunya es despertava amb la notícia d’una nena que va sobreviure sorprenentment després que una riuada a Premià de Mar, al Maresme, l’arrossegués fins al mar. La fúria de l’aigua la va empènyer al llarg d’un quilòmetre i, un cop a la profunditat del mar, va aconseguir esquivar la immensitat de les onades i, quan ja la donaven per morta, va sortir pel seu propi peu a demanar ajuda.

Aleshores la Marta tenia tretze anys, vivia a Barcelona i passava els estius a Premià de Dalt. Aquella nena va créixer i avui té 43 anys, està graduada en enginyeria química a la UB i es dedica a la gemmologia. Sota el braç porta els retalls de premsa d’aquell 6 d’agost del 1990. “Mira, aquest és el meu pare”, diu ensenyant la fotografia del retrobament amb ell, després que s’enfonsés el vehicle en què anaven.

-De cognom et dius Riera? És com una broma, no?

-Sí, ja ho sé.

La Marta assenyala el rètol del carrer on va passar tot: “Riera de Premià”. Un somriure li apareix a la cara. És la cara de qui no amaga la ironia de portar al cognom l’aventura que va marcar la seva infantesa. Amb l’ànim de reconstruir aquella odissea, es planta davant del poliesportiu on aquella nit ella i el seu pare assistien a un partit: “Eren cap a les dotze de la nit i a Premià de Dalt són famosos els partits de futbol sala. Aquell dia, per mal temps, no es va poder jugar a la pista oberta de Sant Jaume i es va fer aquí, al poliesportiu de Premià de Mar. De sobte la tempesta va trencar un vidre i el partit es va suspendre. Quan vam sortir i vam pujar al cotxe, el meu pare va pensar que podia travessar la riera. Encara no hi havia gaire aigua però, a l’intentar travessar-la, ens va arrossegar. El meu pare em va demanar que saltés per la finestra, però de sobte el cotxe va donar dues voltes de campana i vam quedar atrapats. El cotxe va quedar així”, fa la Marta girant 90 graus el palmell de la mà. “Jo vaig quedar a baix i l’aigua va començar a entrar. Vaig sortir com vaig poder. Afortunadament, el cotxe en què anàvem tenia les finestretes amb sistema manual”.

La Marta camina uns metres i fa el mateix recorregut que aleshores. Es reconeix en el trajecte, tot i que el paisatge urbà ha canviat en aquests trenta anys. Aquests dies la costa encara està ferida pel pas de la tempesta Gloria, que es va cobrar tretze morts a tot Espanya i tres a Catalunya.

“Vull agrair el que van fer per mi”

La Marta vol trobar la família que la va ajudar quan va aconseguir sortir del mar. “Era un bar. Ja no existeix, però potser algú en sap alguna cosa. M’agradaria agrair el que van fer per mi aquell dia”.

Abans d’arribar a la Gran Via s’atura davant d’un parc i continua recordant: “Quan vaig aconseguir sortir del cotxe, el corrent em va arrossegar i el cervell se’m va posar en mode supervivència. No pensava en la mort. Jo tenia molt bona condició física, jugava a tennis dotze hores a la setmana i era molt bona nedadora. La meva meta era arribar al mar. Sabia que a mar obert estaria fora de perill”.

Aquella nit, mentre el corrent arrossegava la Marta, el seu pare va perdre el coneixement i va quedar atrapat al cotxe. Quan van arribar els bombers a rescatar-lo, ell es negava a sortir. “Amb la confusió no m’havia vist sortir i es pensava que havia quedat sepultada. Es va despertar quan una pedra va trencar el parabrisa del cotxe. Havien entrat tantes pedres que havien cobert el seient del copilot on anava jo. El meu pare treia les pedres buscant-me, desesperat. Al final els bombers el van convèncer de sortir i el van portar a l’ambulatori”.

Mentre el seu pare, l’Antonio, ja la donava per morta, la Marta ja havia passat el pitjor: la violència de l’aigua la va conduir muntanya avall. I, de sobte, la foscor: “Vaig entrar en un túnel de formigó i no veia res. Eren les clavegueres! Vaig passar per 500 metres de clavegueram sense poder respirar. Va ser molt angoixant i només em vaig deixar portar aguantant la respiració, fins que el corrent em va escopir al mar”. Un cop mar endins, immersa en la foscor del Mediterrani i en plena tempesta, la Marta es va situar gràcies als llums de la carretera N-II.

-Imagina’t! No sabia on era. Quan vaig veure els llums vaig saber en quina direcció havia de nedar. Em va ajudar molt mantenir la calma i no entrar en pànic. Sempre he tingut un caràcter molt serè i l’esport m’ha ajudat a ser molt competitiva.

La Marta ho explica amb veu pausada mentre continua la recerca d’aquell bar pel nucli antic.

-Com vas sortir del mar?

-Em vaig treure les vambes. Pesaven molt! Vaig nedar tant com vaig poder en diagonal, perquè el corrent no em deixava nedar en línia recta. Havia de lluitar contra els dos corrents, el marítim i el que venia amb la riuada.

Combinant crol i braça per no esgotar-se i esquivant les onades gegants, la Marta va aconseguir arribar a la sorra amb només algunes rascades. Un miracle. Així, xopa i descalça, va travessar les vies del tren fins arribar a un bar sobre la N-II, on va demanar ajuda.

-És aquí.

Apunta a l’edifici on hi havia el bar, just a la cantonada del Camí Ral amb el carrer de la Plaça.

La Marta recorre l’edifici amb la mirada. No hi ha cap comerç. Encara menys un bar. A uns metres salten els reflexos d’un mar en calma, molt diferent d’aquella nit del 1990, en què la tempesta va causar quatre víctimes mortals. I entra al Marina, un dels bars tradicionals de Premià de Mar, buscant alguna pista. La dona que atén serveix unes cerveses a un grup de joves i diu, emfàtica: “No. Fa anys que ja no existeix”.

La Marta recorda que aquella nit, al sortir de l’aigua i entrar al bar va intentar explicar el que li havia passat però només va poder plorar. “Em van sortir tots els nervis que havia contingut”, explica. “Em van portar a un pis que hi havia sobre el bar. Em van banyar, em van donar roba i una infusió de til·la. Es van portar molt bé amb mi i quan em vaig recuperar em van portar a la policia”.

La policia la va posar en contacte amb el seu pare, que no es podia creure el miracle: la Marta era viva.

-Ens vam abraçar! Estàvem vius tots dos! Va ser molt bonic. Sempre he tingut un vincle molt fort amb el meu pare.

-No et va quedar cap trauma amb l’aigua?

-Cap. Bé... si vaig conduint i plou, m’agafa una mica d’inseguretat, però controlable. A casa es va normalitzar l’incident i vam continuar com si no hagués passat res, fent la rutina de sempre. Això em va ajudar.

Amb la sort d’haver sortit tan sols amb unes rascades de l’accident i la lliçó de no subestimar mai una riuada, els anys posteriors com a adolescent els va dedicar als estudis i l’esport.

Trenta anys després, la Marta i el seu pare, antiquari, emprenen una nova aventura: “Vam obrir una consultoria d’art, el meu pare a l’àrea de les obres d’art i antiguitats i jo a la gemmologia. Molt diferent de la investigació biomèdica que havia fet fins ara”, conclou la Marta, amb l’únic neguit de no haver trobat la família que la va ajudar. “Tant de bo aparegui. Tant de bo”.