Una supervivent de la Rambla: “El ministeri ens ha ignorat”

BarcelonaLa Susana treballava en un restaurant de la Rambla i el passat 17 d’agost estava esperant un autobús quan la furgoneta conduïda per Younes Abouyaaqoub va infondre el terror al centre de Barcelona. El vehicle del terrorista es va aturar a menys d’un metre d’on era ella, al Pla de l’Os. “Al principi em vaig fer la forta”, explica. La Susana no va patir cap lesió física, però un any després arrossega l’impacte d’aquell dia i les seqüeles psicològiques de l’atemptat li han impedit continuar portant la vida que tenia abans del 17-A. El dissabte 19 d’agost, quan encara no feia ni 48 hores dels atemptats, va anar a treballar. “Em tremolaven les cames”. Va haver de marxar del restaurant abans amb un atac d’ansietat. A partir de llavors va buscar ajuda per tirar endavant. Ho va fer tota sola perquè cap administració es va posar en contacte amb ella, tampoc el ministeri de l’Interior, que és qui té la competència per atendre els afectats per atacs terroristes a través de la direcció general de Suport a les Víctimes del Terrorisme. “Ens han ignorat”, sentencia la Susana.

Fa una mica més de tres mesos, la Susana va saber que existia la Unitat d’Atenció i Valoració als Afectats pel Terrorisme (UAVAT), una entitat creada a partir de l’experiència d’altres víctimes del terrorisme i de professionals que han treballat especialment al costat dels que van patir l’11-M a Madrid, que pivota sobre l’assessor Robert Manrique i un equip de psicòlegs i forenses i que recentment ha signat un conveni amb l’Ajuntament de Barcelona. Actualment representen una setantena de famílies afectades pels atemptats, unes 250 persones, i el consistori els ha passat l’expedient de 150 víctimes més per localitzar-les a través del número gratuït 900 828 717, on també poden dirigir-se directament els afectats.

Entre les persones que assessora la UAVAT hi ha diferents perfils. Des de ferits greus a Barcelona i Cambrils i familiars de les víctimes mortals fins a treballadors i ciutadans que van presenciar els atemptats i que arrosseguen seqüeles psicològiques o veïns de la casa que va explotar a Alcanar i que els terroristes feien servir com a centre d’operacions. Manrique, que és víctima de l’atemptat d’ETA a l’Hipercor de Barcelona el 1987, confirma la sensació de desemparament de la Susana, que tot i ser a la Rambla no va rebre l’atenció de ningú el dia de l’atemptat. “Estem suplint la tasca que haurien d’haver fet les administracions”, explica l’assessor de la UAVAT.

La funció de la unitat, d’una banda, és “localitzar de forma proactiva les víctimes, rebre les que venen, assessorar-les sobre els seus drets i acompanyar-les durant tot el procediment -explica la psicòloga de la UAVAT Elisa Micciola-. Gairebé cap de les persones que hem atès tenia informació sobre els seus drets, no sabien on anar”, assegura. Quan una víctima arriba a la unitat, el primer que fan és una recollida d’informació general: “Els preguntem on eren, què van viure, quines lesions tenen, què necessiten o què senten”, explica la psicòloga. Una vegada els professionals s’han fet aquest “dibuix” de la realitat, els posen en contacte amb l’assessor perquè els ajudi en els tràmits burocràtics -perquè puguin ser reconegudes com a víctimes dels atemptats i tenir ajudes per als tractaments psicològics o dret a la incapacitat laboral- i amb un psicòleg que tinguin a prop de casa. L’atenció es fa de manera individualitzada perquè “cada cas és diferent”.

El tràngol de la revictimització

La Susana va posar-se en mans de psicòlegs per rebre ajuda pel seu compte, però no va denunciar, senzillament perquè no sabia que ho havia de fer. “Quan vaig anar a comissaria fa pocs mesos a interposar la denúncia em van dir que havia de ser jo qui demostrés que havia estat a la Rambla”. Segons Micciola, un dels problemes que els afectats hagin d’assumir tots sols els tràmits per ser reconeguts com a víctimes del terrorisme és la revictimització per què passen quan han de tornar a explicar davant de diferents administracions una vegada i una altra el que van viure: han de denunciar els fets, anar a buscar informes mèdics que acreditin les seqüeles si no en tenen, buscar papers i tornar a explicar la seva vivència.

“No t’ho treus del cap. Tens un dia bo i penses que ja està, però torna”, explica la Susana des d’una sala d’espera de la UAVAT. Per això l’entitat considera que hauria sigut fonamental que l’Estat hagués obert una oficina per a les víctimes de manera permanent a Barcelona per centralitzar tots els tràmits i informar els ciutadans dels seus drets. “Van tenir-la oberta durant una setmana si va arribar, després la van tancar i ja no han tornat”, es queixa Manrique.

A falta de pocs dies perquè es compleixi un any dels atemptats, les dates fan encara més complicats aquests tràmits. Per això els assessors i tècnics de la UAVAT acompanyen els afectats i els proporcionen tota la documentació que han d’omplir, perquè ells només hi hagin d’adjuntar els informes i proves de què disposin. A la sala d’espera de la UAVAT, la Susana acaba de conèixer la Núria. Quan sap que es tracta d’una persona que va passar per una experiència semblant a la seva se li il·luminen els ulls. S’acosta a la seva cadira i s’expliquen on eren i què van sentir. “Necessites parlar, escoltar i que no et jutgin”, diu la Susana. “Només t’entenen les persones que han passat per alguna semblant a tu”, afegeix la Núria. Una de les coses que els ha ajudat més és el contacte entre persones que han passat pel mateix.

Seqüeles invisibles

La psicòloga de la UAVAT explica que una de les dificultats per a les persones que malgrat que no van resultar ferides a la Rambla i Cambrils arrosseguen seqüeles psicològiques -ja sigui perquè hi van perdre algú molt pròxim o perquè van presenciar els atemptats- és que sovint els efectes psicològics del que han passat no es manifesten de manera immediata. Això dificulta encara més la capacitat de tenir informes i proves per demostrar el que han passat.

Quan comencen a compartir les seves experiències, la Susana i la Núria s’adonen que totes dues van passar-se tres mesos sense poder sortir gairebé de casa després dels atemptats. La Núria regentava una de les parades de la Rambla, al costat del carrer Hospital, i és veïna de tota la vida del barri. La furgoneta va xocar contra el seu establiment. “Feia un dia que havia tornat de vacances -explica-. El meu fill em deia: «Però si hauries d’estar bé, has tingut sort», i jo no podia”.

En el cas de la Núria, va ser la UAVAT qui es va posar en contacte amb ella a finals d’agost, després que tinguessin constància del seu cas a través de la denúncia que ella va posar davant dels Mossos d’Esquadra després dels atemptats i que formés part dels paradistes en contacte amb l’Ajuntament. “Jo em pensava que havia fet tots els tràmits, i ara veig que no”. A la Núria també la van visitar al CAP i es va posar en tractament psicològic. “Sort que llavors vaig fer papers”. El seu cas el porta un advocat de Madrid, i es pensava que amb això ja ho tenia tot per ser reconeguda com a víctima. S’equivocava. En realitat tota la part burocràtica encara no l’havia començada.

Una altra de les dificultats és afrontar la incertesa del futur. La Núria no ha tornat a la parada de la Rambla i es planteja vendre el pis i anar-se’n a viure fora. Té una germana que fa anys que viu en una masia allunyada de la ciutat, i assegura que és on ara mateix se sent millor. “Em costa ser en llocs amb molta gent”, explica. Tampoc no sap si podrà tornar mai a treballar. “Sempre havia estat de cara al públic, però ara ja no m’hi veig”.