BarcelonaAra tenen entre 64 i 68 anys i quan van opositar per ser les primeres dones policies tenien entre 21 i 25 anys. El 1979 la Guàrdia Urbana de Barcelona va convocar la primera promoció que admetia les dones, el mateix any que també ho feia la Policia Nacional. Només a Madrid i Còrdova havien acceptat les dones abans, però a Catalunya elles van obrir el camí. Van ser 20 dones que amb més d’un centenar d’homes van formar “la promoció de la Transició”. Tot i que elles van superar les proves igual que ells –un dictat cantat per megafonia que se suspenia amb dues faltes, una arrel quadrada i una redacció–, van sortir de l’acadèmia amb un uniforme diferent i tampoc els van atorgar les funcions que donaven als homes.
“Al principi ens feien anar amb talons i faldilla de tub i portàvem una bossa de mà penjada, una bandolera, que a dins només tenia la guia de Barcelona”, recorden la Susana, la Carmen, la Marisol, la Núria, la Georgina i l’Encarna. Són sis de les 20 primeres guàrdies urbanes que fa dues setmanes van reunir-se amb l’actual cap del cos, l’intendent major Pedro Velázquez, coincidint amb l’última jubilació d’una agent de la promoció de fa 43 anys. La majoria volien ser policies perquè tenien familiars que ho eren, però van començar a treballar sense cap arma ni porra ni manilles. Tampoc podien posar multes: “Ens feien servir de floreros”, assegura la Georgina, que diu que les enviaven “a passejar pel carrer” perquè les veiessin.
La Cristina, filla d’una altra de les 20 primeres guàrdies urbanes, la Concepció –que va morir–, afegeix que la seva mare “sempre deia que la faldilla era molt incòmoda”. “I pensar que havies de córrer amb uns mocassins amb talons... No podies!”, exclama la Núria. El primer any tampoc es barrejaven amb els homes policies. Van fer dos torns: 10 al matí i 10 a la tarda, i sempre treballaven amb la mateixa parella femenina perquè, segons expliquen, els homes no volien anar amb elles ni compartir cotxe. Però quan va entrar la següent promoció de dones es va acabar el patrullatge només femení i van canviar la faldilla de tub per una faldilla amb pantalons i els talons per unes botes. També van començar a posar multes.
Homes a mig vestir
Entre les anècdotes, quan se’ls pregunta si van viure experiències masclistes, la resposta no coincideix. “Em vaig sentir discriminada quan estava embarassada i una intendenta, que havia entrat sense passar pel carrer, em va dir que no em podia posar a l’oficina perquè hauria de treure algú d’allà”, critica la Susana, que amb 15 anys als antidisturbis de la Guàrdia Urbana va afrontar altres situacions, però que no la van molestar tant. Per exemple als vestidors: els de dones eren a l’altra banda del carrer i s’havia d’espavilar perquè passaven llista mentre els homes es canviaven. Per ser puntual, un o dos cops va trobar-los en calçotets. “A mi m’era igual”, diu. Però no va passar més. Des d’aleshores, quan arribava, “ja estaven tots canviats”.
La Georgina recorda que dues agents van denunciar –“i els hi va costar gairebé el lloc”– alguns companys que treballaven al torn de nit a la seu central perquè “malparlaven de les dones” i s’hi tiraven pets i rots al costat: “Era l’expressió màxima del masclisme”. “Claudicàvem bastant, ens adaptàvem i hi vam posar molt de la nostra part”, pensa. També van rebre menyspreu. Una frase que a vegades sentien d’alguns homes al carrer era: “Ves a casa a fregar plats”. Al cap d’uns anys la Núria va ser la primera dona sergenta, tot i que ja havia començat a manar homes abans, quan era caporala –un rang inferior–. De sergenta “tothom es quadrava i et respectava més”, però havia de “marcar les distàncies i no donar confiances”.
Les seves vivències contrasten amb les de la Sònia i la Maria, de 44 i 37 anys, que són de les últimes promocions de la Guàrdia Urbana. “Us devem molt. No m’imagino una lluita amb els comandaments per dir que volem anar amb pantalons”, diu la Sònia, malgrat que la Maria apunta que la gent “encara s’estranya” quan veu una patrulla amb dues dones policies. Les primeres policies sempre s'han avingut: van compartir diverses etapes, amb les panxes d’embarassades quan estaven a punt de ser mares, els seus casaments i les acusacions de trencar matrimonis. Ara volen continuar retrobant-se de tant en tant.