Sebastià Comas: “La persona que em va enredar en el segrest de la Maria Àngels Feliu no ha entrat mai a presó”

Sebastià Comas (Torelló, 1959) no es defineix com a delinqüent, sinó com l’home a qui van entabanar per participar en un dels segrestos més famosos de la història d’Espanya. Va ser l’encarregat de custodiar el zulo diminut on avui fa 30 anys estava retinguda Maria Àngels Feliu, farmacèutica d'Olot. “El menys dolent dels dolents”, afirma l’advocat de la víctima, Carles Monguilod, sense oblidar que és qui la va veure durant 492 dies en un espai on no podia estar ni del tot dreta ni del tot estirada. La va alliberar un mes de març de l’any 1994, i va acabar passant a presó 8 dels 17 anys als quals va ser condemnat. Feia temps que parlàvem amb ell. Fa poc ens va trucar per dir que havia mort la seva mare, i que se sentia alliberat per parlar obertament d’alguns detalls del cas.  

Com entres a participar en el segrest?

— Per una persona que coneixia de Torelló. No vull dir el nom. Inventa’t el que vulguis.

Senyor X?

— Doncs el senyor X és qui em provoca encara avui un nus a l’estómac i qui em va clavar l’empenta cap al suïcidi. 

És l’any 1992.

— Estava treballant a la Cerdanya i vaig baixar cap a Osona poc després de la Diada, esperant que comencés la temporada d’hivern. Una tarda estava jugant a cartes en un bar quan va venir el senyor X. Jo tot just m’havia comprat una furgoneta i em va demanar si l'hi podia deixar. 

I?

— L'hi vaig deixar. L’endemà va venir i em va tornar a demanar el vehicle. 

Vas anar amb ell?

— Sí, li vaig dir que l’acompanyava, i em va dir que havíem d’anar a Olot. Quan li vaig preguntar què anàvem a fer va respondre: "Com menys sàpigues, millor". Al darrere ens seguia una moto, i he sabut temps després que la conduïa el Ramon Ullastre (propietari de la casa on es va construir el zulo i un dels condemnats en aquest cas). Vam arribar a un parc fosc, ell va sortir i jo no vaig saber mai amb qui havia parlat. 

Vau sortir més vegades?

— Vam començar a anar cap a la carretera de la Bola, i vaig començar a sentir com parlaven d’un paquet. Sempre vaig pensar que era droga. 

Què va passar el dia del segrest?

— Estava treballant al restaurant quan em va trucar l’Ullastre, molt nerviós. Em va dir que ja tenia el paquet i que anés a trobar-lo. Li vaig dir que estava treballant, i em va demanar que no trigués. En un moment va parlar de “pajarito”. Quan era l’hora de servir els cafès vaig demanar si podia marxar. Vaig arribar a Sant Pere a quarts de dues. Ell m’esperava a l’entrada amb el seu cotxe i ens vam dirigir a casa seva, cap al seu garatge. 

Quan vas veure que hi havia una persona?

— Quan va obrir el maleter vaig sentir el gemec d’una dona, no entenia què passava i quan m’hi vaig acostar vaig veure un cos embolicat. L’Ullastre em va fer el gest de callar, volia que parléssim castellà perquè pensés que érem bascos i que allò estava relacionat amb ETA. Per això em va posar el sobrenom d’Iñaki. El vaig seguir cap al zulo i vaig veure que era un segrest. I vaig pensar "Hòstia Sebas, en quin merder t’has ficat". 

Per què no vas anar a la policia?

— Pensava en les amistats que tenia l’Ullastre. Sabia que es portava bé amb molta gent de la policia. I penso que és fàcil de dir, però jo sentia que si trucava a la policia em fotrien un tret al cap. Realment en el que vaig pensar és en la meva família. Vaig pensar que els estava posant en un sidral. 

Què et va dir l’Ullastre?

— Que tot seria exprés i ràpid. Que en quatre dies estava solucionat i que em donaria més de quatre milions de pessetes. I que jo havia de fer de cuidador: donar-li menjar i recollir la galleda on feia les seves necessitats. Ni tan sols sabia qui era ella, fins que al cap d’uns dies en un diari parlaven del segrest d’una farmacèutica d’Olot. 

Com era el teu dia a dia?

— Em passava el dia allà al costat del zulo. Només sortia quatre hores cada 10 dies per anar a veure la família. Tenia una tele petita. 

Ella estava completament a les fosques.

— Però amb el temps li vaig posar unes llumetes, mistos, i aleshores li vaig donar un boli i li comprava els mots encreuats. També li comprava les coses que necessitava per a la higiene, com compreses. Comprava menjar, li cuinava. El que més li agradava era la truita de patates. Sempre em deia: "Que buena está, Iñaki".

No us vau veure mai.

— Mai. Una vegada va trobar una fotografia del meu germà en un llibre que li havia portat. I ella mateixa me la va tornar dient que no la volia veure. 

Parlàveu gaire?

— Teníem les converses justes. De vegades es desfogava explicant-me que pensava en els seus fills. Al principi no sabia que en tenia, fins que el Nadal del 93 vaig veure una foto en un diari. Quan vaig veure les imatges... hòstia santa! Però només pensava que la meva família no sabés res i li demanava a l’Ullastre que s'espavilessin. 

En quin moment penses a deixar-la anar?

— Quan veig que tot és un desastre i que no cobren. Tenia la impressió que volien deixar-la morir a les meves mans. La vaig intentar treure per primera vegada per Carnaval. Vaig preparar la furgoneta, vaig col·locar una fusta a la part del darrere perquè pogués anar estirada i tapada. Ho tenia tot a punt. Però la dona de l’Ullastre era a casa i vaig desistir. 

I així s’arriba al 27 de març del 94.

— Era el dia del mercat del Ram, i vaig donar per fet que l’Ullastre i la dona serien fora. Sentia que tot aniria bé, i quan vaig arribar al zulo li vaig dir: "Hoy vamos a intentarlo. Estate calladita, te voy a subir a la furgoneta". Era març, feia fresquet. Vaig conduir fins a la devesa de dalt de Rupit, però no hi havia ningú, allà, i vaig canviar d’idea. Vaig recordar que a l’altura de Lliçà hi havia una nau i allà a la vora una benzinera i un bingo. Li vaig dir: "Te voy a dejar aquí". Li vaig donar unes monedes perquè truqués a algú i vaig marxar cap a Torelló. 

Què vas fer després?

— Anar a un bar on estava de vegades, ens vam fotre unes clenxes i vaig fer veure que no havia passat res. Aquella matinada vaig marxar cap a França i m’hi vaig estar uns dies. No volia ser a Torelló quan se sabés que l’havien alliberat. Quan vaig parlar amb l’Ullastre uns quatre dies després m’ho va recriminar, però no hi havia detencions i semblava que tot sortia bé. 

Van trigar molt a detenir-vos.

— Sí, fins que van detenir el policia municipal i aquest va acabar delatant l’Ullastre. Quan el van detenir ja sabia que jo també acabaria caient. Un dia al matí, quan sortia a passejar els gossos, vaig veure un cotxe esperant. Em van preguntar: "Es usted Sebastià Comas?" Els vaig dir que sí. Van preguntar: "Sabe a qué venimos?" "M’ho imagino, vaig contestar". Em van portar fins a comissaria, els vaig explicar la meva versió, però mai se’ls va acudir preguntar-me si hi havia algú altre implicat en el cas. 

¿Vas pensar en aquell moment que acabaries passant molts anys a presó?

— No, de cap manera. Pensava que quan la Maria Àngels parlés tot se solucionaria. De fet, ella mateixa m’havia dit que em posaria un bon advocat, quan sortíssim. Però van concloure que tenia síndrome d’Estocolm i el que va dir no va servir per a res. 

Com defineixes el temps a presó?

— Com una neteja espiritual. Portava molta tensió acumulada perquè sempre havia d’anar mirant enrere. No sabia qui formava part del grup, em feia por si hi havia persones que podien prendre represàlies. I quan vaig entrar a la presó em vaig relaxar, vaig poder dormir de collons, menjar bé i descansar. 

¿Vas reflexionar sobre el que havia passat?

— Em van posar a fer teràpia amb un grup de criminals on hi havia per exemple l’assassí de la Vila Olímpica. Tot carnissers. I el director de la presó i el terapeuta deien unes tonteries… Un dia em van fer fer un escrit de penediment. Vaig entregar dos folis i el terapeuta va dir que ho veia incomplet. Això em podia perjudicar a l’hora d’obtenir permisos. De manera que vaig anar a la biblioteca de la presó, vaig copiar paràgrafs i frases d’un llibre de psicologia que per mi no significaven res de res. L'hi vaig entregar i va estar entusiasmat. 

Vas sortir el novembre del 2009. Com ha estat la vida fora?

— Una llibertat oprimida per aquell que em va trair i que no ha entrat mai a la presó ni ha tingut la dignitat de venir-me a veure i preguntar-me el que tu estàs preguntant: "Com estàs, Sebas?"

No n’heu parlat mai?

— Vaig sortir de la presó mentre esperava el judici i me’l vaig trobar al bar. Pensava que tenia sort que ell no hagués entrat, i li vaig recriminar que el seu amic Ullastre m’hagués delatat.

¿Des que has sortit després de complir condemna us heu vist?

— Ens trobem de vegades, sovint passant amb la moto. Jo per tocar-li la fibra li faig el gest amb el polze cap avall, quan el veig. Li dic: "Ja vindrà el teu moment, cauràs". Crec que ell sempre ha pensat que algun dia jo cantaria, però no ho he fet mai. I un dia que hi havia aquí una exposició de motos ell anava amb la dona. Li vaig fer el gest que li faig quan el veig, el polze avall. I ell em va contestar amb el gest de tallar el coll. T’ho juro, aquest gest. 

I no tens por?

— Si passa alguna cosa, el meu germà i dos amics ja tenen una carta. Ara ja ho saben tot, saben qui és ell. 

Per què no has dit mai el seu nom a la policia? 

— Quan ja has passat un judici, què li has de dir, a la policia? ¿Has d’anar a delatar algú, si tu ja estàs condemnat? 

Parlem de la Maria Àngels Feliu. Has parlat amb ella durant aquests anys?

— No. De vegades he anat a Olot quan m’ha tocat repartir alguna cosa. I he tingut la temptació de veure-la. Fa anys tenia molta necessitat de fer-ho, però la meva mare no volia sentir a parlar del tema i la necessitat es va anar apagant. 

Què li diries?

— M’agradaria poder parlar amb germans i fills, i explicar-los que jo la vaig mantenir amb vida. I saber si ella vol conèixer el Sebas de veritat. Si em vol preguntar alguna cosa. 

I demanar-li perdó?

— És que no em sento culpable. A mi em van crucificar als 33, però jo no vaig fer el gest de segrestar. Jo estava treballant servint una taula. I el que li voldria fer veure és qui és el Sebas de veritat. El Sebas o l’Iñaki, i que ella tregui les seves pròpies conclusions.