David Sànchez: "Un percentatge altíssim dels processos de radicalització violents els aturem abans que passi un any"

SabadellEl 2023, gairebé el 20% de tota l’activitat dels Mossos d’Esquadra va estar destinada a prevenir i combatre el terrorisme. El subcap de la Comissaria General d’Informació, l’intendent David Sànchez, explica que hi ha hagut un repunt des de l’inici de la guerra entre Israel i Palestina. Atén a l’ARA per parlar d’això i també per recordar el 17-A, que ell va viure com a cap d’Unitat de Prevenció d’Extremismes Violents.

Quina és la situació actual?

— Si ho mirem amb perspectiva històrica des del 2017, és clar que hi ha una tendència cap a un impacte més baix del jihadisme. Ara bé, el 2023 hem tingut alguns fets conjunturals, entre els quals cal destacar el conflicte entre Israel i Palestina, que han suposat un repunt. Hi ha hagut una difusió més gran de propaganda jihadista i aquestes situacions poden acabar esdevenint un punt d’inflexió, un catalitzador, de nous processos de radicalització.

Com ho preveniu?

— Tenim procediments estabilitzats. El principal és el treball multiagència, un pla amb múltiples actors (PREV), amb educació, amb assistents socials, amb justícia, etc. Fent aquest seguiment podem veure si hi ha un augment o no de casos. Un altre entorn principal de treball és el virtual. Ens trobem amb ideologies que circulen intentant inspirar persones a través de les xarxes. No són estructures jeràrquiques ni estructurades: el terrorisme del segle XXI funciona a base d’inspiració i això vol dir propaganda a través de les xarxes. Hem de parar especial atenció en les persones amb indicadors de radicalització violenta i que tenen una inestabilitat psicològica, perquè es correspon amb el perfil principal que està atemptant a tot arreu.

No hi ha cèl·lules com la de Ripoll?

— La dinàmica de la cèl·lula de Ripoll se circumscriu també en aquesta lògica. Per exemple, l’inici del seu procés de radicalització no comença amb Abdelbaki es-Satti, sinó anteriorment. Ho fan per aquesta lògica d’estar exposats a una propaganda terrorista que t’identifica i et crea vincles. La diferència entre una cèl·lula com la de Ripoll o els autors individuals és el component grupal. La lluita principal és aconseguir que les persones exposades a aquesta propaganda tinguin prou capacitat crítica per no empassar-se teories conspiranoiques. Sí que hem de combatre la propaganda, però sent coscients que mai aconseguirem que sigui zero.

Quin és el perfil més vulnerable a l’hora de radicalitzar-se?

— No hi ha un un patró estàndard. Sí que opera sempre la qüestió de la identitat. És a dir, la no creació d’una identitat col·lectiva o la incomoditat amb la identitat que tens. I això és una finestra d’oportunitat per als extremismes. Al final nosaltres treballem des del patró que les persones presenten uns factors de predisposició que no et converteixen en un extremista, però que et donen unes necessitats no cobertes. Després operen uns factors d’atracció que tenen a veure amb la narrativa dels extremismes. A una persona que té una situació de precarietat laboral i que té enfilats els seus veïns perquè són d’origen migrant li entrarà millor una teoria relacionada amb la ultradreta. I és clar que hi ha unes etapes vitals que, per definició, són de recerca d’identitat: l’adolescència i el principi de la joventut. ¿Tothom comença un procés de realització en aquesta etapa? Tothom no, però hi ha una gran part que sí. 

Com s’encara això a escala policial?

— La intervenció policial existeix des del primer moment. La nostra implicació per fidelitzar altres actors en la prevenció de l’extremisme violent, l’acompanyament, l’assessorament. El que fa realment una societat més segura és la prevenció i la detecció primerenca.

I com es fa?

— Hem d’anar cas a cas. Una persona que entra amb un procés de radicalització jihadista que no té cap background previ sobre l’islam potser li va bé tenir un referent musulmà que qüestioni les doctrines jihadistes. Amb un menor que hagi entrat en un procés de radicalització supremacista blanc perquè té un referent familiar que li està fomentant aquesta visió dels immigrants com els enemics, potser cal actuar amb protecció de menors. L’èxit real és que els processos de radicalització violenta no avancin. No és un èxit fer moltes detencions. Per exemple, la tendència de les operacions policials és per enaltiment del terrorisme i captació, i molt menys per pertinença a grup terrorista.

Per tant, s’aconsegueixen aturar sense detenir ningú.

— Un percentatge altíssim de processos de radicalització violents, per sobre del 80%, al cap d’un any d’haver estat detectat el descartem perquè les intervencions que s’han fet han comportat que no avancés. Això és un èxit molt important.

Hi ha un grup d’“inestables” a qui feu un seguiment. Qui són?

— S’escapen una mica d’aquesta lògica del procés de radicalització violenta, que és un procés de transformació que dura més o menys, que té altibaixos, però que al final té una lògica. És a dir, que tu entres en contacte amb una ideologia de mica en mica. És una relació de continuïtat. Les persones inestables són persones que tenen una inestabilitat emocional manifesta i que, per tant, sense seguir aquesta lògica de continuïtat, només agafant un dogma o una situació conjuntural que de cop els desperta un sentiment d’injustícia, poden esclatar i actuar. Això és molt més difícil de detectar i, per tant, la feina és de control i vigilància. I no és menor perquè la propaganda intenta inspirar aquest tipus de persones.

Quantes persones inestables seguiu?

— No és una dada estable. Són persones que nosaltres, en base a les informacions que tenim, en fem control i vigilància o deixem fer-ne, però amb una valoració constant. 

Sempre dieu que la ultradreta i el jihadisme són els principals perills. 

— Sí, ho són a Catalunya perquè ho són a la resta d’Europa. La ultradreta en sentit ampli i el jihadisme són ideologies que tenen uns objectius mundials, i això fa que mitjançant internet persones que són en llocs molt diferents se sentin part d’un projecte. Per tant, tenen algunes semblances. Al mateix temps són ideologies que es retroalimenten. A cada acció violenta d’un d’aquests dos extremismes hi ha més possibilitat que existeixi una nova acció violenta de l’altre. Són les dues amenaces de present i de futur que considerem que tenen més implantació a Catalunya.

Són al mateix nivell?

— No podem classificar una amenaça com a més gran que l’altra. A nivell de percepció social, probablement es percep el jihadisme com una amenaça més palpable, perquè n'hem tingut antecedents aquí. En el nostre entorn proper, les operacions policials contra la ultradreta i les accions executades pel nacionalisme blanc les tenim a pocs centenars de quilòmetres. Catalunya no s’escapa d’aquest fenomen. Probablement hem de fer més pedagogia perquè en el cas de la ultradreta no hem tingut un 17-A com en el jihadisme.

Sempre dieu que l’atac més probable és el d’un autor individual.

— En el cas del jihadisme, sí. Una de les singularitats que té que hi hagi actors individuals és que s’han d’autoformar, i això fa que la majoria d’accions siguin amb els mitjans que tenen a l'abast. Els atacs són comesos amb armes blanques i atacant objectius tous, com grans concentracions de persones. En el cas de la ultradreta, molts atacs tenen lloc amb armes de foc i també d’actors individuals.

Quines són les principals organitzacions terroristes jihadistes?

— En el moviment jihadista global hi ha dues grans organitzadors que són Daesh i Al-Qaida. És veritat que Daesh va tenir un protagonisme molt gran per la seva expansió territorial a Síria i l'Iraq en el seu moment, però Al-Qaida sempre ha estat allà. No podríem prioritzar una organització sobre l’altra. Totes dues suposen una amenaça.

Abans els perfils radicalitzats anaven a lluitar a la guerra de Síria.

— L’onada de persones que van a lluitar a Síria i l'Iraq és una etapa que ja hem superat. Des d’aleshores, l’ocupació dels estats occidentals ha estat més de tenir coneixement del retorn d’algunes d’aquestes persones que no pas el control de quantes persones hi volien marxar.

És a dir, ¿no hi ha perfils radicalitzats de Catalunya que estan lluitant ara a Palestina?

— No hi ha el mateix efecte. N'hi poden haver, com n'hi poden haver a Ucraïna. No hi ha una crida generalitzada del jihadisme. De fet, l’inici del procés de radicalització dels membres de la cèl·lula de Ripoll, que és a finals del 2014, és l’època fronterera en què les persones que es radicalitzaven anaven a lluitar. En el cas Caront, la radicalització va començar el 2013 i alguns dels seus membres van ser interceptats anant a lluitar a zona de conflicte. Ripoll mostra el canvi de tendència: no anem a lluitar, el que ens toca és fer la guerra aquí.

De la cèl·lula de Ripoll falten coses per saber?

— Crec que ho sabem tot, francament. Hi hem treballat molt. Entenem perfectament què va passar en les vides d’aquests nois. La cèl·lula de Ripoll és una xarxa de base. Vol dir que no té connexió amb l’organització. De connexions internacionals, en tenen algunes, però no són definitives. És a dir, la gestació de la cèl·lula té lloc a Ripoll amb les deu persones. Tot i que humanament és normal tenir algunes incerteses, des del nostre punt de vista tenim un coneixement ple de la cèl lula.

El 17-A va significar un abans i un després per als Mossos?

— No crec que hagi estat un abans i un després. Sí que suposa la reafirmació en l’aposta per la prevenció. Perquè són joves criats a Catalunya, no són grups organitzats itinerants d’un lloc llunyà que venen a atemptar. I això interpel·la tots els actors socials. I a nivell d’investigació ens aporta molt coneixement sobre el funcionament d’aquesta mena de processos. Els terroristes del futur són els nostres ciutadans descontents per alguna qüestió que entraran en un procés de radicalització violenta. Per tant, hem de treballar sobre aquesta visió i no només sobre la visió de grups organitzats que venen de lluny.

En els últims anys s’ha aturat algun atac terrorista imminent?

— L’objectiu seria que això no passés. Hem d’anar al davant. Imagina’t treballar per avortar atemptats, seria situar en risc permanent la societat. Cada vegada que prevenim un procés de radicalització violenta estem evitant un atemptat futur. 

Hi ha radicalització a les presons?

— Un dels PREP que tenim és amb presons i en tenim una fotografia bastant clara. Hi ha poca presència de condemnats per terrorisme, n’hi ha alguns, però no n’estan saturades. Amb el que passa a les presons, igual que fora de les presons, és que circulen missatges dels extremismes violents de la ultradreta i del jihadisme. I que algunes persones amb situació de vulnerabilitat, i a les presons et pots imaginar que n’hi ha bastantes, acaben interessant-se per aquestes doctrines. Com que aquesta situació la coneixem i la reconeixem, doncs treballem molt per detectar-ho.

La infiltració policial és útil?

— A nivell policial no és un plantejament adequat. Com les intervencions telefòniques, qualsevol tipus de vulneració de drets és una directriu judicial. És excepcional, com ha de ser. No podem negar-ho, que hi ha hagut casos on hi ha hagut un agent encobert. Amb això treballem si és necessari i el jutge ho indica.

Aquest any han sortit a la llum casos d’infilitració d’agents de la Policia Nacional en moviments socials. Els Mossos també?

— Per a la Comissaria General d’Informació, els moviments socials no tenen cap interès d’afectació a la seguretat. Per tant, no té sentit i nosaltres no treballem des de la infiltració. Només des de la figura d’agent encobert en casos concrets. Ha passat de manera excepcional en el passat en casos de crim organitzat o de terrorisme.

Han augmentat les amenaces de bomba?

— No n'hi ha un augment significatiu. Sí que hi va haver un cas de difusió a diferents escoles que està desvinculada de qualsevol activitat terrorista. Fer amenaces de bomba no és una característica del terrorisme del segle XXI, sinó de les organitzacions de finals del segle XX. 

 Es fa un control de les mesquites?

— Control, cap. Per a nosaltres les entitats musulmanes són col·laboradores necessàries en la prevenció dels extremismes violents i la relació és molt satisfactòria. L’espai oratori és un espai de socialització i de culte musulmà. No és un espai de radicalització. La pregunta següent és: i Abdelbaki es-Satti? En la seva feina d’imam, en el seu discurs públic, no tenia cap activitat radicalitzadora. Clandestinament, formava part d’una cèl·lula que va atemptar a la Rambla de Barcelona.