Successos

Netejar l'escenari d'un crim: "Jo sé quina olor fa la mort"

No hi ha un protocol establert i sovint és la família la que es fa càrrec de la desinfecció o contracta una empresa

BarcelonaNomés amb el simple gest d'obrir el pany, ja nota aquella pudor tan característica. Tant, que amb prou feines pot descriure-la i s'atreveix poc a comparar-la. Parla de la pudor de les clavegueres després d'un dia de pluja, o de carn podrida amb tocs metàl·lics. "La gent no sap de què fa olor la mort. Jo sí", comenta Jesús Rodríguez. Totalment protegit amb un EPI, s'endinsa a l'interior de la casa. Admet que com menys sap de la víctima, l'assassí i la família, millor; però que és inevitable mirar les fotografies o resseguir i reconstruir tot el que ha passat en aquell domicili. El bassal de sang al lavabo; el primer apunyalament. L'empremta de la mà al pany de la porta; l'intent d'escapatòria. I l'estora totalment tacada; l'última escena de l'escenari d'un crim. Ell serà l'encarregat de netejar-lo.

Ho fotografia tot, cada detall. Després d'hores de neteja, tornarà a fer el mateix exercici per poder demostrar la feina feta. Tot el tèxtil, fora. Llençols, estores i cortines també. On va després? Normalment, es crema. Sempre, això sí, amb l'aval de la família. Rodríguez va repetint: "El que paga mana". Rubén Sánchez es dedica al mateix. I explica que la seva no és una feina estètica, de deixar-ho tot impol·lut com si no hagués passat res. La prioritat és fer desaparèixer qualsevol rastre de sang o restes biològiques per eliminar "els gèrmens i els bacteris". Sovint, no són visibles. Per això, si cal, aixequen parquet, o descargolen armaris encastats.

Cargando
No hay anuncios

Rodríguez explica que el primer que fan és engegar una bomba que purifica l'aire i elimina bacteris. Després, retiren totes les restes biològiques i utilitzen tot tipus de productes químics per desinfectar tots els racons. També netegen els passadissos, encara que siguin comunitaris, i a vegades han de baixar als pisos de baix. Sánchez recorda el cas d'un veí que tenia una gotera de sang al sostre. El seu debut a l'empresa Profi-Net, fundada per un forense que amb el temps es va adonar que les famílies no sabien a qui acudir per netejar l'escenari d'un crim, el recordarà sempre: "M'esperava sang, però no insectes. Vaig veure que alguna cosa es movia. Quan m'hi vaig apropar em vaig adonar, sense exagerar, que tot el terra estava ple de cucs negres movent-se".

La seva feina se la coneix com una neteja traumàtica, precisament el nom de l'empresa de Rodríguez (Limpiezastraumaticas.com), i no només engloba crims, sinó també morts naturals i altres casos complicats, com ara netejar pisos de persones amb síndrome de Diògenes. Rodríguez diu que quan els truquen normalment tarden entre dues o tres hores a arribar-hi. Però no hi van just després del crim. Els Mossos d'Esquadra precinten la casa durant uns dies o una setmana i després hi entren ells. Qui els truca no sol ser la policia, sinó la família de la víctima, o el propietari del pis. Abans, Sánchez sempre s'assegura que no serà còmplice de cap crim i sempre truca a la policia per saber si han practicat l'aixecament d'un cadàver en aquell punt. Si no, qualsevol assassí li podria trucar per netejar la sang d'un crim que encara no coneix ningú i ell es podria convertir en un Winston Wolfe, el solucionador de problemes de Quentin Tarantino que neteja l'escenari d'un crim a Pulp fiction.

Cargando
No hay anuncios

Sense protocol

Pot semblar sorprenent que en un tema tan delicat com aquest i que afecta tan directament la salut pública no hi hagi cap protocol establert. A l'espai públic sempre netegen els serveis municipals, però a dins d'un domicili no queda tan clar. Rodríguez i Sánchez només hi van quan els truquen, i a vegades les famílies no saben que existeixen aquestes empreses o s'ho volen fer ells mateixos. És el cas, per exemple, d'un suïcidi recent. El germà del difunt va acabar netejant la sang de l'estança. O d'un crim al Prat de Llobregat de fa uns anys en el qual la propietària del pis va haver de netejar tota la sang que havia deixat un brutal tiroteig on van morir dues persones. I no cal anar tan lluny. Ara fa un any van assassinar la Sandra, una dona trans, en un pis de Sant Martí de Barcelona. El bassal de sang va passar per sota de la porta que donava a un passadís comunitari que va quedar ple de petjades vermelles. La veïna del costat va treure un pal de fregar i ho va netejar ella. Un altre exemple més recent: ara fa un mes un nen va morir apunyalat pel seu pare, que també va intentar matar la mare, a Bellcaire d'Empordà. La mare va anar a demanar auxili a la porta del davant, i va deixar l'intèrfon totalment tacat de sang. El va netejar el propietari d'aquella casa.

Cargando
No hay anuncios

Assessorament

La casa de la dona de Bellcaire sí que la va netejar una empresa especialitzada. Rodríguez explica que els casos que més l'afecten són precisament els que involucren criatures i els de violència masclista. "No és una feina fàcil, arribes a casa i continues pensant en la cara del nen", admet, i afegeix que cada dos mesos tots els treballadors fan una sessió amb una psicòloga. Fonts dels Mossos d'Esquadra apunten que ells mai recomanen una empresa concreta als familiars i que tampoc són ells els que els truquen. Ara bé, sí que a vegades (depèn de cada cas) recomanen a la família o a l'ajuntament contractar-ne una. És el cas de Bellcaire.

Cargando
No hay anuncios

De cop, l'alcalde es va trobar amb aquesta delicada carpeta a sobre la taula i va trucar (també guiat pels Mossos) a l'últim ajuntament de la seva província que havia viscut un cas semblant. Va marcar el telèfon de l'Ajuntament d'Olot, on hi va haver un feminicidi molt violent a principis d'any, i li van recomanar que contractés la mateixa empresa a la qual ells havien acudit. I així ho van fer. Van pagar uns 500 euros. Normalment paga l'ajuntament? Cada cas és un món. Per Setmana Santa va haver-hi un altre feminicidi a Amposta, i en aquest cas l'ajuntament no va pagar res. Ni tampoc el de Tàrrega en un assassinat a finals d'any. A Barcelona tampoc solen fer-ho i aquesta heterogeneïtat de criteris precisament demostra que no hi ha cap protocol establert. Cas per cas, crim per crim.