Successos

"M'agafava per la cintura i el ganivet em tocava el coll"

Quatre testimonis narren com es van veure amenaçats per una arma blanca

BarcelonaLa lliçó que va aprendre en Gerard aquell dia és que ha de "vigilar més" abans d'embrancar-se en una baralla. Té 28 anys i explica que més d'una vegada, sobretot de nit, ha solucionat problemes a cops. Més que cops nets, descriu que més aviat sempre han sigut "empentes" i "molta boca". És a dir, parlar i increpar més que actuar. Ell no és la víctima d'aquesta història, però el que va veure el va fer reflexionar. Fa un any, a fora una discoteca del port de Barcelona, dos grups de nois es van "enganxar" davant seu. Res sortia de la normalitat. Paraules buides i molta amenaça. Però, de cop, un dels nois va treure una navalla i li va semblar sentir que deia que "anessin amb compte", que, si no, "els començaria a punxar". En Gerard era un simple observador. Ara, aquesta escena, que no va anar a més, li va quedar gravada: "Ara vigilo molt més abans d'encarar-me amb algú".

Un 23% dels incidents amb arma blanca d'aquest any s'han produït en un context d'agressions. Parlem de més de 500 casos. Encara n'hi ha més, però, de navalles vinculades a robatoris amb violència: n'hi ha en fins al 25% dels casos; més de 600 en xifres absolutes. El cas del Guillem ho exemplifica a la perfecció: una nit va agafar l’últim metro i va baixar a la parada de Collblanc. Tornava a casa xatejant amb una noia i va notar dues presències a darrere seu, a uns deu metres. “Em vaig guardar el mòbil i vaig començar a caminar més de pressa”, narra. Però no s’allunyaven. “De cop, em van agafar pel coll i em van arraconar contra un portal. Amb una mà m’agafava pel coll i amb l’altre em va posar una navalla a la panxa, sense arribar a tocar-me”, continua. Ells mateixos li van agafar el mòbil i en Guillem els va obrir la cartera per demostrar que només portava uns pocs bitllets. Els van agafar i van fugir corrents.

Cargando
No hay anuncios

Les seqüeles de tot plegat segurament depenen de cada persona. El David, de 25 anys, no recorda passar "gaire por" quan el van atracar a punta de navalla ara fa quatre anys. Era a Barcelona, de nit, tornant de festa sol cap a les cinc de la matinada. L'escenari era la boca del metro d'Entença, baixant les escales, just abans de ficar-se sota terra. "Em van tocar tres nois per darrere. Em vaig girar i un tenia una navalla a la mà. Recordo que em va dir que li donés tot el que tenia". Ell només portava el mòbil.

"Si vaig patir per la meva vida? Hòstia, això de pensar que moriria no em va passar", recorda. La navalla en cap moment se li va acostar al cos, també perquè va ser ràpid. "Els vaig dir que no volia problemes i els vaig donar el mòbil al segon", descriu. Ara ni ho té gaire present ni li ha tornat a passar res semblant. És a dir, no ha canviat res de la seva vida ni de la seva manera d'actuar. Amb tot, recorda que anava "una mica begut i que no estava al 100%". Això que diu ara amb perspectiva segurament va fer que no s'adonés de la gravetat de la situació.

Cargando
No hay anuncios

Quinze anys després

El record llunyà i poc present del David contrasta amb la història de la Mercè, una història que es remunta 15 anys enrere. Ella és propietària d'una farmàcia a Sant Cugat del Vallès i aquell dia estava reunida amb companys al seu despatx, al fons de la botiga. "Van aparèixer tres persones amb un casc de moto. Només un va entrar. Va venir al despatx, em va agafar amb força i em va posar la navalla al coll. La fulla afilada em tocava la pell", recorda la Mercè. El lladre va pronunciar aquestes paraules exactes: "Obre la caixa forta".

Cargando
No hay anuncios

En una farmàcia, a la caixa forta sol haver-hi els medicaments que contenen substàncies prohibides per al gran públic. "Tenia aquella sensació d'estar en un somni. De despertar-me i dir, «Uf, ja ha passat». Però no, era real. M'agafava per la cintura i el ganivet em tocava el coll", repeteix la Mercè. Ella va actuar amb una sang freda que no sap ben bé d'on li va sortir. Li va dir que l'acompanyés al laboratori, que allà hi tenia la caixa del dia anterior. Li va donar i va marxar. Quinze anys després, cada cop que algú entra a la farmàcia amb un casc de moto posat li diu que se'l tregui. "No puc", admet. I sempre té diners en efectiu per si de cas. Aquell sobre creu que la va salvar.