Homicidis sense cadàver: "De vegades no cal veure les coses per saber que existeixen"

Barcelona¿Sense cos no hi ha delicte? L’any 2014 l’Audiència de Tarragona va contestar per primera vegada a aquesta pregunta amb un sí, després de condemnar a 30 anys de presó Ramon Laso per haver mata la seva parella i el seu cunyat als Pallaresos. Els seus cossos no es van trobar mai, però el jurat en va tenir prou amb la resta d’indicis contra Laso per considerar-lo culpable del doble homicidi. Tres anys després, l’Audiència de Barcelona imposava 15 anys de presó a Mohamed Taheri per haver matat la seva companya, Piedad Moya, a Mataró. El seu cos continua sense localitzar-se, tot i els intents de la família, que fins i tot un cop la sentència va ser ferma van costejar la perforació d’un pou a la finca on sospitaven que l’hauria fet desaparèixer. Des d’aleshores s’han dictat diverses condemnes més del mateix tipus. Són els casos més difícils d’investigar i jutjar per la inexistència de proves directes del crim.

"Quan hi ha una escena del crim, vol dir que hi ha vestigis de l’homicidi i que hi ha un cadàver que dona informació. Els cadàvers parlen i, a través d’aquesta informació, es pot establir la causa i el moment de la mort, la dinàmica comissiva o seguir un rastre de l’autor", explica la fiscal Teresa Yoldi, la fiscal especialista del servei de jurat de l'Audiència de Barcelona que va portar el cas Moya i que des d’aleshores ha assumit altres investigacions d’homicidis sense cadàver. Com s’arriba aleshores a la conclusió que una desaparició d’una persona és en realitat un homicidi? "Cal descartar totes les possibilitats i investigar fins a extrems bestials", apunta Yoldi. Una font policial que ha estat diversos anys investigant homicidis i n'ha portat més d'un en què no hi havia cadàver explica que al principi cal tenir molt clar que no és una desaparició voluntària. "No tens cap dret a investigar una persona que vol començar una nova vida", comenta.

Les primeres hores són claus i narra que els primers indicis (que no recullen els d'homicidis sinó la unitat de persones desaparegudes) ja et permeten intuir si la persona ha marxat voluntàriament o no. Si hi ha una nota, si agafa roba, quina excusa diu al seu entorn... Però afegeix que, per demanar diligències a un jutge, no valen només les intuïcions, sinó que cal demostrar "que el més probable és que l'hagin matat". De fet, primer cal demostrar al magistrat "que és mort" i després "que l'han matat". Per exemple, si un jutge només hi veu una desaparició voluntària, com a molt aprovarà que els Mossos demanin la ubicació del seu telèfon. Amb això, admet la font policial, "no n'hi ha prou per investigar un crim". Si aconsegueixen aportar al jutge indicis que no ha marxat voluntàriament, potser després s'obre a aprovar un registre a casa seva, les últimes trucades que ha fet i, fins i tot, les últimes converses de l'última persona que el va veure en vida. Tenir això ràpid pot canviar-ho tot.

És fonamental, doncs, tenir indicis que van més enllà d'una desaparició des d'un principi. Per exemple, en un dels últims crims sense cadàver que investiguen els Mossos, en una plantació de marihuana a les Borges Blanques, van trobar sang a la casa. En un altre crim recent, a Montmell del Penedès, on van matar un home (ja està jutjat i encara no han trobat el cadàver), la dona de la víctima de seguida va comentar que havia anat a veure uns amics amb qui tenia problemes. Ràpidament, doncs, els Mossos van tenir les ubicacions dels telèfons d'aquests amics (coincidien amb l'última ubicació de la víctima) i van poder escorcollar la seva furgoneta o casa seva, on van trobar restes de sang. "Te l'has de jugar, i el jutge t'ho pot comprar o no", admet el policia. Un cop el jutge dona llum verda a la investigació per un possible homicidi, s'ho queda la unitat d'homicidis amb ocultació de cadàver.

Creuar proves

En aquest tipus de casos les proves indiciàries es converteixen en claus i cal "entrecreuar-les" per convertir-les en "l'única explicació possible". En el cas Moya, Yoldi va teixir l’acusació contra Taheri a través d’alguns indicis materials, però sobretot a partir del canvi de comportament i rutines de l’ara condemnat: a casa de l’homicida (ell i Moya estaven en procés de separació) va aparèixer el llibre de família que la dona portava sempre a sobre i la geolocalització del mòbil de l’home el situa en una finca on no anava gairebé mai el dia de la desaparició de la dona. Però sense cos ni arma homicida calia més.

A través de tots els indicis recollits pels Mossos d’Esquadra, Yoldi va elaborar un cronograma sobre les rutines de Taheri remuntant-se fins a un mes abans de la desaparició de Moya, el 4 d’abril. A principis de març la parella estava separant-se i Taheri trucava obsessivament Moya: les tarifacions del seu mòbil evidencien com va passar en pocs dies d’una o dues a més de cinc trucades diàries. A partir del dia de la desaparició de Moya no se’n produeix ni una més. Taheri va ser l’únic membre de l’entorn de la dona que no va participar en les batudes de recerca organitzades al municipi. I el seu mòbil se situa a la finca precisament els dies posteriors a la desaparició. La seva coartada per a aquell dia també es va anar esmicolant. Per a Yoldi, la clau que pogués desfer-se del cos i l’arma homicida és que "va tenir temps". No va ser detingut fins gairebé un mes després.

Per això la fiscal considera clau l’especialització no només dels cossos policials, sinó de la mateixa Fiscalia i els jutges, per tal de poder detectar com més de pressa millor que darrere la desaparició d’una persona hi ha un homicidi. Després cal convèncer el jurat. "Se’ls ha d’advertir que no esperin trobar-se una escena d’un crim, una arma o una autòpsia i fer-los entendre que de vegades no cal veure les coses per saber que existeixen", diu Yoldi.