El Guadalquivir: viatge a l'autopista del narcotràfic

BarbateNo hi ha flors, ni plaques, ni cap record. A simple vista és només un tros d'aigua que entra a port, entre pedra i espigó. Un noi ensenya un amic a pescar, un grup fuma porros a pocs metres i dos joves, estirats sobre una de les roques, es fan petons. 

Han passat només 19 dies. El mar, que és el mateix, sembla un altre. És la distància entre el temporal del dia 9 i el sol del 28. Aquell divendres diverses narcollanxes es refugiaven del vent quan la Guàrdia Civil les va voler enviar mar endins. Van envestir la zodiac aclamades per joves que ho observaven des de l’espigó. Van morir dos agents: el David i el Miguel Ángel. 

Avui hi ha silenci. El so arriba des de la plaça de l'ajuntament, on sonen sevillanes i un grup de dones vestides amb faldilla negra i camisa de lunares ballen sobre un escenari. No és un recurs de folklore fàcil. Barbate avui està de festa. És el Dia d’Andalusia. 

“No permetrem que per quatre desgraciats s’embruti el nom de les 23.000 persones que s’aixequen cada vida per buscar-se la vida de manera honrada”, diu el regidor de Seguretat, Paco Ponce. “No eren persones del poble”, repeteixen veïns i el mateix govern municipal. Però, en canvi, es fa el silenci davant la pregunta més òbvia: com va poder passar?

La majoria acaben admetent, ras i curt, que la policia no hauria d’haver sortit amb una zodiac. I diversos agents afirmen que la tragèdia de Barbate evidencia que el narcotràfic està desbocat, que els grups cada vegada són més violents i que la policia no té mitjans per combatre’ls. L’exemple més dramàtic: les cinc embarcacions que la Guàrdia Civil té al port de Cadis estaven avariades el dia 9, en què el David i el Miguel Ángel van acabar pujant a l’embarcació en què van perdre la vida. 

Camp de Gibraltar, zona zero del narcotràfic

“Ningú et voldrà dir res”, diu un veí de San Roque, un petit municipi ubicat entre la Línea de la Concepción i Algesires. “Aquí ens coneixem tots, sabem qui és qui, per això preferim no parlar”. Només cal allunyar-se del municipi per entendre per què aquest punt és la zona zero del narcotràfic. A mà esquerra s’eleva Gibraltar, un punt important de contraban de tabac; en línia recta es veu el Marroc, el segon major productor d’haixix del món, i a la dreta el port d’Algesires, el més important d’Espanya.

“És normal veure narcollanxes?” Somriu, li deu semblar entranyable la innocència de la pregunta. “Hi ha hagut èpoques que era un no parar. Però des de fa un temps ho trobo molt diferent. N’hi ha moltes menys”. La percepció del veí coincideix amb el que diuen les forces de seguretat. El reforç policial que hi ha hagut al camp de Gibraltar ha dispersat les embarcacions, que busquen altres rutes cap a Màlaga, cap a Huelva i molt especialment a la costa de Cadis, a poblacions com Sanlúcar de Barrameda, Chipiona o Sancti Petri. I això s’explica, de nou, per l'orografia, perquè són poblacions on entren canals o el mateix riu Guadalquivir. 

Abans de marxar el veí diu una frase que es repetirà en moltes converses: "Res de noms, eh. Ja t’ho he dit, que ens coneixem tots". "I, tenint en compte tot això, ja t’agrada viure aquí?", pregunto. Somriu de nou: "Tu has vist aquest mar?"

L’autopista del Guadalquivir

“Estar més perdut que el vaixell de l’arròs”. Diuen que a Sanlúcar de Barrameda tothom coneix l'expressió, i és que un vaixell va quedar embarrancat davant del municipi l’any 1994 i es va acabar partint en dos. Encara és allà, i fins fa uns anys els narcos l'utilitzaven com a punt de trobada, però avui, amb més organització i tecnologia, no els cal. 

“Ara no ho veiem, des de la costa, però a 20 o 30 milles hi ha com a mínim deu llanxes esperant el moment oportú”, diu Luis Baltar, del Sindicat Independent de l’Agència Tributària (SIAT). I és que l'organització d’aquests grups ha canviat des de 2018, quan es van prohibir per decret les narcollanxes: no es poden tenir, ni fabricar ni reparar. És la via que va trobar el govern per fer front al narcotràfic i poder requisar l’embarcació encara que no els enganxessin amb droga a sobre. Abans conduir-ne una era una simple falta administrativa. Però aquestes organitzacions aprenen de pressa, i ara fondegen durant dies a alta mar. Les imatges captades pels helicòpters de la policia mostren els sacs de dormir, els para-sols que col·loquen per tenir ombra i, en definitiva, com de preparats estan per passar dies i nits esperant el moment oportú per alijar, que diuen a Andalusia. És a dir, descarregar la droga. 

Totes les fonts consultades coincideixen que aquesta zona és ara mateix el punt calent del narcotràfic, i ho és per un motiu senzill: han convertit el Guadalquivir en una autopista. Entren quan saben que no hi ha vigilància, van cap al riu i es mouen per zones complicades com laberints de canyes per descarregar i marxar de pressa. Saben que és difícil per a la policia seguir-los, i quan tiren cap a alta mar sovint van més de pressa. "Tenen millors llanxes i millor tecnologia", admeten diversos agents. 

És una imatge antiga, la dels narcos transitant rius. Fa uns anys passava el mateix en un de molt més petit, el Guadarranque, que desemboca al Camp de Gibraltar. S’havien arribat a construir narcoembarcadors, cases a la llera del riu on es podia guardar la llanxa directament en un garatge privat. L’any 2016 es va construir una tanca, batejada com a "barrera antinarcos", per impedir-hi la circulació. L’han trencat en diverses ocasions, però els veïns de la zona diuen que els pivots de formigó ho han canviat tot. “Aquí les vèiem passar una darrere l’altra. Ara han hagut de buscar altres llocs”. Hi ha una diferència fonamental, més enllà de la mida, entre el Guadarranque i el Guadalquivir. I és que aquest últim és navegable i tancar-lo no és una opció

Violència

Aquí tothom els diu gomes, però el terme correcte és llanxa semirígida. S’amunteguen al port d’Algesires, on les ha requisat el Servei de Vigilància Duanera (SVA), el cos que juntament amb la Guàrdia Civil actua com a policia judicial a aquesta costa. “Ens passem dia i nit jugant al gat i la rata”, diuen els pilots de les embarcacions. La gran diferència dels últims anys és la violència. “Ens enfrontem a exèrcits d’embarcacions que no fugen de la policia; venen contra nosaltres”, afirma Lisardo Capote, cap del SVA. Molts són coneguts, els han detingut diverses vegades i es tornen a trobar al cap d’un temps al mar. Per exemple, el Cabra, el narco que conduïa la llanxa que va matar els dos guàrdies civils i que està en presó provisional. “No tenen cap sentit de l’autoritat, sovint van drogats i se'ns enfronten obertament quan els detenim”, relata un agent. Aquesta fanfarroneria la mostren també a les xarxes, en què pengen imatges lluint la droga com un trofeu. 

La violència s'acompanya de factors que han fet saltar les alarmes: s’estan detectant cada vegada més armes i més cocaïna en aquestes embarcacions. Les armes són un senyal de lluites entre bandes per robar-se droga i la coca un perill que pot indicar connexions amb altres grups. I la violència es trasllada a terra. El 19 de febrer un grup de narcos va segrestar un home a Sanlúcar de Barrameda, a plena llum del dia. Va aparèixer l’endemà, amb ferides de bala i una orella gairebé mutilada. “Abans es clavaven pallisses. No ens trobàvem amb això. S’han de posar mitjans per no arribar a convertir aquesta zona en un narcomunicipi o una narcoprovíncia”, diu contundent Toni Rodríguez, de l'Associació Unificada de Guàrdies Civils (AUGC). I afegeix: “Europa ha d’entendre que el risc hi és”. 

La narcoeconomia

Petaqueo. És una paraula clau del diccionari de les narcollanxes i consisteix en el subministrament de gasolina per a aquestes embarcacions, una activitat que només està castigada com a falta administrativa (ha de superar els 50.000 euros en gasolina perquè es converteixi en delicte). “És fonamental per a aquestes xarxes, perquè necessiten molt combustible per tornar al mar, però, en canvi, no hi ha una sanció dura. No només necessitem mitjans, també una legislació que ens ajudi”, diu Luis Baltar. La narcoeconomia arrela al territori, i això pot esquitxar professions com els mecànics. “N’hi ha un que ens ajuda amb els nostres vaixells”, diu un agent de la Guàrdia Civil “i l’altre dia m’explicava que li van oferir 4.000 euros per anar mig dia a alta mar, a reparar unes llanxes”. 

Passa també amb nois joves de determinats barris. “Anem per la tercera generació. Parlem de nens que han vist delinquir els avis, els pares o els veïns, i algú els diu: «Et dono un mòbil i 300 euros per vigilar una estona aquesta zona» i ja entren a fer de punto”. 

“Campo de Gibraltar té uns 300.000 habitants, i la immensa majoria no tenen vinculació amb el narcotràfic”, diu Francisco Mena, president de la coordinadora antidroga Alternativas. “Però hi ha barris de la Línea i Algesires que tradicionalment han estat abandonats per l’Estat i el narcotràfic hi ha fet forat. Han creat el narcobenestar: són ells els benefactors, els que produeixen riquesa i donen sortida laboral als joves. El narcotràfic s'alimenta de l’atur, la pobresa i l’exclusió. Per això qui pensa que la solució és només policia i presó s’equivoca; el problema és més profund”. 

Dia d’Andalusia

Han passat només 19 dies entre la tragèdia de Barbate i el Dia d’Andalusia. Aquell dia el vent va obligar les embarcacions a buscar refugi i va traslladar a la costa la imatge que dia rere dia hi ha a alta mar. Hi havia embarcacions a Barbate, sí, però també a Sancti Petri o Sanlúcar de Barrameda. Aquí també estan de festa, avinguda i bars plens. Busquem un punt elevat per poder fer fotografies i ens situem a l’àtic d’un hotel des d’on es veu el Parc Nacional de Doñana i com serpenteja el riu Guadalquivir. S’entén que la gent vingui aquí de vacances. “És molt bonic”, dic a un treballador. “Sí, no som gaire rics però tenim sempre bon paisatge”, respon. I quan creu que no l’escolto s’acosta a una tercera persona. Li diu, fluixet: “Ara, que no entri una goma i ho espatlli”.