“Cinquanta anys després encara puc sentir l’olor de la pell cremada dels miners”

BarcelonaEl 3 de novembre de 1975 és una data que ha quedat marcada per sempre en la memòria de les famílies mineres del Berguedà i que ha traspassat generacions. Una ferida oberta que aquesta setmana el documental Grisú, la tragèdia de Fígols, de Manuel Pérez i emès pel Sense ficció de 3Cat, ha fet tornar a sagnar. Poc després de l'inici del torn de matí a la mina de la Consolació de Fígols una explosió de grisú, un gas que es desprèn del carbó, va posar fi a la vida de trenta miners de la comarca.

Aquell dia Pere Andrés Díaz s'havia llevat a les cinc del matí, com sempre que li tocava el torn de matí, i havia agafat un dels quatre autobusos que sortien de Berga carregats de miners per portar-los fins a Sant Corneli, des d'on entraven a la mina. "Vam pujar com sempre xerrant i fent broma –explica–, no ens podíem imaginar que alguns companys no els tornaríem a veure mai més".

El Pere tenia dinou anys i encara no feia ni un any que havia entrat a la mina. Era l'últim d'un llarg llinatge. El seu pare, l'Àngel, també hi treballava i abans ja hi havien treballat els seus dos avis, Pedro i Maximiliano, i la seva mare, la Maria, destriant el carbó. Aquell matí van agafar com sempre el casc i el llum i van pujar a una de les vagonetes que ells mateixos conduïen per endinsar-se a la mina.

El Pere, el seu pare i un altre company estaven fent tasques de preparació per obrir una nova galeria. Dies enrere havien sigut fins a set companys, però com que ja estaven enllestint la feina es van quedar només ells tres i els altres els van enviar a l'explotació on s'extreia el carbó i on es va produir l'explosió.

Els rescats

"Al cap d'una hora de començar a treballar un encarregat ens va venir a buscar i ens va dir que baixéssim, que havia passat alguna cosa molt greu i calien mans –recorda el Pere–. La mina per dins estava tota connectada, hi havia més de cinquanta quilòmetres de galeries. Vam agafar una vagoneta fins al punt més proper a l'explosió i encara vam haver de continuar baixant a peu un bon tros –explica–. Quan vam arribar a baix allò era l'infern. Els companys havien quedat completament carbonitzats i els primers miners que havien arribat per auxiliar-los estaven desfets i desencaixats", recorda impactat.

El Pere va agafar una llitera i va haver de passar de genolls per un forat per accedir al lloc exacte, perquè algunes parts s'havien esfondrat. "La pell dels companys es desfeia quan els agafàvem i se'ns quedava enganxada a les mans –recorda–. L'olor de la pell cremada no l'oblidaré mai, la vaig sentir durant mesos per molt que em rentés les mans, i encara la puc sentir ara, cinquanta anys després", continua.

El Pere va carregar un dels companys morts a la llitera i el va treure fora. Havien sigut veïns a la Colònia Rosal anys abans i quan ell era petit li compraven la mel. Les cintes i els vagons que s'utilitzaven per treure el carbó de la mina aquell dia van transportar els trenta cadàvers i la resta de miners ferits.

A fora la notícia ja havia corregut com la pólvora i la boca de la mina era plena de famílies esperant i preguntant pels seus. D'altres esperaven a casa a rebre notícies, amb el cor encongit. Com la mare i l'àvia de qui escriu aquestes línies. Estic segura que els àvids lectors i lectores ja es deuen haver adonat que el protagonista d'aquesta història i la periodista compartim cognom, perquè és el meu pare. Nosaltres vam tenir sort i el pare i l'avi van sortir caminant pel seu propi peu, però van quedar marcats per sempre per la tragèdia.

Tornar a entrar a la mina

Els dies després van estar marcats pels funerals massius i les nits en vetlla. Els treballadors i les famílies no van rebre cap mena d'ajuda psicològica ni mèdica per ajudar-los a pair el que havien viscut o la pèrdua dels seus éssers estimats. "Després de l'explosió ens costava molt dormir –explica el Pere–. Vam passar moltes nits atents als comunicats mèdics de Franco, que ja agonitzava a l'hospital i esperant que es morís", recorda.

Però un cop acabada la desfilada de ministres franquistes per la mina i els enterraments, la realitat era que s'hi havia de tornar a entrar i que no hi havia cap mesura de seguretat. "L'empresa només ens donava el casc i el llum, no teníem guants, ni roba ni sabates. Les portàvem nosaltres de casa i fèiem servir coses velles", diu el Pere. Les instal·lacions elèctriques no estaven protegides i el quadre per encendre el corrent era una palanca que feia espurnes quan es connectava. Els accidents dins la mina eren el pa de cada dia. "Durant un temps es penjaven el nombre d'accidents que hi havia hagut l'últim mes i moltes vegades superaven els 150 i els 200", afirma.

Amb el dictador encara connectat a l'oxigen, tant ell com el seu pare i uns quants miners més van fer una reunió clandestina i van acordar fer una assemblea (totalment il·legal, esclar) per demanar als companys que es neguessin a entrar a la mina si l'empresa no garantia un pla de seguretat.

L'assemblea va estar-hi d'acord i el Pere i alguns companys més van anar a parlar amb l'empresa, Carbones de Berga, saltant-se el Sindicato Vertical. Finalment, van arrencar el compromís de la companyia de millorar la seguretat i, gairebé sense saber-ho, van gestar l'embrió del que serien les primeres Comissions Obreres de la mina, que, pocs anys més tard, el 1977, protagonitzarien una tancada històrica. Els miners van tancar-se quatre dies dins la mina mentre les famílies bloquejaven l'accés des de fora perquè no els poguessin desallotjar. Van guanyar i van aconseguir evitar l'acomiadament de 429 companys.

"Del retorn a la mina després de l'explosió el que més recordo és el silenci. Dins l'autobús, on sempre fèiem broma, ningú gosava obrir la boca. Vam continuar callats en arribar a la mina i mentre ens hi endinsàvem enfilats als vagons. Estàvem de dol i teníem por perquè sabíem que podia tornar a passar", conclou.