Stephen Franks: “L’obesitat és l’enemic de les dones amb ovaris poliquístics”

BarcelonaL’androcentrisme de la medicina -feta per i per a homes- ha relegat històricament les patologies exclusivament femenines a un segon pla i ha invisibilitzat les genitals i les hormonals. Un 10% de les dones en edat reproductiva al món tenen la síndrome dels ovaris poliquístics, però n’hi ha moltes més que no saben que la tenen. El fet que una dona no pugui accedir a un diagnòstic i a un tractament adequat que li alleugi els problemes menstruals i els canvis físics i hormonals provocats per aquest desordre perjudica les afectades, especialment les més joves. El doctor Stephen Franks, catedràtic d’endocrinologia reproductiva de l’Imperial College de Londres, adverteix de la necessitat de millorar l’accés a la informació sobre els ovaris poliquístics. Especialment, però, dins de la mateixa consulta ginecològica.

¿La ginecologia actual té prou coneixement sobre els ovaris poliquístics?

No ho crec. És evident que ha millorat molt el coneixement que es té del desordre i que cada vegada més especialistes hi són sensibles i estan formats per reconèixer-ne els símptomes, però encara no n’hi ha prou. Que les dones s’informin més i vulguin saber més sobre el seu cos ha fet que busquin l’ajuda dels experts, i no ens podem permetre que hi hagi informació errònia o inexactituds a les consultes. Encara hi ha ginecòlegs que s’atreveixen a dir a les pacients que perdran la fertilitat!

La síndrome causa infertilitat?

No es pot afirmar. És evident que el desordre hormonal fa ovular poc o de manera irregular, i que aquesta incidència afecta la fertilitat, però no s’ha demostrat mai que les dones amb la síndrome no aconsegueixin quedar-se embarassades a llarg termini per causes atribuïbles únicament al desordre.

Triguen, però ho aconsegueixen.

Aquest és un missatge molt important que ha de quallar entre les dones: moltes tenen por del diagnòstic de la síndrome per si no els permet quedar-se embarassades. Però sí que poden. La dimensió de la família d’una dona amb ovaris poliquístics, tant si els té de manera natural -tot i la irregularitat dels cicles- com per reproducció assistida, és similar a la d’una dona sense el desordre.

¿Els ovaris poliquístics es poden considerar una malaltia?

És millor parlar de desordre hormonal. Hi ha símptomes que es poden manifestar o no: una dona pot tenir una menstruació irregular i no presentar excés de pèl, dos dels principals indicadors. O que els factors ambientals i genètics els agreugin.

La nutrició n’és un exemple.

Sí. L’obesitat és l’enemic a batre de les dones amb ovaris poliquístics. Un estudi elaborat a partir de dades dels últims 15 anys constata que les dones de 30 anys que tenien sobrepès presentaven un 75% més de possibilitats de desenvolupar la síndrome respecte a les que tenien un pes normal. El fet d’estar per sobre del pes recomanat i la genètica -que pot augmentar un 50% el risc- hi juguen un paper clau. Però el pes és una condició modificable! El consell de fer dieta a llarg termini és efectiu per reduir l’impacte dels símptomes i millorar el cicle menstrual.

El diagnòstic dels ovaris poliquístics sempre es fa pel criteri d’exclusió d’altres malalties. ¿Costa identificar pacients amb la síndrome?

No des d’un punt de vista clínic. Si una dona presenta alts nivells de testosterona i androgenisme -pèl a la cara, per exemple-, menstruacions irregulars i sobrepès, diabetis o acné, és molt probable que la tingui. Ara bé, no totes les dones presenten quadres clínics idèntics ni els reconeixen com a símptomes. Per tant, no venen a la consulta. Per exemple, entre adolescents la falta de regularitat menstrual és una condició freqüent i això no significa que totes pateixin la síndrome.

Creix la xifra de casos diagnosticats, però hi ha moltes dones que no saben que tenen la síndrome.

Perquè cal molta més informació. Amb la informació adequada és possible fer un bon diagnòstic, treballar en prevenció i fer un seguiment per pal·liar els efectes físics i psicològics que causa, que no són pocs. Hi ha tractaments per suavitzar els símptomes, com ara, en el cas de les dones amb una regla molt irregular, facilitar-los un anticonceptiu.

Com afecta psicològicament?

Imagini’s la dona que ha de dedicar mitja hora al dia a depilar-se el pèl que li surt a la cara abans de sortir de casa. Potser amb el temps es converteix en una rutina, però té un gran impacte en la seva vida perquè, si bé és cert que pot semblar una qüestió eminentment física, també pot afectar profundament l’autoestima d’algunes pacients. La xifra de dones amb la síndrome que pateixen ansietat o depressió, o que deixen de tenir una vida social activa, és alta. O que a causa de la irregularitat menstrual únicament ovulen tres o quatre vegades l’any i volen quedar-se embarassades.

¿Es pot trencar el tabú entorn de les malalties femenines?

Com més dones arribin a les consultes, més fàcil serà compartir informació i fer-los veure que no són estranyes, que el que els passa ho pateixen moltes altres dones. Perquè encara hi ha cert estigma al voltant de desordres hormonals com els ovaris poliquístics. També passa amb l’alopècia. Les dones han de poder parlar amb detall dels seus símptomes per generar coneixement, però no serveix de res si no hi ha ningú que les escolti i els garanteixi accedir a una informació de qualitat.