Sospires? No és amor, és una neurona (o 200)

BarcelonaHa inspirat poemes, escenes de cine, sarsueles i, fins i tot, un dels ponts més icònics del món. Però l'acte d'aspirar i expirar aire de forma més o menys prolongada no només respon a una lògica romàntica i sexual: els motius per sospirar van molt més enllà de l'enamorament, la tristesa, el desig, l'alleugeriment o el cansament. Sospirem de manera inconscient i constant. Cada cinc minuts, per ser exactes. Per què? Quin motiu tenim per sospirar tan sovint? Per què ho fem sense ni tan sols adonar-nos-en? Qui en dóna l'ordre? Un equip de científics de les universitats de Stanford i de Califòrnia han trobat la resposta al misteri. Una resposta que, ja s'ho poden imaginar, no té res a veure amb l'amor.

Lluny de la versió romàntica de novel·les i pel·lícules, sospirar és un simple acte reflex. Un acte que realitzem no per expressar el nostre estat d'ànim, sinó per mantenir els pulmons en bon estat, per fer que la respiració sigui correcta i efectiva. El funcionament és simple: inhalem aire de forma normal però, de sobte, tornem a inhalar-ne més; aquestes dues inhalacions, la regular i la suplementària, es converteixen en una llarga exhalació. Un sospir. El cervell ordena als pulmons que inhalin aire de nou quan detecta que els alvèols —els petits sacs que capten l'oxigen i expulsen el diòxid de carboni— no han pogut realitzar correctament aquest vital intercanvi.

Els responsables dels sospirs

Les zones fluorescents marquen les neurones que controlen la respiració

Els éssers humans sospirem, de mitjana, una vegada cada cinc minuts o, el que és el mateix, 600 milions de vegades al llarg de la vida. Una feina impressionant que demostra la importància que el cervell atorga a aquest acte. Els motius pels quals sospirem eren coneguts, però el que no se sabia era quina àrea del cervell era la responsable de donar l'ordre de sospirar. En un article publicat en l'últim número de la revista 'Nature', els investigadors de Stanford i Califòrnia expliquen qui és el responsable de tants sospirs: dos neuropèptids, molècules que les cèl·lules del cervell fan servir per comunicar-se entre elles.

La feina d'aquests neuropèptids consisteix a activar una zona de 200 neurones. I són aquestes neurones les que controlen el reflex de sospirar. Els neuropèptids treballen d'una forma tan efectiva que quan els investigadors van injectar una d'aquestes molècules en el cervell d'uns ratolins van passar de sospirar 40 vegades per hora a fer-ho 400 vegades. Sense aquests neuropèptids els ratolins deixaven de sospirar.

Els científics han descobert que la funció d'aquestes neurones és regular el sistema respiratori d'una forma molt àmplia. Són elles les que decideixen no només si respirem més de pressa o més a poc a poc, sinó també quan tossim o badallem. I són elles les responsables de transformar la respiració normal en un sospir. El descobriment ha posat de manifest, un cop més, la fascinant complexitat del cervell. El comandament central de la respiració, format per les dues branques de 200 neurones en total, controla no només quan respirem, sinó com ho fem. Segons l'estudi, cadascuna d'aquestes neurones controla un acte concret: respirar, sospirar, badallar, tossir… i també riure i plorar. Justament, un dels factors que resulten interessants de l'estudi és que mostra com un acte tan fonamental com respirar és controlat per un nombre molt petit de neurones, només 200. Qualsevol altra activitat humana requereix posar en funcionament moltes més neurones.

Per què és important?

Però el descobriment de com funciona el centre de control de la respiració no només aporta més informació sobre el cervell sinó que pot tenir una concreció pràctica que millori la qualitat de vida dels milions de persones que arreu del món tenen problemes respiratoris. Els primers aparells respiradors es limitaven a impulsar oxigen a intervals regulars, però com que no proporcionaven sospirs no podien compensar els errors dels alvèols, la qual cosa feia que els pulmons es deterioressin i que, finalment, el pacient morís. Els ventiladors moderns ja incorporen de tant en tant una inhalació complementària, com un sospir.

Però saber que són dos neuropèptids i 200 neurones els que activen la freqüència i la intensitat dels sospirs pot ajudar a desenvolupar tractaments que ajudin a sospirar a aquelles persones que, sense arribar a necessitar un respirador, no aconsegueixen respirar profundament. A la inversa, es pot deshabilitar el mecanisme per tal de reduir el nombre de sospirs, excessiu en persones que pateixen trastorns d'ansietat i altres problemes psiquiàtrics.

I els sospirs conscients?

Paradoxalment, l'estudi que ha aconseguit desxifrar com i per què el cervell ens fa sospirar de forma involuntària no ha aconseguit desvelar per què sospirem de forma conscient. Sabem, doncs, quin és el mecanisme que provoca sospirs no intencionats. I quin és el mecanisme emocional que fa que, quan estem enamorats, sospirem? Continua sent un misteri.