"Ser sorda és com viure al Japó"

BarcelonaA simple vista, Ariadna Cardelús i Tània Galián es comuniquen sense cap dificultat. Parlen i responen en una xerrada àgil. Però totes dues són sordes. La primera ho és de naixement i amb sis dos ja li van posar un implant coclear que li tradueix els sons a través d’impulsos elèctrics. Ara està acabant sociologia a la UAB i li agradaria dedicar-se a la lluita activista pels drets de les persones sordes. El cas de Cardelús és diferent perquè no va ser fins als 26 anys que va notar una pèrdua progressiva d’oïda que, finalment l’ha dut a dur dos discretíssims audiòfons. Graduada en ciències polítiques, i amb un màster, no renuncia a tocar el piano amb un programa d’audiòfons per a la música. 

La vida d’una persona sorda en un món d’oients i amb excessos de sons i sorolls no és fàcil. Només en els llocs dissenyats per salvar la discapacitat. “És com si te n’anessis a viure al Japó i no entenguessis res i, de tant en tant, algú passés i parlés una llengua que coneixes”, il·lustra Cardelús. Cap de les dues fa servir la llengua de signes –utilitzada només pel 2% del col·lectiu– i quan es comuniquen llegeixen els llavis dels interlocutors i eviten tant com poden converses creuades per no perdre informació. I amb tot, se’n perd perquè les dinàmiques de grup fa que la gent no s'adoni de les dificultats que tenen per seguir una conversa o, senzillament, en alguns moments s’acaba la paciència. “Tu estàs tot el dia al Japó”, insisteix Cardelús.

Aquest sobreesforç que han de fer es repeteix –en diferents graus i maneres–, amb els gairebé 700.000 catalans amb discapacitat i és el que intentarà eliminar, o reduir al mínim, el nou Codi d’Accessibilitat de Catalunya. Una guia que respon a les demandes dels col·lectius de persones amb discapacitats que exigien una actualització del de l'any 1995, basat sobretot en la millora de l’accés físic, és a dir, en la promoció de rampes i ascensors en substitució d’escales. El nou text, que havia d’estar enllestit el 2016, fa un salt en ampliar l’acció en accessibilitat comunicativa i cognitiva en diferents àmbits, com la cultura, el comerç, el transport, l'administració, els serveis educatius o els esportius: des de l'etiquetatge amb Braille a les audioguies, espectacles amb subtítols a les webs adaptades o la instal·lació de bucles magnètics en taulells. A més, també es fixen en quins terminis s'han de fer les adaptacions, tot i que en el redactat es fan servir expressions massa vagues, assenyala Rubén Domínguez, responsable de l’àrea d’accessibilitat d’Ecom, una federació integrada per persones amb discapacitats. 

El primer pas és que els Ajuntaments facin diagnosis dels seus municipis sobre quin és el grau d’accessibilitat i detectin les barreres. Un cop es té aquest mapa, s’ha d’imposar almenys una correcció anual per tal que en vuit o quinze anys –dependrà dels habitants– tinguin una localitat amb “accessibilitat universal”, explica Domínguez. Això significa que l’eliminació de qualsevol barrera que dificulti caminar, parlar o escoltar no només beneficiarà els que tenen una discapacitat permanent, sinó els que tenen un problema transitori de mobilitat o sensorial i, per descomptat, la gent gran.

De barreres en saben molt Cardelús i Galián, que cada dia han de lidiar amb problemes al transport públic, en una botiga, a la feina o la facultat. Galián forma part d’Apunts en Blanc, una iniciativa que pretén visibilitzar els problemes que tenen els universitaris per seguir les classes, plenes de sorolls. “És molt cansat haver d’estar apuntant i no perdre de vista la cara dels professors”, es queixa, i en la majoria de dies ha de recórrer a la bona voluntat de companys. No s’han instal·lat els bucles magnètics ni tampoc és factible anar amb les emissores FM que es connecten als audiòfons i els subtítols immediats no són avui una solució. La jove s’ha trobat fins i tot, professors o conferenciants que han rebutjat agafar el micròfon de l’emissora FM, un aparell car i pesant. “Mai ens entra el 100% de la informació i no saps què t’has perdut”, afegeix Cardelús, que en una antiga feina va tenir problemes per aconseguir un telèfon compatible amb el seu audiòfon o que li cedissin una sala sense reverberació.

Sobre el paper, el Codi d’Accessibilitat ha de corregir aquestes deficiències. D’eines per poder millorar l’audició n’hi ha, però són l’excepció per desconeixement, desídia o perquè són cares. Al final són les persones amb discapacitat que s’han d’“espavilar”, revela Galián. Totes dues estan dins de l’Associació Catalana de Famílies i Persones amb Sordesa (ACAPPS), per a qui el nou Codi ha de ser “un abans i un després” perquè ha de fer possible “la inclusió de la persona amb sordesa a la seva feina, a les aules, als comerços”, afirma Raimon Jané, president de la federació. De moment, però, s’hi està lluny.

Impossibilitat d'improvisar

Una persona amb discapacitat senzillament “no pot improvisar” i decidir en un rampell un pla d’oci o moure’s d’una punta a l’altra de la ciutat o el país. Abans de tot cal fer un estudi de la situació, conèixer què està adaptat i què no. Des de si l’estació té ascensor i l’autobús o el tren estan adaptats a si una sala de concert o un teatre té “el bucle magnètic actiu perquè no sempre funciona bé o et posen a un seient amb bona cobertura”, diuen.

A APSOCECAT (Associació Catalana Pro Persones amb Sordoceguesa) estan d’aniversari pels seus 25 anys. A la festa que han fet aquesta setmana a les Cotxeres de Sants, el que passa a l’escenari es tradueix en llengua de signes per als que conserven una mica de visió i també a través del tacte i els gestos de les mediadores, una figura bàsica per a la comunicació amb el món exterior que el Codi reconeix com a indispensables i, per tant, subratlla el dret a l'acompanyament a tots els tràmits que es necessitin. És el mateix tracte que reben assistents personals, intèrprets de llengua de signes i transcriptors.