Sor Lucía Caram: “No hi ha dreta o esquerra: o hi poses el coll, o no”

Són monges de clausura? Dimarts vostè era a Barcelona recollint la Creu de Sant Jordi...

M’agrada més dir que som monges contemplatives. La paraula clausura ve del claustre, i el claustre és l’espai per poder contemplar. Avui el claustre és el món. Veus el que passa i necessites un espai de silenci com aquest perquè tot el que vius i contemples ressoni i impacti al cor per poder donar-hi una resposta.

Com va arribar fins aquí?

Vaig néixer en una família tradicional. Els meus pares eren de curset de cristiandat, després van estar a l’Opus. Érem set germans. La fe es vivia d’una manera forta, però sense traumes. El meu pare era metge i a casa seva hi havia dues consultes, la dels que pagaven i la dels que no. Vaig veure el compromís. Als 18 anys vaig dir que em volia fer monja. Vaig començar teologia a Buenos Aires, treballava amb immigrants, anava a un hospital oncològic amb dones en fase terminal i em vaig buidar fent coses a corre-cuita tot el dia. No trobava sentit al que feia. D’un dia per l’altre vaig dir que em feia monja de clausura. Tenia 20 anys i va ser una crisi profunda, fins que una monja molt bona dona em va dir que anés a València, acabés els estudis i després decidís què volia fer, perquè tant la intuïció de la vida contemplativa com la inquietud pels pobres eren vàlides. Vaig estar cinc anys en silenci, de clausura total. Vaig descobrir que el silenci és la pregària no oficial de l’Església. Vaig conèixer les monges de Manresa, amb la germana Vicky Molins. Tot ho compartien amb els pobres, era una comunitat alegre. I m’hi vaig quedar.

Què fan aquí, per als pobres?

Recordo que el 2008 donàvem entrepans als que venien a la porta del convent. A poc a poc vam demanar ajuda a la gent de Manresa i ara tenim la fundació, amb voluntaris i professionals, un alberg per a persones sense sostre, banc d’aliments, pisos tutelats, i ara som en 11 llocs de Catalunya amb el programa Invulnerables. Quan em van donar el premi Catalana de l’Any vaig demanar un pacte contra la pobresa infantil. El president Mas em va dir que m’ajudaria. L’endemà mateix em vaig reunir amb Neus Munté, vaig demanar que vingués Jaume Giró, de La Caixa, i el Barça. Vam detectar els llocs de Catalunya on la crisi havia impactat més. Resulta que el senyor Fainé havia nascut uns metres més avall del convent. Va venir, li vaig dir que a Catalunya no ens podíem permetre les xifres de pobresa infantil que teníem i que volia posar en marxa un programa que transformés la vida dels nens. Em va dir que d’acord. Hem cedit una part del convent per fer la Casa de la Infància, anem a explicar als empresaris què necessitem, hem multiplicat molt els recursos i el programa va de meravella. Marca Catalunya.

I marca de l’economia de mercat. ¿Se sent còmode treballant amb un banc? ¿O amb el Barça, paradigma de l’esport professional? El bisbe brasiler Hélder Câmara deia: “Si m’ocupo dels pobres em diuen que soc un sant. Si pregunto per què hi ha pobres, em diuen que soc comunista”. Es pregunta per què hi ha pobres?

Els d’esquerres més radicals diuen que estic amb la dreta. Tinc una cosa clara: no rebré ajudes de qualsevol. Jo no rebria diners d’Inditex a Càritas, per exemple. Hi ha gent que hi ha treballat en situació d’esclavitud, pràcticament. Vaig dir-ho, i al cap de dos dies rebia una donació de teles per a un cosidor que teníem, que venia de Stradivarius. No les vaig voler, no vull que em comprin. Crec que l’Obra Social La Caixa té una garantia al darrere per la seva manera de treballar, que és brutal. La crisi en què estem ara prové del fet que havíem pujat en un tren en què tothom s’hipotecava. Ens havien facilitat moltes coses i aquest tren anava cap a l’abisme.

Però això ho feien els bancs.

I les grans empreses i capitals. Hem de construir d’una altra manera, i la meva, des d’aquest convent, és despertar consciències, comptar amb qui pot donar un somriure, o temps, o diners, o llocs de treball. És important demanar a Déu, però jo, a més a més, demano a tot déu.

Per què deia que això era un programa amb la marca Catalunya?

Vaig arribar l’any 94, quan hi va haver els incendis, i vaig descobrir com la gent s’estima el país. Ho veiem amb els presos polítics, que s’estan pagant fiances amb la solidaritat de tothom, o com ens mobilitzem amb Oscar Camps, que rescata gent al Mediterrani. Quan vaig participar en la campanya “Català, la llengua comuna” vaig coincidir amb Gerardo Pisarello i Albano Dante Fachin. Jo els deia que la llengua comuna de Catalunya era, també, la col·laboració público-privada. L’Albano no hi estava d’acord i em deia que això s’ha de fer amb els impostos. Però jo organitzo unes jornades i reuneixo 150-200 empresaris. A la sortida, 70 et contesten que hi col·laboraran. I 50 ho acaben fent. I no fallen. Ho he tocat. Si no, no hauríem crescut tant.

Què l’uneix i la separa de dues persones com Pisarello i Dante Fachin?

Pisarello és de Tucumán, com jo. Els militars van matar el seu pare. Té les idees molt clares. Em sap greu dir-ho així, però és molt més intel·ligent que Ada Colau. Ara, té un discurs que es toca amb el de Fachin o el de Podem, que no arriba a ser transformador. És massa teòric i pot causar ressentiment en la gent, i quan has conviscut amb la gent cauen molts discursos. No podem menysprear la col·laboració público-privada. Si volem tirar endavant un país, necessitem tothom que pugui aportar alguna cosa. No sumaré amb corruptes, lladres o mentiders. Potser se me’n colarà algun, però si estic treballant el tema pisos, haig de parlar amb la banca.

Jesús deia que és més fàcil que un ric passi pel forat d’una agulla que no pas que entri al regne del cel.

Els diners no són dolents, el problema és quan fem d’aquests diners un déu.

¿No hi ha relació entre Evangeli i esquerra?

El tema de les esquerres i les dretes està bastant superat.

Els d’esquerres diuen que això ho diuen els de dretes.

Jesús no és patrimoni ni de dretes ni d’esquerres. El problema és quan fem del compromís una ideologia, més que no pas una experiència vital. El comunisme és pervers, el cristianisme ho pot ser, també. Porta a un cert fanatisme i fa que ens posem nosaltres i les nostres idees al centre, en lloc de posar-hi la gent. Ara protesto, però les meves energies intenten buscar solucions.

Quan a Helena Rakosnik i a Pilar Rahola les van fer fora de la Fundació Rosa Oriol, com a resposta al boicot anticatalà als seus productes, vostè va donar suport a les afectades, però no va marxar-ne. Com està aquesta qüestió?

La fundació la vaig començar jo, era una plataforma ciutadana de solidaritat. Van demanar ajuda als Tous i s’hi van comprometre. La gent va pensar que la fundació era de l’empresa, i no: era un tema de família. Quan va començar el boicot, mal assessorats, van decidir fer fora l’Helena i la Pilar. Van reconèixer el seu error i van demanar disculpes. Aquests mesos he parlat amb l’Helena, la Pilar, els patrons i la família Tous per reconduir la situació. Ara la fundació ha tornat on havia començat, al convent, ha canviat de nom i ara es diu Fundació del Convent de Santa Clara. I els Tous hi continuaran col·laborant econòmicament. Si es van equivocar hem de permetre que continuïn sumant. S’ha fet un patronat nou, i la Pilar i l’Helena potser s’hi incorporaran.

¿Han tingut alguna experiència amb els refugiats?

El Diumenge de Pasqua una germana em va venir a preguntar que què havia fet, perquè hi havia dos mossos a la porta (ha, ha, ha!). Surto i me’ls trobo plorant. Venien d’un polígon on havien entrat a robar i hi havien trobat un contenidor amb set persones. Si no les haguessin trobat, suposo que haurien mort. Total, diumenge i dilluns era festa, tot tancat, i els dic que els portin aquí, i amb el traductor de Google, perquè eren del Sudan i Eritrea, ens expliquen que havien sigut venuts com a esclaus a Líbia. Els cremaven i enviaven les fotos a les famílies perquè enviessin diners. Tenien el cos cremat. Havien arribat a Itàlia i volien fugir-ne perquè els maltractaven. Una màfia els va ficar en un contenidor fins aquí. Els hem muntat un pis i estem fent el procés d’acollida perquè puguin tenir papers. De moment fan de voluntaris i estan aprenent català i castellà. Han patit molt i necessiten repòs.

Què l’alimenta, espiritualment?

El meu llibre de capçalera és l’Evangeli. Aquell discurs de Jesús quan diu que es va obrir el cel i se sent la veu del seu pare. No crec que s’obrís el cel ni se sentís cap veu, sinó que era l’experiència de sentir-te estimat, que et dona molta força. I la paràbola del bon samarità: un home malferit al camí, els que anaven al temple passaven per l’altre cantó. El samarità se n’encarrega i diu als que cuiden l’home que apuntin tot el que gasti, que ja ho vindrà a pagar. Em crida l’atenció la idea de no donar el que ens sobra, d’hipotecar-nos pels altres. Aquí hi ha la prova que no hi ha ideologia, que no hi ha dreta o esquerra. O hi poses el coll, o no. Oscar Camps i la seva gent hi estan deixant la pell. No hi ha gaires històries.

Quina imatge tenia del papa Francesc quan era cardenal de Buenos Aires?

Era un jesuïta que havia patit la incomprensió amb la Companyia de Jesús i crec que va fer una mena de conversió al món dels més pobres. Quan el van fer Papa, el seu successor a Buenos Aires deia que el primer miracle era tenir un Papa simpàtic, perquè no reia mai.

¿És veritat que li va dir que és molt difícil ser cristià dins de l’Església catòlica?

Sí senyor. ¿I saps què em va contestar? “¿ A mi me lo dices o me lo cuentas?” Penso que no té res a perdre. Té 81 anys i creu en l’Evangeli. Ha de fer neteja i crec que voldria fer-la més de pressa, encara que la transformació vindrà de les bases.

Pensava que diria que la transformació vindrà de les dones.

El paper de la dona no passa tant per poder dir missa -que per a mi és el menys important- com perquè pugui ser en la presa de decisions de l’Església. I aquí el papa Francesc ha començat a obrir camí.

Apareix al balcó de la basílica de Sant Pere amb gent aclamant-la. Què els diu?

[Riu.] Diria... “Aneu-vos-en en pau”.