Va néixer al Prat de Llobregat, però la polèmica regidora de Justícia Social, Feminisme i LGTBI de Palma, Sonia Vivas (Podem), parla un català molt empeltat del de Mallorca. Va anar a l’illa quan tenia 18 anys i s’hi va sentir prou a gust per quedar-s’hi. Allà es va fer policia local, de la unitat motoritzada pesada, i va xocar amb el doble rebuig masclista per ser dona i lesbiana. A més, va topar amb un dels escàndols de corrupció més grans dels últims anys a l’illa: el cas Cursach, que duu el nom d’un conegut empresari d’oci nocturn, però que ha esquitxat el poder polític i la policia de la ciutat. Ara aborda tot això al llibre Cuando vinieron a por mi (Península).
De jove va veure policies pegant el seu pare en una manifestació i un agent que coneixia agredint un amic per ser homosexual. I es va fer policia.
— Pensava que podia ser una heroïna de Marvel i canviar les coses, la societat.
Ho continua pensant?
— Sí, tot i que hem d’avançar molt encara en aquest país per tenir una policia que sigui un veritable servei públic. Avui en dia és un contrapoder per sobre del poder polític que funciona d’esquena a la societat.
Al llibre explica que a la Policia de Palma la van assetjar per ser dona i lesbiana i que això la va dur a l’ansietat, a la bulímia i a passar un any sencer de baixa.
— Varen ser nou anys d’assetjament, fins que vaig posar la denúncia. I després va ser pitjor. Em varen posar un malnom, em deien lesbiana de mil maneres, per insultar-me. Varen fer circular opinions negatives sobre jo per fer-me fora, i em varen manipular la moto. La sentència del Suprem diu que em varen perseguir "moguts pel seu odi a la condició d’homosexual". L’estrès i l’ansietat constant em varen derivar a un problema alimentari del qual no es xerra mai –sempre es parla de l’anorèxia però mai de la bulímia– i que té greus conseqüències i moltes persones no saben reconèixer. Ara estic bé i tinc una bona relació amb el menjar.
Als dos principals assetjadors els van condemnar.
— Sí, varen estar a presó preventiva, sense fiança, i ara hi han de tornar per complir la sentència.
Assegura que va veure desaparèixer drogues requisades, i que va sentir empresaris de locals d’oci nocturn que demanaven perdó a un comissari per no haver pagat el suborn.
— Hi ha una causa oberta que s’ha de jutjar prest on figura que haurien cobrat mordidas, que haurien castigat uns locals per afavorir-ne d'altres i que haurien fet de banda criminal. És molt greu. També ho diuen els escrits del grup de blanqueig de capitals de la Policia Nacional i també l’Audiència Provincial, que va posar a la presó 40 policies i en va imputar 100.
Però no ho va denunciar immediatament.
— Al principi veia coses que no em quadraven, però no podia entendre que això estigués passant, acabava d’arribar de l’acadèmia. Fins que em vaig adonar que hi havia alguna cosa que no estava funcionant bé; que hi havia companys amb un cotxe i un nivell de vida que no es pot pagar amb un sou de policia; que entraven d’uniforme en clubs de prostitució on totes les al·lotes els coneixien i els saludaven. Quina opció li queda a una dona traficada que veu que un policia beu amb els seus caps? Era una policia de pel·lícula de gàngsters.
Denunciar tot això la va dur a patir més assetjament, amenaces i a haver de dur una pistola fora de la feina i estar localitzada sempre.
— Sí, i fins i tot em varen fer una denúncia falsa, un muntatge policial per posar-me a la presó. Si no hagués tingut la sort que la Justícia va veure que era un muntatge, aquest llibre l’hauria escrit des d’una cel·la.
Un company la va acusar de pegar un detingut emmanillat, però va demostrar que aquell dia no havia treballat.
— No ho varen calcular gaire bé. Varen situar-ho quinze dies abans, perquè ja s’haguessin esborrat les imatges de les càmeres dels calabossos, i es pensaven que ho tenien tot controlat... però no. Aquella denúncia falsa em va fer canviar, ja no som la mateixa després d’entendre que hi ha gent innocent a presó perquè hi ha policies que menteixen.
Fins a quin punt pot sortir car denunciar la corrupció policial?
— Fins al de perdre tota la teva vida, de quedar assenyalada, que hi hagi amics de tota la vida que no vulguin prendre un cafè amb tu perquè tenen por. Pensa que em varen amenaçar de mort diverses vegades.
Ha testificat en el macrocas Cursach, però ara el fiscal i el jutge que el van instruir, Miquel Ángel Subirán i Manuel Penalva, estan al punt de mira de la justícia.
— Estan al punt de mira dels mafiosos. Si en una causa de corrupció que ha passat gairebé cinc anys sota secret de sumari s’arriba a un dels empresaris més grans d’Espanya i després el jutge, el fiscal i el grup de policies que ho ha investigat acaben imputats... què en penses? [Riu mentre arronsa les espatlles.] Està claríssim que aquesta gent paga el preu d’haver vist la merda que hi havia i haver tirat endavant.
El rei de la nit de Mallorca, Bartomeu Cursach, n’acabarà sortint impune?
— Ja ha tingut bastants problemes legals, i ha estat a presó. Això tot sol ja és una novetat. S’ha aconseguit molt però també hi ha molt de poder que s’ha mogut perquè no se sàpiga tot. Es va confiscar el mòbil a dos periodistes. El jutge ho va ordenar amb la llei a la mà, però hi ha un poder darrere que, utilitzant la justícia, va fer un robatori.
Al llibre fins i tot vincula la corrupció a la Policia Local amb Iñaki Urdangarin.
— La corrupció és estructural. Vaig explicar al jutjat que hi havia un edifici que havia construït un policia local molt amic de gent del Partit Popular i que, en aquell edifici, on ell es va quedar l’apartament més gran, Hisenda va intervenir dos pisos a Iñaki Urdangarin. Hi ha una connexió, no sé si a través de la Policia Local o del poder polític.
Fa un mes va haver d’anar a declarar a una querella per fals testimoni, però no va dir res al jutge.
— No vaig dir res perquè ja ho havia explicat al meu judici, m’havien denunciat els dos condemnats per assetjar-me que ara han d’entrar a presó.
Ara és regidora de l’Ajuntament de Palma. Què ha canviat a la Policia Local des que forma part de l’equip de govern?
— Que per primera vegada hi ha policies que tenen por, saben que ja no és com abans.
¿Tornaria a treballar de policia?
— No. No vull col·locar-me de nou en una situació d’hostilitat. Puc fer moltes coses que em facin feliç i en un entorn on la gent m’estimi. He après a cuidar-me a mi mateixa.
¿Encara és un entorn hostil per a les dones... i més si són lesbianes?
— La policia és un lloc hostil per a totes les persones que són dissidents, és un lloc hostil si penses per tu mateix. És un lloc per obeir.
