El somni frustrat del Mohamed

Barcelona“El primer cop que us vaig preguntar d’on us sentíeu, cap va respondre que català. Tots dèieu d’on són les vostres famílies. Està bé sentir estima pel teu país però alguna cosa estem fent malament quan us sentiu d’allà tot i haver-vos criat a Catalunya. I en el llibre hem de trobar el perquè”, diu l’escriptor Víctor Panicello a un grup de joves immigrants del Casal dels Infants del Raval amb qui està escrivint una novel·la fruit de les seves experiències d’integració. Panicello els convida a reflexionar sobre la seva identitat en els tallers d’escriptura que imparteix en el marc del projecte Art per a la millora social de La Caixa. De les cartes que aquests joves escriuen als familiars que s’han quedat als seus països d’origen, en sorgirà l’esquelet del llibre. Les cartes són l’excusa per parlar del xoc cultural, de l’emigració, de les expectatives de futur... Són les històries d’immigració del Mohamed, la Carla, la Mariam, l’Attique, l’Ana i la Yakersy. Són joves d’entre 16 i 23 anys que van arribar a Barcelona quan tenien entre 10 i 12 anys, la majoria amb reagrupament familiar. Excepte la Mariam, que va néixer aquí, i el Mohamed, que va venir amagat en els baixos d’un cotxe.

Han crescut i s’han educat al Raval, però no se senten catalans. Tampoc volen tornar al seu país. Viuen a cavall de dos mons. En terra de ningú. “Són històries de mancances d’integració. Es mouen en un barri molt marginat socialment i econòmicament, sense presència catalana. Viuen una doble vida com a immigrants en famílies que no s’han integrat gens i com a nous catalans”, explica Panicello.

Identitat i xoc cultural

“Hem de deixar de mirar-vos com a immigrants”

La distància entre el Pakistan i Catalunya no és només física. L’Attique reconeix que en arribar li xocava veure noies en biquini o parelles homosexuals: “Volia que el món fos a la meva manera”. Com al Panjab, on havia nascut. A l’escola, fins i tot va votar de delegat de classe un noi a qui considerava incompetent per evitar que una noia liderés el grup. “Tenim la idea que els immigrants s’han d’adaptar, però a vegades no som conscients de l’esforç cultural que fan. L’esforç d’integració és per als dos costats. És molt fàcil dir «T’has d’integrar» però també s’ha d’entendre la motxilla cultural amb què véns”, sosté Panicello. Una motxilla que l’Attique va començar a buidar l’estiu del 2013, quan va marxar de colònies amb un grup de joves en què ell era l’únic pakistanès. “Em vaig integrar al grup i vaig reflexionar sobre la meva manera de ser i de veure el món”, explica. S’ha obert a altres maneres de pensar. Panicello li fa veure que està trencant amb l’etiqueta d’immigrant: “Les pitjors etiquetes són les que ens posem nosaltres. Hem de deixar de mirar-vos com a immigrants però també vosaltres heu de deixar de veure-us com a tals”.

L’escola

“A classe només un o dos companys són catalans”

Però l’entorn en què es mouen aquests joves no afavoreix el canvi d’etiqueta. Expliquen que no tenen amics catalans. “Coneguts sí”. Estudien batxillerat i a classe només un o dos companys són catalans. Els companys de la Carla són del Perú, el Paraguai, el Marroc, l’Índia, el Pakistan, la Xina.... I ella, nascuda a Bolívia, reconeix que té més facilitat per relacionar-se amb llatinoamericans. Fins al punt que, quan li va tocar seure al costat d’un company català, no va parlar-hi en tot el curs. Sap que això no l’ajuda a relacionar-se. Tampoc que els seus instituts siguin el paradigma de la segregació escolar, fet que accentua la sensació de guetoen què viuen. L’Attique no amaga que el seu institut té “mala fama”: “Cap família catalana vol que el seu fill hi vagi perquè es barrejarà amb immigrants, hi ha violència...”

L’idioma

“Si en arribar m’haguessin parlat en català, el dominaria”

Es comuniquen en castellà, en àrab o en urdú, i admeten que el català pràcticament no l’utilitzen fora de l’àmbit acadèmic. L’Attique és el més llançat. “Jo l’intento parlar però em fa vergonya”, diu. Però ho fa perquè considera que no saber català és un desavantatge laboral que li resta oportunitats: “I adaptar-se vol dir parlar l’idioma del lloc”. El Mohamed culpa de la seva falta de desimboltura els catalans que canvien d’idioma per parlar amb ell: “Si des que vaig arribar m’haguessin parlat en català, el dominaria tan bé com el castellà”.

La feina

“Avui, si ets negre, àrab o et dius Mohamed, et rebutgen”

Estan acabant d’estudiar batxillerat i aspiren a fer una carrera i a guanyar-se uns quants diners amb alguna feina a l’estiu. Només el Mohamed busca una feina estable. La seva és la història més dura de la immigració. És l’únic del grup que va venir per decisió pròpia, amb només 12 anys i amagat als baixos d’un cotxe després de dos intents fallits. Perseguia el somni europeu i va xocar amb la crua realitat. Porta dos anys a l’atur. “És molt difícil que un immigrant trobi feina. Tinc amics que porten anys buscant-ne. Estem farts que ens jutgin per d’on som, pels nostres noms i pel color de la pell. Avui, si ets negre, àrab o et dius Mohamed, et rebutgen. Ni tan sols et donen l’oportunitat de demostrar que no tots som iguals”, escriu aquest jove en una de les cartes que nodriran la novel·la. Ha vist com li llençaven el currículum a la paperera i altra gent que ni l’hi agafava: “Sortia amb llàgrimes als ulls, em feien sentir diferent i tornava desanimat”. No es rendeix. Confia que li trucaran per fer una entrevista de feina. “Jo he decidit emigrar i seguiré amb això fins al final”, diu. El final és estalviar per muntar un negoci al Marroc. “Si això no passa, em plantejo tornar com vaig venir i a vegades penso que hi tornaré fins i tot pitjor”. El Mohamed sent ràbia. Ràbia perquè creu que ha perdut deu anys de la seva vida lluny de la seva família i perseguint un somni que se li resisteix. “Em penedeixo d’haver vingut”, assegura.

Horitzó de futur

“No tornaré. Als meus pares els ha costat molt portar-nos aquí”

En els gairebé deu anys que aquests joves porten a Catalunya, només han visitat un parell de cops els seus països d’origen. La majoria no es plantegen tornar. “Jo em sento boliviana -diu la Carla- però no tornaria perquè als meus pares els va costar un gran esforç portar-nos aquí”. Consideren que aquí tenen més oportunitats de futur. I les distàncies, a més, s’han eixamplat. L’Attique admet que a Catalunya té més llibertat: “Coses normals que jo dic aquí, allà són tabú”. La Yakersy afegeix: “M’he criat aquí, m’hi sento millor. Quan vaig anar amb 15 anys a Santo Domingo, res era igual. I em sentia una mica incòmoda perquè ja no em veien com a dominicana”.

Volen estudiar i viatjar. I es resisteixen a acceptar que el seu futur estigui marcat per la condició d’immigrant. Volen trencar motlles. “El meu pare em va dir que la màxima aspiració que pot tenir un immigrant aquí, sobretot si és pakistanès, és treballar de vigilant o netejant plats”, explica l’Attique. Però ell està disposat a portar-li la contrària. I li agraeix a un professor, el Pedro: “Ell sempre em deia que jo podia, que era una persona treballadora i que aniria a la universitat”.

Malgrat els conflictes d’identitat, els agrada Barcelona. “Des que vaig venir he canviat molt de mentalitat perquè conèixer gent de diferents països t’ajuda a evolucionar”, reflexiona la Carla. Víctor Panicello ha vist com al llarg del taller aquests joves han anat llimant certes actituds més radicals, ja que darrere de la novel·la hi ha un procés de reflexió: “Jo els faig de mirall i en el procés també trenquen molts tòpics”.

Mariam, 16 anys Emigrar d’un país

Hola, papa,

Ahir vaig conèixer un noi del Marroc que em va explicar com va venir a Espanya i em va recordar a tu. Ell també ho va intentar dos cops. El primer, no el van deixar passar i no va tornar a casa, com tu, per vergonya. [...] Però tu vas venir legal. [En el seu cas] quan els enganxaven els pegaven i despullaven. Papa, quan tu vas venir no hi havia res d’això... I vas tenir sort perquè quan vas venir hi havia feina.

Mohamed, 23 anys Deu anys “perduts” lluny de la família

Hola, amic Yones:

[...] Trobo a faltar la meva família, sobretot la meva mare. Trobo a faltar estar al costat de les persones que de debò m’estimen. Tant de bo pogués fer que el temps tornés enrere i no haver comès l’error d’emigrar a Espanya i deixar la meva família. Sé que és el somni de la teva vida, com ho era el meu abans. M’enrecordo quan dèiem que volíem sortir del Marroc i anar a Barcelona [...] per tenir una vida perfecta. Pensàvem que això era el paradís, però no és així. El nostre somni era arribar a Espanya i estudiar, treballar i ajudar les nostres famílies i després tornar i muntar la nostra empresa, però res ha estat fàcil. Érem petits i pensàvem que si arribàvem a travessar el mar seríem els nois més feliços del món. Pensàvem que a Espanya ens menjaríem el món i podríem seguir amb els nostres somnis, però va ser al revés i ha estat el món el que m’ha menjat quan he arribat a Barcelona. He après que a vegades t’has de conformar amb el poc que tenim i saber disfrutar-ho amb la família. Segur que no val la pena deixar les persones que més t’estimen. Amic Yones, he perdut deu anys de la meva vida lluny de la meva mare, del meu pare i de la meva germana. T’envio aquesta carta perquè t’estimo i no vull que cometis el mateix error que jo.

Yakersi, 18 anys Sobre la religió

Estimada iaia,

[...] Aquí l’església és molt avorrida comparada amb les esglésies de Santo Domingo. Aquí la majoria dels assistents són gent gran. Amèrica Llatina viu la religió d’una manera diferent. Vaig deixar d’anar a missa [...]. Les meves ideologies no hi encaixaven. Jo no vull ser submisa ni devota, jo vull fer el que em plau sense pensar si aniré a l’infern o al cel. No vull aquestes angoixes innecessàries.

Attique, 18 anys Sobre els costums

Hola, Jatt,

La vida i els costums aquí són molt diferents; hi ha hagut moments en què no he sabut reaccionar i m’ha costat adaptar-me. [...] Un dia, em vaig enfadar amb un educador del casal perquè va dir que Al·là era del Barça. Jo no tolerava cap comentari sobre l’islam. També insultava els espanyols perquè m’havien dit que eren racistes. N’hi ha però també hi ha gent molt bona. Però tot això ja és diferent. L’estiu del 2013 vaig anar de colònies amb el casal i pensava que em farien bullying. Però [...] em vaig anar integrant al grup i des de llavors hi ha una diferència en mi que et sorprendrà molt.

Ana, 18 anys Integració a l’escola

Hola, Thai,

[...] Pocs entenen com és de frustrant arribar a classe i que et parlin en un altre idioma i et diguin coses de les quals mai has sentit a parlar, tot i que sé que no m’hauria de sentir així perquè no és culpa meva. Recordo que vaig caure, com diria el meu pare, “en un pou depressiu” i tenia raó. M’inventava qualsevol excusa per faltar a l’escola, i per escapar de la realitat em refugiava en una sèrie de televisió de la meva infància. [...] Però no tot és tan dolent, aquí coneixes gent de tot el món i aprens. I sense comptar com de bonica és la ciutat.