La solució del delta de l’Ebre, 90 quilòmetres riu amunt

TortosaNo hi ha mal que per bé no vingui. El temporal Gloria, que fa gairebé dues setmanes va inundar 3.000 hectàrees d’arrossars amb aigua del mar i va malmetre el litoral del delta de l’Ebre, ha accelerat el debat sobre el futur d’una de les zones ambientals més fràgils de Catalunya. Els últims dies s’han posat damunt la taula uns quants estudis amb propostes d’actuació per atenuar els efectes de la subsidència (l’enfonsament del terreny) i la regressió del Delta (a les zones més sensibles retrocedeix quinze metres a l’any). Aquesta setmana ha transcendit, per exemple, que la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre disposa per primera vegada d’un informe tècnic que aborda la mobilització dels sediments retinguts als embassaments de Mequinensa, Riba-roja i Flix per fer-los arribar al delta de l’Ebre com a solució per lluitar contra la desaparició de l’espai. Segons l’estudi, l’operació requeriria buidar els pantans, evacuar-ne els sediments i tornar-los a omplir.

Ara bé, el debat sobre la gestió de les sorres i els llims és una línia de treball que fa temps que explora la comunitat científica. “Obrir comportes o buidar embassaments és un procés tècnicament complex i amb costos econòmics elevats. En canvi, seria més factible el dragatge de les sorres i transportar-les amb canonades fins a les zones inferiors dels pantans. Des d’allí caldria regular els cabals i aprofitar els períodes de riuades per fer-los arribar a la desembocadura -explica Carles Ibáñez, investigador de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries de Sant Carles de la Ràpita-. Però per acabar de concretar quina és la millor fórmula, cal fer proves pilot a gran escala. Crec que en dos o tres anys serien factibles”, explica.

“Ara bé, la implementació definitiva de les accions podria arribar a mitjà termini, potser d’aquí a deu o quinze anys. I ho poso en condicional perquè sé que hi haurà traves i reticències. Cal voluntat política, partides pressupostàries adequades i un canvi radical dels marcs mentals en la gestió de les centrals hidroelèctriques, dels embassaments i dels cabals -avisa l’investigador-. Si es fes un càlcul de costos econòmics, ens adonaríem que continuar amb la inacció com fins ara és contraproduent”, conclou.

I mentre el debat sobre els sediments pren força, una part dels propietaris amb terres situades a la línia de la costa -amenaçades pels temporals i la crescuda del nivell del mar- demanen mesures urgents. “Tinc clar que sense sediments el Delta no té futur, però mentre no hi arribin la solució implica construir dics, com ja s’ha fet al delta del Po a Itàlia i als Països Baixos”, reivindica Guillermo Borés, propietari d’una part de l’illa de Buda.

Una opinió que no preveu la comunitat científica. “No són models aplicables al delta de l’Ebre perquè partim de contextos molt diferents. Algunes zones dels Països Baixos estan entre sis i nou metres per sota del nivell del mar. Per això, allà s’hi van construir dics alts. En contrapartida, han eliminat ecosistemes naturals i han desaparegut les platges. Aquest és el model que volem per al Delta?”, es pregunta Rafael Sánchez, expert en ecologia de sistemes aquàtics.

Els referents europeus

Segons Sánchez, cal fixar-se en la gestió de sediments a les illes Frisones, que separen el mar del Nord del mar de Wadden, entre la costa al nord dels Països Baixos i el sud-oest de Dinamarca: “En aquesta regió fa anys que transvasen sorra d’un punt a l’altre de manera planificada i artificial, segons les necessitats que genera l’erosió del mar. Són processos que ajuden a preservar els ecosistemes i econòmicament són assumibles”. De fet, és una de les propostes que recull l’informe de la Taula del Consens del Delta, que es va presentar públicament dimecres en un acte a Sant Jaume d’Enveja.