Marc Castellnou: “La solució als incendis passa per tornar a crear economia rural”

BarcelonaMarc Castellnou Ribau (Tivissa, Ribera d’Ebre, 1972) ens va avisar: “Vindré si no hi ha un incendi, que és probable”. I per desgràcia, la va encertar: ara fa quinze dies vam tenir una setmana d’incendis forestals simultanis amb bombers al límit, i això que encara no havia començat l’estiu. I tot i la magnitud dels focs a què s’ha d’enfrontar, Marc Castellnou té, entre moltes altres qualitats personals, una de ben singular: sempre està parlant de catàstrofes, però conec poca gent amb la seva capacitat de transmetre confiança a la societat, confiança en el treball dels bombers, el coneixement acumulat, la recerca incansable i la idea que esclar que hi ha solucions, però a condició que ens arremanguem i les implementem. Castellnou té el país al cap, literalment. I per això, parlant de les cues a l’AP-7, diu com de passada: “No entenc com un país accepta aquesta pèrdua de productivitat, de temps lliure o de felicitat". 

Havia vist mai una concentració d’incendis com la de fa unes dies?

— Tinc 50 anys, en porto 33 en aquest ofici i no he vist mai un episodi similar de tants llamps simultanis al Pirineu, en llocs remots i complicats, i que impliqués tota la vall del Segre. Per això vam estar contra les cordes. Estàvem parlant d’una zona d’unes 118.000 hectàrees. 25 incendis a la vall del Segre, començant per Artesa de Segre, tota la zona de Comiols, de la Ribera Salada, tot allò és un mar forestal. Podem estar contents que ens en vam sortir perquè érem al juny, però també hem de sentir el missatge: tot el sector del Prepirineu està estressat. Hi ha gairebé un 40% de possibilitats que tinguem una situació similar aquest estiu. I els pròxims anys aniran d’això.

L’augment dels llamps és conseqüència del canvi climàtic?

— No ho sabem, però que als boscos hi hagi molts més arbres morts sí que és pel canvi climàtic. I els llamps en arbre mort agafen amb més facilitat. Per això vam estar ballant un tango a la vall del Segre.

Com es manifesta l’estrès d’un bosc?

— La vegetació baixa el seu nivell d’humitat i això la fa sensible als incendis. Ja ens va passar el 2003 a Sant Llorenç Savall, o el 2005 a Cardona i Balsareny. La campanya 2022 és una campanya de sequera a l’eix Noguera, Vall del Segre, Bages i fins al Garraf, i és una campanya de calor a la resta de Catalunya, però en aquest eix sec sumes les dues coses i això és el que fa crític el 2022.

I tenen més mitjans i més gent?

— A Bombers tenim els mateixos mitjans i recursos els últims anys. El que sí que hem canviat és que tenim estratègies molt més adaptades a processos de simultaneïtat com aquests que vam tenir. A Bombers estem fent un salt cap al pensament estratègic: és a dir, tu quan ataques un incendi no mires només el que l’incendi està fent i respons, sinó que busques entendre què es el que vol fer i què és el que pot fer, perquè la diferència entre el que vol fer i el que pot fer és el seu punt dèbil, i llavors és el nostre punt fort.

Quins són els punts dèbils dels incendis?

— Un exemple. L’incendi de Llançà l’estiu passat no estava a la carena principal del Cap de Creus sinó en una carena secundària. Aleshores el foc vol córrer amb la tramuntana tot l’eix del Cap de Creus però ha de flanquejar fins a situar-se a la carena principal i després córrer cap al Cap de Creus, llavors aquest flanqueig és la nostra oportunitat per aguantar. És gestió de la incertesa, però hi ha una norma bàsica a tot el món empresarial i militar: la incertesa existeix mentre tu no fas res. En el moment que tu fas alguna cosa, apareixen certeses. Llavors Bombers calcula els canvis que pot provocar per buscar el millor resultat pel bé comú dins dels danys que pot crear. Bombers ha canviat, té aquest pensament estratègic, perquè ara ja sabem que no tenim aquella superioritat que teníem als anys 80 o 90, quan posàvem recursos davant dels incendis i els apagàvem. Ara, els focs ja no són de baixa o mitjana intensitat, sinó que són de molt alta intensitat, i per tant has de buscar els seus punts dèbils.

Vostè acostuma a dir que si no planifiquem el territori, ens el planificarà un incendi. Estem planificant el país?

— No. Per ara la primera gran passa que Catalunya ha fet és reconèixer que té un problema i que la solució passa per revitalitzar el rerepaís, que deia el Martí Boada. Tornar a crear aquesta economia rural, fer-lo més resilient al canvi climàtic i arrelar-nos-hi. 

Aquesta setmana, el suplement de l’ARA Terres de Lleida parlava de pagesos que fan servir vaques que no donen llet i amb carn que no es comercialitza, però que netegen el territori i ajuden a prevenir els incendis.

— És el tipus d’iniciatives que creen mosaic al territori i redueixen moltíssim l’esforç que Bombers ha de fer per apagar un incendi, i per tant redueixen la factura d’emergències. Miri, la intensitat dels incendis forestals augmenta i a nosaltres ens supera, Bombers no pot ser més eficaç. Incendis com els de Portugal, amb 148.000 quilovats per metre d’energia són culpa d’un paisatge no gestionat. Sense aquest paisatge desestructurat el canvi climàtic no podria crear aquests incendis, per tant la culpa és del canvi climàtic, sí, però perquè hi ha un país no gestionat. Aquestes iniciatives del sector primari són un servei a la societat, han d’estar ben tractades fiscalment i han d’estar incentivades per la biodiversitat que necessitem conservar per a tot aquest viatge durant el procés de canvi climàtic.

I després hi ha les actuacions d’urgència dels pagesos, que llauren el camp perquè el foc quedi aturat allà i no passi al bosc següent.

— És d’una gran ajuda per a nosaltres, però el pagès està llaurant la seva collita de l’any i l’hem d’indemnitzar. Això sense tenir en compte que si aquest pagès no hi hagués sigut els últims 30 anys, al seu camp hi hauria un bosc que s'hauria cremat. Els incendis del Solsonès i del Segre no els haguéssim apagat sense la presència dels pagesos. Els pagesos són l’arrelament al nostre territori, i un país sense territori no és país. I Catalunya no ho reconeix i ens hauríem de treure el barret, perquè contra tot continuen ocupant el territori. No els fiscalitzem ni els posem traves burocràtiques. Dels joves pastors del massís de Prades, els últims dos anys de sis n’han plegat quatre, per burocràcia. L’incendi de Corbera d’Ebre el van apagar les vinyes i ametllers. Sense territori gestionat, els recursos i la tecnologia difícilment marcaran la diferència.

Doncs si ja tenim el diagnòstic fet, per què no reaccionem?

— Som una societat conservadora. A mesura que et fas gran, et tornes conservador d’allò que has aconseguit, i Catalunya és una societat que ha aconseguit molt i no vol tocar els boscos i pensar en gastar per apagar, i tot això són estratègies defensives que en un moment que el clima està canviant no serveixen de res. Hem d’aplicar estratègies creatives.

I quines són?

— Jo aquest matí quan he sortit de Tivissa, a Ribera d’Ebre, i he passat per perímetres de l’incendi del 1981, l’incendi del 1994, després he passat l’incendi del 2007 a Mont-roig, a l’alçada del Mèdol, l’incendi del 2011...

És com si passés per tot de cementiris, no?

— No, cementiris, no, joventut, són boscos joves, és la canalla que formarà el bosc de demà. És a dir, les decisions que prenem cada dia en extinció d’incendis el que fan és crear el paisatge de demà. Si el paisatge que tenim ara és fruit de les decisions dels anys 90 i el paisatge que tindrem el 2030 és fruit de les decisions que prendrem en aquesta campanya, hem de pensar la política per com farem un paisatge que encara duri el 2030 o el 2040.

Quants líders polítics li han trucat per dir-li: “Explica’m tot això que dius a les entrevistes”?

— Líders polítics, de moment... A Catalunya hem parlat amb el meu conseller, però amb ningú més. Sí que he parlat amb gent del Parlament Europeu, del Parlament britànic, amb congressistes americans, i amb Felipe González, que a la seva fundació van fer unes jornades, perquè ara països com Alemanya, Finlàndia, Dinamarca, Suècia, Noruega, han començat a tenir incendis forestals, i han de decidir: comprem avions i grans recursos d’extinció o fem gestió de territori? I és una mica decebedor veure com als països del Nord els costa molt acceptar les lliçons apreses als països del Sud. Suècia està invertint en recursos d’extinció i Noruega està gestionant territori, sí. I això fa que Catalunya sigui una potència exportadora de coneixement. No és una especialitat universitària, tot i que a Lleida hi ha un màster dedicat únicament a incendis forestals, però sí que comença a ser una especialitat buscada a nivell europeu. Per exemple, l’analista d’incendis que té Holanda ha estat formant-se aquí a Catalunya, i el que ha d’anar cap a Noruega també s’ha estat formant aquí.

Com ho fa per estar al cas del que fan altres països?

— Gràcies als satèl·lits he estat fent l’anàlisi dels incendis de Califòrnia del 2020 i el 2021 al mateix temps que analitzava l’incendi de Santa Coloma de Queralt l’any passat. Tots els bombers n'aprenem alhora i a tot el món. El que fem és molt simple: si jo tinc una idea de com solucionar l’incendi, el company de França té una altra idea i la posa al damunt, l’americà, l’australià, el suec, el rus posen les seves al damunt... et fan veure coses que tu no hauries vist.

Quins són els millors?

— Els millors? Són els d’aquí. Ara, els argentins i els xilens són rabiosament bons, perquè són gent que amb poca tecnologia han de fer molt.

Vostè continua estudiant?

— Sí, he hagut de tornar a estudiar als meus 50 anys. Estic fent el doctorat de física atmosfèrica a Holanda, a Wageningen, en un equip d’un catedràtic català, el Jordi Vilà-Guerau de Arellano, que porta allà molts anys i que disposa de dades que ens permeten enfrontar-nos a incendis que són com tempestes de foc per la seva energia. Tenir aquest coneixement implica projectes de recerca caríssims, i els cossos d’emergències no tenen partida de recerca. Ens van dir: "Si voleu accedir als models, l’única manera de finançar-vos és que us matriculeu d’un programa de doctorat". I aquí em tens, fent equacions diferencials. Em fa sentir jove [riu].

Ara entenc per què ha vingut arremangat.

— Ens hem d’arremangar. Quan veus el bomber com s’hi esforça, quan veus el pagès com llaura, quan veus l’ADF com s’hi dedica, penses que ens en sortirem, però això vol dir lideratge.