La soledat, la malaltia dels avis d'avui

BARCELONALa soledat és preocupant quan és imposada, és a dir, quan és no volguda, i s'associa a un increment de problemes de salut, com ara malalties cardiovasculars, depressió i Alzheimer, i al risc de mortalitat. A Catalunya es calcula que unes 250.000 persones més grans de 65 anys viuen soles i, d'aquestes, 150.000 pateixen soledat no volguda i aïllament social.

L'aïllament afecta, sobretot, les persones de més de 80 anys, que és quan acostuma a coincidir amb problemes de salut i dificultats de mobilitat. Envellir no ha de ser considerat un problema ni una càrrega social, i el repte és garantir que la gent gran mantingui un paper actiu i no sigui relegada a un segon terme.

La soledat té arrels molt complexes: des de la substitució del model de família extensa per un altre en què les diferents generacions ja no viuen sota un mateix sostre, fins als problemes de conciliació o els estereotips negatius vinculats a la vellesa. Amb aquest punt de partida, la fundació Amics de la Gent Gran celebra demà una gala solidària al Gran Teatre del Liceu per sensibilitzar la població sobre una situació que pateixen milers de persones grans a Catalunya, sobretot dones. "Per a mi estar sola és una malaltia", deia l'Antònia, una de les beneficiàries del programa d'acompanyament d'Amics de la Gent Gran. Més de 700 voluntaris atenen 825 persones més grans de 65 anys que pateixen soledat i a les quals visiten un cop a la setmana.

Un quart de segle

Amb el lema "No esteu sols!", la gala té el doble objectiu de captar recursos perquè la fundació, que celebra 25 anys, pugui arribar a cinc noves poblacions de Catalunya i sensibilitzar sobre "les greus condicions de vida de moltes persones grans", explica el gerent de l'associació, Oriol Alzina.

JOAN CODINACH, 88 anys

"Encara no m'he acostumat a viure sol a casa"

Fa 21 anys que és vidu i que viu sol al domicili familiar, a la ronda del Guinardó de Barcelona. Joan Codinach (88 anys) sent l'escalfor familiar, especialment de la filla, el gendre i la néta -també dels cosins que cada diumenge li regalen companyia-, tot i que acostuma a esperar amb delit els divendres. És el dia que rep la visita del Toni, un mestre que fa de voluntari a Amics de la Gent Gran, que li ofereix dues hores de conversa distesa per combatre l'avorriment. "Em ve de gust parlar amb ell i la companyia que em fa", explica Codinach, que a casa rep l'ajuda puntual de la filla i d'una treballadora de la llar per a les tasques domèstiques. Està permanentment controlat gràcies al servei de teleassistència.

Codinach s'expressa amb vehemència i amb sinceritat. "Encara no m'he acostumat a viure sol a casa", explica l'home, que va tenir set germans, tot i que no n'hi ha cap que continuï viu per compartir-hi els anys de vellesa. Enrere queda el trasllat de la família de Manresa a Barcelona, un canvi sacsejat per la Guerra Civil. Malgrat que el pare de Codinach, sastre de professió, no va poder obrir la sastreria com hauria desitjat, la família va fer arrels a la capital. Ell no va seguir els passos del pare: va treballar a la banca i al món empresarial. "El meu germà gran sí que s'hi va dedicar quan va anar a París, però a mi no m'anava això de l'agulla", explica l'ancià, que ara només pretén gaudir de la companyia i distreure's. Li agradaria dedicar més temps a la lectura, però la vista no l'hi permet. Necessita l'ajuda d'una lupa per llegir diaris i els llibres que li criden l'atenció. La vida quotidiana està condicionada per les insuficiències respiratòries -durant 16 hores al dia utilitza una màquina d'oxigen-, fet que no li impedeix sortir de casa cada dia. "Aspiro a mantenir les bones relacions que tinc", afirma Codinach.

ÀNGELA FERNÁNDEZ, 88 anys

"M'he sentit abandonada, ara torno a tenir ganes de viure"

De vegades, quan s'avorreix o se sent sola, l'Àngela es posa un concert de Robbie Williams al DVD. La música i l'energia del xòuman anglès damunt l'escenari l'animen i l'ajuden a "distreure la ment". És una afició que compartia amb la Maria Àngels, la voluntària d'Amics de la Gent Gran que fins fa poc hi anava cada dijous a la tarda a fer-li companyia. Quan feia massa fred per sortir a fer un volt o no tenien ganes de jugar al parxís, es posaven Robbie Williams.

Firmades per Àngela Fernández, les làmines amb relleu que guarneixen les parets del seu pis de Sant Andreu parlen d'una dona activa i amb inquietuds. Fins fa poc encara retallava làmines, però, amb 88 anys, el cos ja no acompanya i només li queda la música o una bona novel·la negra -les que més li agraden- per passar les hores. "Els caps de setmana intento fer coses de la casa per no apoltronar-me a la butaca", admet.

A l'Àngela no li fa por la soledat. Tot i que la indefensió física de la seva edat l'ha fet més poruga -admet-, ja fa més de 27 anys que viu sola, d'ençà que va quedar vídua i hi està força acostumada. De fet, sempre s'ha considerat una persona "independent i, fins i tot, solitària". Però no estava preparada per al que comportaria la mort de la Lenilda, la seva única filla, ara fa dos anys. Gairebé tan dur com perdre-la en mans d'un càncer amb només 51 anys, va ser el cop de soledat que va venir després. "Em vaig sentir molt abandonada. Van passar molts mesos sense que ni em truquessin ni em vinguessin a veure", relata, i confessa que, fins i tot, li va passar pel cap la idea del suïcidi.

El metge de família va decidir que no podia estar sola, i cada matí, entre setmana, ve una cuidadora que l'acompanya a passejar i a fer la compra, i l'ajuda a banyar-se i a fer el dinar. El familiar més directe que li queda és la seva néta Cristina, que viu a Sabadell i amb prou feines la va a veure. Encara avui, la sensació d'abandonament no la deixa dormir bé algunes nits. Diu que mai no es va imaginar arribar així a la vellesa. "A la meva època no era així. S'estava més pels avis", opina.

Un dia va trobar a la bústia un anunci dels Amics de la Gent Gran i va decidir trucar-hi. A més de la companyia de la Maria Àngels, les activitats de l'associació han estat "un estímul per arreglar-se i sortir de casa", admet. "M'han tornat les ganes de viure". El ball de fanalets de Sant Joan, la visita al Zoo, el dinar de Nadal... Són trobades que aprofita sempre que pot, perquè hi troba gent de totes les edats. "Ja sé que sóc una iaia, però no m'agrada estar només amb iaios", bromeja, per justificar la seva aversió als casals d'avis. Diu que la deprimeixen.

Les visites de la Maria Àngels li han servit, fins i tot, per refer el seu armari. La depressió en què es va enfonsar després de la mort de la seva filla li va fer perdre fins a 14 quilos i la voluntària la va acompanyar a comprar roba. "Ja m'he engreixat dos quilos!", apunta, com a prova del canvi en el seu estat d'ànim. I mostra algunes peces del seu nou vestuari, en què els colors han tornat a donar un toc d'alegria.

ODETTE ARAGONÈS, 92 anys

"Sort en tinc dels voluntaris, són la meva segona família"

A la sala d'estar que anys enrere feia de perruqueria, unes fotografies en blanc i negre mostren el perfil d'actriu de cinema que tenia de jove Odette Aragonès. Ella diu que no, però d'on n'hi hagut sempre en raja. Coqueta i manyosa, l'Odette, que havia estat perruquera, continua arreglant-se ella mateixa els cabells. Això la distreu. Amb 92 anys i tot i que la vista ja no l'acompanya, també cus a mà. Activitats que la mantenen ocupada perquè els dies se li fan "massa llargs" tot i que sempre procura "fer alguna cosa". Es lleva a les 7 del matí i en un parell d'hores ja té la casa arreglada. Al migdia dina al casal d'avis i les tardes les passa a casa, mirant la televisió. "Diuen que m'he de quedar al casal i xerrar amb les àvies, però és que m'avorreixo", explica.

En canvi, qui sí que l'entreté és la Carme, la voluntària d'Amics de la Gent Gran que la visita cada dimarts. Xerren, surten a fer un volt i, sobretot, trenca la rutina. "Ens avenim molt. M'explica coses seves i és molt alegre". Al contrari, explica, de les conegudes de la seva edat, "que només parlen de desgràcies". Reconeix que la soledat pesa. "Hi ha moments que em sento sola però faig l'esforç per no estar trista i poso música i canto".

Fa set anys que és vídua i troba molt a faltar el Domènech, el seu marit, a qui va conèixer amb només 15 anys. "Quan trobes un bon company i se te'n va, alguna cosa mor dins teu. Et quedes buida", explica amb un fil de veu. No pot evitar pensar, per exemple, que el Domènech s'ha perdut la manifestació de l'Onze de Setembre. Els diumenges el fill la va a buscar per anar a dinar amb la jove i els néts. "Però tots estan molt ocupats. Si no fos pels Amics de la Gent Gran no podria anar al metge ni enlloc. Han estat una segona família. Sort en tinc d'ells!" Explica que quan ella era jove això ho feia la família. "Potser no hi havia les facilitats que hi ha ara, però els avis es quedaven a casa dels fills i ara van a les residències. Jo sé que hi acabaré perquè no tindré ningú que em cuidi". Però, mentre pugui, vol continuar vivint al seu petit pis de lloguer, el mateix on viu des del 1943, l'any que es va casar. Viu a Barcelona, a tocar de la Boqueria, però el barri no té res a veure amb el de la seva joventut i els propietaris del pis pressionen perquè el deixi. Li han fet mòbing però ella i una altra veïna resisteixen. Reconeix que no es pensava que arribaria als 90 anys, però ara vol fer-ne 100 "per veure la independència de Catalunya", diu. Si ha de fer balanç de la seva vida, conclou que ha estat "molt feliç". "Si pogués, tornaria enrere!", diu l'Odette.

Un nom exòtic que revela els seus orígens francesos i un passat marcat per la guerra, de la qual ja queden pocs testimonis.