Aquestes imatges mostren la superfície del Sol amb més detall que mai

The New York TimesDimecres passat a la matinada els astrònoms van publicar el que diuen que són les imatges més detallades que s’han pres mai de la superfície del Sol. Tal com es veu al flamant telescopi Daniel K. Inouye de Hawaii, el Sol sembla una olla bullent de crispetes de blat de moro, i es desmenteix així la idea que es tenia d’una esfera suau i groga.

Vistes de lluny, les estrelles són espurnejants presagis romàntics i misteriosos secrets de l’Univers. Són el material que ens serveix per filosofar a les tantes de la matinada o per ser experts astròlegs des del sofà de casa. Vistes de prop, són una història diferent.

Aquí, a 149 milions de kilòmetres de l'estrella més propera –la que anomenem Sol–, les criatures de la Terra es guanyen la vida al límit d’una gairebé incomprensible violència. Cada segon, les reaccions termonuclears al centre del Sol converteixen 5 milions de tones d’hidrogen en energia pura. Aquesta energia es dirigeix cap a l'exterior mitjançant gasos bullents emmagatzemats en tempestes magnètiques que espeteguen i giren i colpegen l'espai amb una pluja de partícules elèctriques i radiació.

Temps espacial, s’anomenen aquestes pluges. A la Terra poden apagar la xarxa elèctrica i deixar sense servei els satèl·lits. Un estudi recent fet per científics de la Universitat de Warwick, a Anglaterra, va concloure que les "supertempestes" més potents del Sol es produeixen aproximadament una vegada cada 25 anys.

A l'espai exterior, els rajos de Sol poden posar en perill els astronautes. Juntament amb la ingravidesa i l'avorriment, el risc de radiació causat pel clima espacial és el principal obstacle perquè l’ésser humà viatgi a Mart i més enllà. Un dels detalls més sorprenents és que la cara del Sol està dividida en "nuclis", estructures semblants a les cèl·lules, cadascuna de la mida de Texas, que transporten calor des de l’interior del Sol cap a l’exterior. El gas calent dels centres brillants de les cèl·lules es refreda i després s’enfonsa cap als carrils foscos que separen les cèl·lules.

Les imatges van ser preses com a part de la prova inicial, coneguda com a "primera llum", del telescopi Inouye, que va ser construït per la Fundació Nacional de les Ciències al cim de l’Haleakala, un antic cràter de volcà sagrat per als hawaians nadius de l’illa. Haleakala significa casa del Sol en hawaià. Quin lloc podria ser millor per construir-hi el telescopi més gran del món dedicat al Sol?

El telescopi va ser batejat amb el nom de Daniel K. Inouye, senador de Hawaii que va morir el 2012 i al qual s'atribueix el crèdit d’haver convertit Hawaii en un centre astronòmic. El telescopi té un mirall primari que fa uns 4 metres de diàmetre. Es necessiten més d'onze kilòemtres de canonades subterrànies per alliberar l’escalfor solar que recull el telescopi i mantenir-lo fred. La mida més gran del mirall, obtinguda per lents adaptades que redueixen el desenfocament atmosfèric, ofereix una resolució més alta: més detalls dels espetecs de la superfície solar.

D’alguna manera, aquest procés escalfa els gasos solars uns 5.000 graus centígrads a mesura que pugen de la superfície. Durant els eclipsis solars, les temperatures arriben al milió de graus. Com passa això? En aquest treball detectivesc, a més del telescopi Inouye també hi participen el Parker Solar Probe de la NASA, que ara orbita el Sol, i el Solar Orbiter de la NASA i l'Agència Espacial Europea, programat per llançar-se la setmana que ve. Aquest fet suposa un nou esforç per seguir investigant el nostre vell i brillant amic.

Copyright The New York Times