Sociosanitaris: pocs professionals i poc control

Alpicat / Lleida / BarcelonaMolta gent no sap exactament què és un sociosanitari o confon aquests centres amb les residències de gent gran, malgrat que actualment tenen un rol cabdal en la sanitat pública. Els sociosanitaris –també coneguts com a centres d'atenció intermèdia– són centres on es deriven pacients que necessiten una llarga convalescència o rehabilitació perquè, per exemple, han patit una fractura, un ictus, un infart, una pneumònia… o tenen una malaltia crònica. També hi ha pacients pal·liatius. Així s'evita que ocupin un llit en un hospital convencional.

Catalunya és l'únic lloc de l'Estat que té aquest tipus de centres. N'hi ha 96. Alguns són de gestió pública, altres estan en mans privades o d'entitats sense ànim de lucre. Ser derivat a un o altre sociosanitari depèn de la patologia o del lloc on es resideix. En principi, el pacient no ho pot escollir. La Generalitat no fa inspeccions rutinàries en aquests centres, ni sap quina és la seva ràtio de personal. L'ARA ha visitat tres sociosanitaris i ha parlat amb els treballadors d'una desena. La majoria han sol·licitat mantenir l'anonimat per por de perdre la feina. Això és el que hem trobat.

El centre sociosanitari Terraferma, al petit poble d'Alpicat (Segrià), sembla un lloc idíl·lic a primera vista. És una casa gran de dues plantes amb jardí, envoltada de pins i situada davant d'un extens camp verd. El gestiona DomusVi, un dels grups inversors líders al sector geriàtric a Espanya. Al centre hi ha 137 pacients i un únic metge. Fins al 3 de maig era un facultatiu de 25 anys, acabat de llicenciar i sense cap especialitat. Ara hi ha una doctora que va arribar-hi fa només deu dies de Nicaragua.

"En teoria, un sociosanitari hauria de ser rehabilitador, però aquí es fa poca rehabilitació", denuncia una treballadora. Al centre també hi ha una sola fisioterapeuta i una única terapeuta ocupacional, que és qui ha d'ajudar els malalts a recuperar habilitats per a la vida quotidiana, com ara agafar una cullera per menjar o cordar-se els botons. És impossible que tinguin temps per atendre tots els pacients. També hi ha només dues infermeres per torn, tot i que hi ha pacients que necessiten medicació intravenosa o cures, que porten una bossa de colostomia per recol·lectar els excrements o qui s'alimenta amb una sonda a través de l'estómac.

DomusVi també gestiona un altre sociosanitari a Lleida, l’Hospital Jaume Nadal Meroles. De fet, tots dos centres comparteixen metge de guàrdia els caps de setmana i els festius. Aquests dies hi ha un únic facultatiu no presencial per als 137 pacients del Terraferma i els 126 del Nadal Meroles. "En alguna ocasió, hi ha hagut un pacient morint-se als dos centres i el metge no sabia on anar primer", assegura una treballadora. Els dos sociosanitaris són a només 10 quilòmetres de distància, però traslladar-se de l'un a l'altre suposa uns 20 minuts amb cotxe.

"No hi ha manera de contactar amb el metge, però suposo que passa el mateix a tots els centres", comenta resignada una dona que té la seva mare ingressada al Terraferma. Però no, no passa el mateix a tots els centres. "137 pacients per a un sol metge em sembla una bogeria. És impossible que els pugui valorar tots", diu sense embuts el doctor Pablo Rossi, del Sindicat de Metges de Catalunya i que treballa al sociosanitari Pere Virgili, de Barcelona, de gestió pública i el més gran de Catalunya. Ell atén 22 malalts i assegura que és dels metges que s'encarrega de més pacients. Al Pere Virgili una infermera cuida 22 pacients, i hi ha un fisioterapeuta i un terapeuta ocupacional per cada quaranta malalts. Una ràtio que en tots els casos és tres vegades inferior al Terraferma.

La normativa de la Generalitat que regula els estàndards de qualitat dels sociosanitaris d'utilització pública estableix els professionals que aquests centres han de tenir –és a dir, metge, infermera, fisioterapeuta, etc.–, però no especifica quants n'hi ha d'haver en funció dels pacients. Això mateix passa en altres països que tenen aquest tipus de centres. A França, per exemple, sense anar més lluny. Allà, però, el passat 19 de març es va registrar una proposta de llei a l'Assemblea Nacional per establir ràtios d'infermeres i auxiliars d'infermeria per "assegurar la qualitat de l'atenció al pacient", després que un estudi constatés que els sociosanitaris de gestió pública tenen més personal que els que estan en mans privades o d'entitats sense ànim de lucre, segons informa Laia Forès, des de París. Aquí, en canvi, la Generalitat no disposa de dades de ràtio de personal.

"Part dels problemes que tenim aquí són per la manca de control de l’administració", lamenten els treballadors de l'Hospital Jaume Nadal Meroles. El 30 de gener van enviar un escrit de queixa amb 106 signatures a la regió sanitària de Lleida que deia literalment que "els professionals d'infermeria no poden garantir la seguretat dels pacients" del sociosanitari i declinen "qualsevol responsabilitat legal que es pugui derivar de la càrrega laboral". Segons diuen, són habituals els errors en la medicació. O sigui, l'administració d'un fàrmac equivocat a un pacient perquè el personal no dona l'abast.

També es queixen que al sociosanitari hi ha la consigna que el centre ha d'estar sempre ple per complir les estades pactades amb la Generalitat i, en conseqüència, facturar. "Si hi ha llista d'espera per ingressar, es promou la rotació de pacients. Si no, el metge no dona d'alta ningú", detallen. Això mateix passa al Terraferma, segons el seu personal, que també assegura que el centre intenta escatimar en despeses: "Al novembre hi va haver un brot de sarna i es va tardar a reaccionar perquè la direcció no volia gastar diners en el tractament preventiu. Catorze pacients van haver de ser aïllats". El Govern paga als sociosanitaris per pacient i dia. El 2022 va abonar un total d'11,6 milions d'euros a DomusVi per la gestió d'aquests dos centres.

Fa anys que el personal del Nadal Meroles es queixa d'aquesta situació: han enviat infinitat de cartes a l'empresa i fins i tot han recorregut al Síndic de Greuges. Al desembre el PSC va presentar una bateria de preguntes al Parlament sobre aquest centre i el conjunt de sociosanitaris. Però res no ha canviat. Fonts de DomusVi afirmen que no tenen constància d'aquestes queixes i que "no hi ha cap incidència" al Nadal Meroles. Pel que fa al Terraferma, asseguren que hi ha "dos metges a jornada completa", malgrat que aquest diari ho ha comprovat in situ i ha parlat per separat amb diverses treballadores del centre, que han donat la mateixa versió sobre l'alarmant falta de personal.

L'estiu passat el delegat a Lleida de Salut, Raül Llevot, va anunciar que el Nadal Meroles passarà a ser gestionat per una entitat sense ànim de lucre quan la concessió dels dos sociosanitaris a DomusVi acabi el pròxim octubre. Però, amb les eleccions i la formació d'un nou govern, ara no se sap què passarà. L'edifici on està ubicat el Nadal Meroles pertany a la Generalitat, però el del Terraferma és propietat de la inversora Lagune IPM SL, vinculada a DomusVi, segons ha comprovat l'ARA al Registre de la Propietat. La solució, en conseqüència, no és tan fàcil.

El director operatiu per a la transformació de l'atenció intermèdia del departament de Salut, el doctor Marco Inzitari, afirma que l’important no és la ràtio de personal, sinó la qualitat de l'atenció al pacient en aquests centres. I, segons assegura, tenen eines fiables per comprovar que hi ha una bona atenció. "Una part del que es paga a les entitats [que gestionen els sociosanitaris] està vinculada a una sèrie d’indicadors sobre la qualitat que es presta", declara. També destaca que es fan enquestes de satisfacció als usuaris (Plaensa) amb regularitat, i que hi ha la Central de Resultats, una mena de base de dades pública en què es registren indicadors de qualitat de cada centre, com el nombre de nafres detectades o la millora de la funcionalitat dels pacients.

El 2022 la Generalitat va fer l'última enquesta Plaensa sobre atenció sociosanitària. Els pacients de l'Hospital Jaume Nadal Meroles van puntuar aleshores el centre amb un notable alt, un 8,52, tot i que ja hi havia problemes importants. El procediment de mostreig utilitzat es va basar en "la selecció de casos per part dels centres", segons indica la fitxa tècnica de l'enquesta. Al sociosanitari Terraferma, en canvi, no es va fer cap enquesta.

Pel que fa a la Central de Resultats, la mateixa Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (Aquas), encarregada de recollir les dades, reconeix la limitació d’aquesta eina. "Una proporció important de centres (entre el 20% i el 50%) indica una incidència de nafres per pressió igual a zero, fet que pot estar en relació amb una infranotificació d'aquestes", diu textualment a l'informe sobre l'atenció intermèdia corresponent al període 2017-2022.

"Si estàs registrant, no estàs atenent el pacient. No hi ha temps per a tot. Una cosa és el que es plasma al registre i una altra, la realitat", diu obertament una professional del sociosanitari Terraferma. "Quan ingressa un pacient, posem que la seva funcionalitat és pitjor de la que és en realitat, així encara que millori poc sembla que ha millorat molt més", confessa per la seva banda una treballadora de l'Hospital Jaume Nadal Meroles.

Personal d’altres sociosanitaris relaten situacions similars. "Hi ha un responsable del centre que es dedica a emplenar els buits del registre des del despatx, perquè si no ho envien tot ple a la Generalitat, no cobren", assegura una treballadora del centre Hestia Palau, a Barcelona. Allà també hi ha la premissa que el centre "ha d'estar sempre ple". A l'Isabel Roig, també a la capital catalana, "els fisioterapeutes no tenen temps d'atendre tots els pacients i només es concentren en els que poden millorar. Els altres els descarten", admet una professional del sociosanitari. La coordinadora veïnal SAP Muntanya fa temps que hi denuncia la manca de personal i s'ha reunit reiteradament amb el Consorci de Salut de Barcelona per exigir-hi millores.

L'any passat, 76.369 pacients van ser atesos a l'atenció intermèdia a Catalunya, i la Generalitat va destinar-hi 408 milions d'euros. En total, hi ha 8.412 llits sociosanitaris, el 36% dels quals són de gestió privada; el 35%, públics i el 29%, d'entitats sense ànims de lucre. Un autèntic trencaclosques, que l'ARA només ha pogut aclarir després de fer una petició a Transparència i de reiterades consultes a Salut. No hi ha cap lloc en què es pugui trobar aquesta informació de manera clara. Al següent gràfic us oferim informació detallada de cada centre.

També crida l'atenció que gairebé tots els sociosanitaris tenen la concessió caducada. La Generalitat la va prorrogar de manera extraordinària l'abril del 2020 a causa de la pandèmia, però encara no l'ha regularitzada malgrat que ja han passat quatre anys. També aleshores els sociosanitaris van passar a dependre únicament de Salut, i van deixar de ser finançats pel departament de Drets Socials.

En el cas dels centres de gestió privada, es dona la paradoxa que algunes empreses concessionàries s'han fusionat o han estat absorbides per altres companyies i, en conseqüència, l'empresa a la qual la Generalitat va adjudicar la gestió ja no és la que s'encarrega del sociosanitari. En són un exemple els centres que ara estan en mans del grup francès Colisée, l'alemany Median o la mateixa DomusVi.

"Ens hauria de preocupar que els convenis estiguin caducats. A mi em preocupa que no ens preocupi", afirma el professor encarregat de l'àrea de gestió sanitària d'Esade, Manel Peiró. "L'empresa privada sol ser més àgil que el sector públic", valora, però critica que "l'administració no faci servir bé els instruments [de control] que té".

Tant el Sindicat de Metges de Catalunya com el Sindicat d'Infermeria Satse reclamen que s'estableixin ràtios de personal als sociosanitaris i lamenten que "costa trobar professionals que vulguin treballar-hi" per la gran càrrega laboral. "El 36% de les infermeres dels sociosanitaris atenen més de 50 pacients per torn", destaca la degana del Consell de Col·legis d'Infermeres de Catalunya, Glòria Jodar, que reconeix que no hi ha prou professionals per cobrir "les necessitats de la població més envellida" que hi està ingressada. En canvi, el doctor Jordi Aligué, membre de la junta del Col·legi de Metges de Barcelona, declina parlar de ràtios i precisa que el nombre de facultatius als sociosanitaris depèn de la tipologia del pacient i del treball en equip amb fisioterapeutes, logopedes, etc. El problema és que aquests tipus de professionals també són molt escassos.

"Si pogués fer fisioteràpia mitja hora cada dia, ja caminaria", es queixa una pacient del Nadal Meroles que va amb cadira de rodes. Segons diu, l'especialista amb prou feines està amb ella uns minuts. Amb tot, el que més la molesta és que, quan la dutxen un cop a la setmana, ho fan cap a les quatre de la tarda i ja la fiquen al llit fins a l’endemà. "Diuen que no hi ha prou auxiliars [d'infermeria] per deixar-me a la tarda en una cadira i ficar-me al llit a la nit", lamenta.

Al Terraferma, una dona d'uns 70 anys està al llit boca amunt i de tant en tant emet un udol tènue i prolongat, com si li fes mal alguna cosa. És difícil saber què li passa. No parla, només arrufa les celles. De l'abdomen li surt una sonda amb què li introdueixen aliment a l'estómac i que està connectada a una màquina que fa estona que fa pip, pip, pip, un so pesat i persistent. La bossa d'aliment, una mena de farinetes marrons, està a punt d'acabar-se. Malgrat això, passa força estona fins que apareix una infermera, canvia la bossa d'aliment per una d'aigua i la dona deixa per fi de queixar-se.