EUA: un model universitari divers, autònom i descentralitzat
Les universitats nord-americanes decideixen la seva gestió, els currículums i la contractació de docents
Nova YorkEls sistema universitari nord-americà es caracteritza per la seva forta autonomia i la seva extraordinària diversitat: centres públics i privats; molt grans, mitjans i molt petits; seculars i religiosos; rurals i urbans. A més, és en gran mesura independent de les regulacions del govern federal, i molt descentralitzat.
Els Estats Units tenen gairebé 20milions d’estudiants universitaris, un 5% dels quals són estrangers, i més de 4.600 universitats: unes 3.000 ofereixen llicenciatures de quatre anys, màsters i doctorats, mentre que la resta només ofereixen llicenciatures i cursos universitaris de dos anys -són els anomenats colleges i community colleges -. Dues terceres parts d’aquests centres són privats, però una gran majoria dels alumnes universitaris, uns 15 milions, estudien en centres públics.
Les universitats tenen independència tant en la manera com es governen i contracten els seus professors com en la configuració de les seves titulacions i models curriculars. Als centres públics, però, pot ser més limitada, ja que depenen dels estats i administracions locals. Els 50 estats tenen com a mínim un centre universitari públic.
L’educació, també la superior, als EUA està descentralitzada, i per tant les seves regulacions depenen de cada estat i són diverses -algunes són més laxes i d’altres més intervencionistes-. Tot i així, hi ha algunes lleis federals que garanteixen, per exemple, el dret a l’educació a tots els nord-americans o determinats estàndards educatius. D’altra banda, els últims anys el govern federal ha incrementat la seva influència amb la creació de fons públics per a recerca i beques universitàries. Si les universitats volen accedir a aquestes ajudes han de complir alguns requisits de qualitat educativa.
L’autonomia dels centres superiors, però, es manté intacta. I la poca regulació d’aquest àmbit permet la possibilitat d’experimentar diferents maneres de gestionar-les. La majoria es regeixen a través d’un govern “compartit” amb tres potes: el consell administratiu -amb un representant de les organitzacions estudiantils-, el president i el cos docent i investigador.
Supervisió de les universitats
Institucions de prestigi i independents, com Carnegie Classification, són les que, en certa manera, supervisen les universitats. Aquestes organitzacions fan rànquings i estableixen estàndards mínims en el currículum educatiu, la investigació, la qualitat dels docents o el rendiment dels estudiants. Els centres superiors, però, no estan obligats a complir els seus requisits.
El sistema universitari, doncs, no és immune a títols fraudulents, sobretot per part de centres d’educació superior privats en estats laxos en la seva regulació. En un entorn com aquest, per exemple, s’emmarca el frau que van patir 4.000 estudiants de la Trump University, que es va resoldre amb una indemnització de 25 milions de dòlars.