LondresLa còpia de treballs és un mal que també afecta la universitat britànica. Els controls per detectar el plagi són els habituals gràcies als programes informàtics. Aquesta, potser, és l’única semblança evident amb el sistema espanyol. L’autonomia dels centres a l’hora de dissenyar els cursos de grau o postgrau, o màsters especialitzats, és absoluta. I no hi ha cap diferència entre les universitats públiques -el 95%, incloses les més prestigioses: Oxford, Cambridge, UCL, King’s College, etcètera- i les privades. Tampoc n’hi ha a l’hora de la tria de professors. Es fa per concurs públic, obert a tot el mercat anglosaxó o al mundial en funció de la vacant que cal cobrir. S’entrevista els candidats i es té molt present el currículum, la investigació realitzada i les publicacions.
Quant al sistema de validacions, és molt exigent. La revisió de treballs o exàmens sempre consta de tres filtres: el professor de l’alumne, que el qualifica en primera instància; el segon avaluador, que no té relació amb l’estudiant però pertany a la mateixa institució, i finalment, l’anomenat external examiner, titular d’una altra universitat que repassa tot el material presentat pels alumnes i certifica, en últim terme, la qualificació obtinguda al final del procés.
Una selecció igualment exigent és la d’alumnes. No només han de superar una nota mínima de tall -no per un sistema tan directe com el de la selectivitat-, sinó que sovint han d’enfrontar-se a entrevistes personals gairebé tan rellevants com les notes. Sense les màximes qualificacions, però, arribar a les entrevistes a les institucions més prestigioses és impossible. El finançament de les universitats va a càrrec de l’estat i d’unes quotes que, per als residents britànics a Anglaterra i Gal·les -a Escòcia la universitat és de franc- són de 10.500 euros per curs, aproximadament. Els benefactors, amb tota mena d’aportacions econòmiques, són una altra de les característiques d’un sistema extremadament competitiu.