La crisi del covid-19 per a la gent sense papers: de feines informals a demanar menjar

BarcelonaHi arribava justeta, però arribava a final de mes des de ja feia tres anys gràcies a feines informals de neteja. La Brenda ja tenia a punt l’alta a la Seguretat Social per via de l’arrelament i, de sobte, s’ha vist sense feina i tancada amb el seu marit en una habitació d’un pis compartit a Badalona, que per primer cop des que va arribar d’Hondures no pot pagar. Qui li relloga, indiferent a la situació d’emergència, l’està pressionant perquè aboni els 400 euros. Sense contracte d’arrendament no podrà accedir a cap ajut com a llogatera ni tindrà protecció per evitar l’expulsió. Es pregunta com pot accedir a un pis social. “La nevera està buida”, afegeix. De seguida buscarà telèfons de serveis socials i menjadors, ajuts que mai li havien calgut.

I així es troben el Wilfredo, també hondureny, que viu al carrer i explica des de la porta d’un menjador social que és el primer cop a la vida que demana menjar, igual que a pocs metres el Mariano i l’Ana, una parella de peruans que després de set mesos a Barcelona i gràcies a les feines informals mai no s’havien vist ni demanant menjar ni amb problemes per pagar habitació. O el Mohammed Faysal, guineà que, des del seu confinament en un alberg per a sensesostre a Nou Barris, pregunta si podria accedir a les noves ofertes de feina per a temporers a Lleida (la resposta és que no, perquè cal com a mínim el permís de residència).

També el Ricardo, que viu amb la seva dona, dos fills i una neta en un pis ocupat de Nou Barris i sobreviu pels ajuts dels Serveis Socials i els àpats de la Creu Roja. Va arribar d’Hondures fa només quatre mesos. Fugia d’un context violent. “Les pandillas volien reclutar els meus fills”, explica. Només arribar a Barcelona es va gastar 2.000 euros en una clau d’un pis a Nou Barris per ocupar. Van ser desnonats i un dia després li van robar tot el que tenia dins el pis. “Crec que van ser els mateixos que em van vendre la clau”, explica resignat. Va reocupar de nou el pis, però abans de posar un peu a la seva nova vida es va trobar amb la pandèmia i el confinament. “He de trobar alguna feina, sobretot per al meu fill de 20 anys, que diu que aquí no fa res i que vol tornar a Hondures. Li vull treure del cap”, diu. Degut al col·lapse de cites a Estrangeria, no podrà fer l’entrevista per demanar asil fins al novembre.

Les situacions d’extrema necessitat s’han agreujat pel confinament, que ha aturat feines informals (hostaleria, neteja, construcció...) i els pròxims mesos seran molt durs per als vora de 100.000 migrants sense papers que viuen a Catalunya, segons xifres aproximades del 2019 del Govern. Són molts els que han passat de tenir com a prioritat resoldre la seva situació administrativa a poder subsistir: què menjar i on dormir, en un univers sense ingressos on formar part d’un ERTO, cobrar una indemnització o l’atur o simplement tenir un familiar que t’aculli si perds el pis, sona a privilegi llunyà. Abans volien avançar, ara miren de sobreviure.

Fa uns dies, més d’un centenar d’entitats antiracistes van fer que es convertís en trending topic a Espanya la demanda #Regularizaciónya, que vol que l’Estat segueixi la línia de Portugal, que ha donat papers a tots els que han demanat el permís de residència. A Espanya, lluny d’això, per ara els comprovants de cites prèvies ajornades serveixen per justificar l’estada al país sense regularitzar i la vigència de les targetes de resident s’ha perllongat. Les expulsions s’han frenat i s’han buidat els CIE. També s’afavoreix la feina al camp per als joves amb permís de residència.

Aquestes mesures no frenen el risc d’exclusió. “Tenint en compte que tenim una migració formada i amb experiència en geriatria i una gran demanda en aquest sector, encara guanya més sentit la demanda de regularitzar els sensepapers”, afirma Carles Bertran, coordinador del Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers (CITE) de Comissions Obreres, que s’ha afegit a la campanya. Bertran alerta, a més, que les oficines d’estrangeria poden tenir “una allau” de casos quan es reobrin que amb les regularitzacions massives s’evitarien.

El fre administratiu (amb oficines d’estrangeria i comissaries tancades), en alguns casos ha sigut clau per empitjorar la situació econòmica. En el cas de la Brenda, estava a punt d’aconseguir una feina per reforçar la neteja durant la pandèmia a l’hospital de Can Ruti, però li faltava l’alta a la Seguretat Social. “Sense aquest paper i amb les oficines de la Seguretat Social tancades, em van dir que no em podien contractar”, explica. Tres anys després d’arribar d’Hondures, s’ha interromput també el seu objectiu de portar els seus dos fills a Barcelona.

El Lenin, també hondureny, fa cinc anys que viu a Barcelona i feia vuit mesos que cuidava un home gran. Li havien promès un contracte, però el 31 de març va agafar el coronavirus i va fer la quarantena. “Al tornar em van dir que em feien fora de males maneres”, respon. La seva dona, amb qui comparteix una habitació de 400 euros a la Trinitat Nova, té els papers i treballa unes horetes. “Aquest mes podrem pagar el lloguer, el que ve no ho sé”, diu. Per ara, ha tingut més sort que la Brenda o que molts altres, que no tenen ni un sostre sota el qual confinar-se.