Sense llar a la Barcelona dels creuers

Fotos: MANOLO GARCÍAUna educadora de l'alberg de la Zona Franca, una metge de l'Institut Guttmann i l'economista d'una fundació amb objectius socials de Sant Roc, a Badalona. La Txell, l'Anna i la Marisol. No es coneixen. No tenen res a veure. Però avui comparteixen projecte. És la nit del recompte de persones sensesostre que la Xarxa d'Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL) fa periòdicament a Barcelona. Amb el suport de l'Ajuntament, un exèrcit de 930 voluntaris surten a pentinar la ciutat, barri per barri, carrer per carrer, per fer un mapa exhaustiu de les persones que passen la nit al ras. A Badalona i a Sant Adrià de Besòs es fa la mateixa operació. L'informe que en surti ha de servir per adaptar les polítiques socials de l'administració a la realitat. Tant com es pugui. Si es pot.

Els 930 voluntaris inscrits s'han repartit en 216 equips, cadascun dels quals ha de recórrer el segment d'un barri. Tenen la zona delimitada amb precisió als mapes que els han entregat en una carpeta que també conté els fulls per anotar les dades que recullin: aquest any s'estrena una aplicació de mòbil per fer-ho, però val més no deixar-ho tot en mans d'una tecnologia no provada.

Amb aquest material, la Txell, la Marisol i l'Anna, destinades a Raval-Drassanes, es troben al costat de la Boqueria en una cafeteria d'una cadena que podria ser una altra cafeteria de qualsevol altra cadena. Preparen l'itinerari mentre esperen els periodistes que les acompanyaran. Avui els afectats pel "sensellarisme" deixaran de ser invisibles, amb condicions: no se'ls pot fotografiar de prop ni despertar ni entrevistar. De fet, els voluntaris també tenen la instrucció de fer el recompte de manera discreta, no pot ser invasiu.

La ruta comença a la mitjanit, es dotze en punt, endinsant-se pel carrer Sant Pau des de la Rambla, i d'entrada només hi ha turistes amb ganes de divertir-se i llauners. Potser encara hi ha massa soroll. Tot just són les dotze. És possible que els sensellar encara no dormin, que encara voltin, especulen les tres noies.

La teoria aviat queda invalidada. A les 00.18 detecten un sac de dormir vermell com una taca cridanera davant d'un caixer. Al costat mateix del Palau Güell, on d'aquí a unes hores hi haurà cues per visitar l'obra de Gaudí. Una parella de turistes passa i ella li reclama a ell que li faci una foto davant de l'hotel de l'altra banda de carrer. La vol allà perquè es diu Hotel Gaudí. "S'ha de veure la paraula Gaudí", ordena al noi. I es fa fer la foto assenyalant amb el dit cap amunt. Com aquell que se la fa fent veure que aguanta la torre de Pisa.

Mentrestant la Txell, la Marisol i l'Anna es barallen amb l'aplicació de mòbil per introduir les dades. No funciona, i el coordinador els confirma per telèfon que l'app s'ha saturat perquè tothom ha començat a fer-la servir alhora. Sort dels fulls que duen.

Al costat del sac vermell amb una persona a dins hi ha uns cartons. No se sap què hi ha a sota. Semblen del sensesostre, però un llauner apareix del no-res, els aparta, en treu un 'pack' de cerveses amb un moviment ràpid i marxa. És el seu magatzem i hi ha molts joves assedegats.

Un parell de carrers enllà, darrere de l'Escola Oficial d'Idiomes, sota unes voltes, hi ha un grup de persones joves. No dormen, però és evident que pensen passar la nit allà. Almenys una part. La Txell, que fa vuit anys que treballa a l'alberg de la Zona Franca, en reconeix un parell. "Els hem de comptabilitzar, són de carrer-carrer", confirma. Els compten a distància, seguint les normes de la XAPSLL. Ho fan la Txell i la Marisol i els surt el mateix a totes dues: set homes i dues dones. No s'hi acosten. Els del grup beuen, riuen, parlen en veu molt alta. A deu metres, girant la cantonada del carrer de l'Est, hi ha un home sol que dorm com un soc.

La comitiva avança fins a l'edifici Colón i hi ha una altra persona dormint sota unes voltes. Ha plovisquejat –"ja ens han avisat", diuen les noies de l'equip– i qualsevol element arquitectònic per aixoplugar-se va molt buscat. Per això, quan arribem al port, al límit de la zona adjudicada, hi ha un home dormint sota la marquesina d'una parada d'autobús.

No és mal lloc. La nit és plàcida –només han caigut quatre gotes, no fa fred ni vent i hi ha una lluna força plena– i la parada de bus no és una parada qualsevol: forma part de la xarxa de llançadores del port per portar amunt i avall els passatgers dels preuats –i controvertits– creuers que porten tanta riquesa a la ciutat, la Barcelona dels contrastos.

En el camí de tornada al punt de partida, Rambla amunt –seguint sempre l'Anna, que ho ha planificat tot per no descuidar-se cap racó–, la primera parada serà sota el voladís de l'Arts Santa Mònica: hi ha dues persones més embolicades amb mantes. "Pot semblar estrany que triïn aquest lloc, hi ha molta llum i molt soroll de trànsit, sembla difícil dormir-hi, però ho fan perquè se senten més segurs que en un lloc més amagat i més fosc", explica la Txell.

Els últims a ser registrats per aquest equip seran dos homes més que s'han instal·lat a l'entrada resplendent del Liceu, on no deu fer gaire més de dues hores que s'ha acabat el concert de Michel Camilo. Cartells d'altres espectacles anunciats conviuen momentàniament amb dos desconeguts que dormen de costat ben separats l'un de l'altre. Un d'ells mostra les espatlles nues i una barba que no és de 'hipster'. Al costat té una llibreta amb un text manuscrit.

La ruta de l'equip s'acaba aquí. Són tres quarts de dues i la resta d'equips de la ciutat també estan anunciant que es van retirant. L'aplicació mòbil no ha arribat a funcionar, però la Txell, l'Anna i la Marisol marxen a entregar els fulls plens de dades, contentes d'haver fet alguna cosa per intentar combatre el sensellarisme.

---------------------------

Epíleg: Felipe, el seu rap 'instrumental' i la italiana escèptica

S'ha acabat el recorregut oficial. Quedem lliures de les condicions de l'organització. Busquem un quiosc on comprar un paquet de tabac com a obsequi –no et pots presentar a casa de la gent amb les mans buides– i anem a visitar el grup que havíem deixat a mitja gresca darrere de l'Escola Oficial d'Idiomes de Drassanes. N'han marxat un parell, però la resta encara hi són.

Hi ha un matalàs bastant brut però ens asseguren que té amo i que s'enfadarà quan torni i vegi que hi han vomitat. N'hi ha un que intenta dormir i que fa ganyotes quan algú crida massa, i els altres xerren i beuen. Hi ha dues gosses, mare i filla, i seva la mestressa és una italiana amb els cabells rapats i pírcings.

Ella porta la veu cantant, però el que acaba cantant en el sentit literal és en Felipe, que ens explica la seva versió de la seva vida, segons la qual va néixer a Barcelona, es va criar a Eivissa i té una casa a l'illa de Pasqua, herència de la seva mare. Els seus pares eren xilens i el seu germà el busca per pagar-li un bitllet d'avió perquè hi vagi, però s'ho està pensant perquè Pasqua és "una illa molt petita". Branda una ampolla que diu que és de tequila. I afirma que viu al carrer perquè li "dóna la gana, per experimentar". Admet, però, que "és molt dur, és molt trist, el carrer et maltracta". "Jo sempre he viscut amb okupes, sóc un músic de carrer molt bo i se'm rifen. Vaig voler provar el carrer ara fa un any, i la veritat és que ara ja vull canviar".

La italiana riu i li demana que ens faci un dels seus raps instrumentals 'a capella'. A bodes el convides. No cal insistir-hi gens.

Escolta aquí el rap d'en Felipe

La italiana escèptica no té tantes ganes de fotos i gravacions com en Felipe, però no vol mossegar-se la llengua. "Ja sé per què veniu. Veniu perquè avui és el dia del recompte. El fan sovint. I deixa'm que et digui una cosa: fer-lo quan fa bon temps és inútil, perquè hi ha passavolants, gent que viatja, el resultat no és real". No serveix de res aclarir-li que els organitzadors creuen que la millor època per evitar un resultat esbiaixat és precisament la primavera, quan no fa massa fred ni massa calor. Ella hi insisteix.

I també diu que Barcelona és mala plaça per viure de la venda ambulant de les seves peces de macramé. "Has de pagar impostos, has de tenir una assegurança i no sé quantes coses més. Als mercats de puces de França això no passa". No serveix de res dir-li que l'Ajuntament és acusat de tenir massa màniga ampla amb els manters. Tossuda, ens mira amb una barreja de condescendència i simpatia i ens agraeix el paquet de tabac quan ens diu adéu.