“No cada dia et salven la vida”

BarcelonaEl sistema d’emergències mèdiques (SEM) fa cada any al voltant d’un milió d’intervencions. Darrere cadascuna hi ha una història per explicar. Per acostar la seva feina als ciutadans, el SEM ha reunit en un calendari solidari 12 pacients amb els equips que els van atendre. Nosaltres hem anat a conèixer quatre d’aquestes històries

Ressuscitar després d’una ‘mort sobtada’

El Miguel Guilarte va tornar a casa de la feina i li va dir a la seva dona, l’Elena, que es trobava malament. Havia tingut una mica de febre i mal de cap tot el dia. Quan es disposaven a trucar al metge, va tenir un síncope. No respirava i la seva dona va trucar a emergències. Per telèfon li van donar instruccions perquè li fes una reanimació mentre no arribava l’ambulància. El Miguel, que tenia 36 anys, llavors vivia molt a prop de l’Hospital de Sant Pau. L’ambulància va trigar dos o tres minuts. “Segurament va ser clau”, diu Esther Saguillo, la infermera que el va atendre. Es va recuperar, però mentre els sanitaris eren a casa va patir una fibril·lació ventricular. “Estava desorientat, li vam fer les proves de rutina i un electrocardiograma on vam veure una cosa que no ens agradava, i vam demanar una altra unitat. Llavors va començar a fer arrítmies cardíaques i el vam haver de desfibril·lar diverses vegades”, recorda l’Esther. La mort sobtada cardíaca afecta 3.500 persones cada any a Catalunya. La persona perd el coneixement perquè el cor no pot bombar sang al cervell, i per això els minuts següents són crucials. Cada minut que passa sense reanimació hi ha un 10% menys de possibilitats de sobreviure. Es calcula que només un 2% de les persones que pateixen una aturada cardíaca sobtada fora de l’hospital sobreviuen. “Si no hi hagués hagut algú per revertir aquesta arrítmia, el Miguel s’hauria mort”, constata l’Esther. Aquell dia del desembre del 2015 no va ser una jornada laboral qualsevol. “Hi ha serveis que et marquen, i aquest va ser un. Som de la mateixa edat, podria ser el meu marit. Et poses a la pell de la seva dona i dels seus pares. Jo també tinc una nena petita com ell, i era una persona sana sense cap cardiopatia. Ens podria haver passat a qualsevol de nosaltres”, explica l’Esther. L’equip sanitari va estar dues hores a casa del Miguel fins que van aconseguir estabilitzar-lo i el van traslladar a l’hospital. “Un cop a l’hospital la nostra feina s’acaba, però em vaig quedar amb la seva etiqueta identificativa per localitzar-lo i preguntar com estava, perquè quan deixes els malalts és com si els perdessis. Et queda el neguit de què serà d’aquella persona”, diu l’Esther. A l’hospital el Miguel va estar una setmana en coma induït. Es va recuperar i li van dir que la seva va ser una mort sobtada de causa desconeguda. No viu amb por perquè des de llavors porta instal·lat un desfibril·lador automàtic implantable (DAI) que s’activa quan detecta un ritme cardíac anòmal.

El Miguel no recorda res. Quan es va despertar a l’hospital pensava que havia tingut un accident de moto. A l’Esther i al Jordi Ibiza, el tècnic d’emergències, els va conèixer amb motiu de l’elaboració del calendari solidari del SEM. El Miguel tenia la necessitat de donar-los les gràcies i el retrobament va ser “molt emotiu”. Des de llavors s’han retrobat altres vegades. “Ja els considero part de la meva vida. Són herois per a tota la vida. Els volia fer un detall, però no hi ha res material que puguem regalar a aquestes persones”. I el Miguel els va escriure una carta en què els donava les gràcies per haver pogut continuar amb la seva vida i no haver deixat una filla -que llavors tenia deu mesos- sense pare, ni la seva dona sense parella. “No es pot expressar en paraules: no cada dia et salven la vida”. Des d’aquell dia, quan el Miguel circula amb moto i veu una ambulància es posa la mà al cor i té un record per a l’Esther i el Jordi. “No els hi podré agrair mai prou”, diu. Però l’Esther té clar que la millor “recompensa” és veure que pacients com ell poden gaudir d’una segona oportunitat.

Ennuegar-se amb una oliva

Com cada dia, els avis havien anat a buscar la seva neta Ana a l’escola bressol per portar-la a dinar a casa. Mentre acabaven de fer el dinar li van donar olives sense pinyol per picar. Amb tanta mala sort que una li va anar a parar a les vies respiratòries i li va taponar la glotis. L’Ana, que llavors tenia dos anys, no podia respirar, estava en parada cardiorespiràtoria. “Els meus sogres van intentar fer-li la maniobra de Heimlich i la van posar de cap per avall, però ella no reaccionava”, explica l’Emilio Gómez, el pare de l’Ana, que és infermer de professió. Els avis van baixar amb la nena a la farmàcia de sota casa i des d’allà van trucar al 112. El Jordi Bulnes, infermer, la Isabel Guitart, metge, i el Carlos Pérez, tècnic d’emergències, van arribar al cap d’un minut i mig. “El que més recordo és la mirada de l’avi mentre fèiem les maniobres de reanimació, no me la trec del cap. Estava fora de si, sobrepassat. I vam pensar que no n’hi havia prou amb dir-li que la nena estava bé. Ho havia de veure. Quan va veure que la nena respirava li va canviar la cara”, explica el Jordi. Amb unes pinces li van treure l’oliva. Un guàrdia urbà la va xutar amb el peu. I un sonor aplaudiment espontani va sorprendre els professionals sanitaris. Al carrer, davant la farmàcia, s’hi havien concentrat veïns i curiosos. L’incident va coincidir amb l’entrada i la sortida d’una escola i un institut i es va generar molta expectació. Tots estaven amb l’ai al cor. “No és gens habitual que ens aplaudeixin”, reconeix el Jordi, tot i que és el segon cop que li passa. “Els professionals que treballen al SEM són una passada, no sé si des de fora ho valorem i és important reconèixer la feina que fan”, diu el pare de l’Ana, l’Emilio, que destaca que tan important és la feina de l’infermer com la del metge i el tècnic. “Sense algú dels tres no es pot fer res”, diu l’Emilio, que els va enviar una carta d’agraïment.

Com tots els accidents on hi ha nens implicats, aquest va ser un servei amb “una forta càrrega emocional”. “Els nens et toquen sempre la fibra”. I més quan, un cop a l’hospital, el Jordi, que també és odontòleg, es va trobar amb el pare de l’Ana, que és client seu. L’abraçada no es va fer esperar.

Un part abans d’hora

Els faltaven dues hores per acabar el servei quan van rebre l’avís d’un part a casa. Quan la Marta Garcia, infermera, i el Jaume Albareda, tècnic d’emergències sanitàries, van arribar a casa de l’Helena Martínez se la van trobar al llit amb un nadó als braços que no arribava al quilo i mig de pes. “Ella estava molt tranquil·la, però nosaltres, quan vam veure que es tractava d’un nadó prematur, ens vam espantar”, reconeix la Marta.

Aquella matinada del 24 de març del 2017 l’Helena entrava en la setmana 30 de gestació. Havia passat les tres setmanes anteriors molt decaiguda, amb anèmia i sense ganes de menjar. Aquella nit va començar a sentir dolors. “Però com que amb la nena -té una filla més gran- no n’havia tingut, no vaig saber reconèixer les contraccions, i tampoc les esperava tan aviat”, explica. Quan es va plantejar anar al metge perquè li donessin un cop d’ull, el dolor ja li va impedir fins i tot aixecar-se del llit. “Estava paralitzada i el meu marit va trucar al SEM”, recorda. Mentrestant, la Marina, la seva filla gran, que llavors tenia 22 mesos, es va despertar i, mentre la seva mare paria el seu germà, ella s’entretenia amb les joguines. Quan els professionals de la primera ambulància van trucar al timbre l’Helena va trencar aigües. “Va ser llavors quan vaig dir: doncs sí, vaig de part. El Víctor ja és aquí”. Recorda que el part va ser “molt físic” i “molt animal”. “El cos em deia com m’havia de posar: ara estirada, després a la gatzoneta... Feia el que el cos em demanava”. El primer d’arribar va ser un tècnic d’una ambulància de suport vital bàsic. “Era un noi jovenet que es va trobar amb tot el panorama!”, recorda l’Helena. Ell i el seu marit la van assistir. “Ell em deia quan havia d’empènyer, i quan va sortir el Víctor me’l va posar a sobre”. El següent pas va ser avisar una unitat de suport vital avançat. El Víctor havia nascut molt abans del previst. I van arribar el Jaume i la Marta. Ells van tallar el cordó i li van dir a l’Helena que l’havien de traslladar a ella i al seu fill a l’hospital. “El Víctor necessitava una UCI neonatal i no teníem el material necessari que requereix un gran prematur”, argumenta la Marta. Després de comprovar les constants del Víctor i avisar a l’hospital perquè tinguessin preparada una incubadora, van començar a preparar l’Helena per al que vindria: separar-se del seu fill acabat de néixer. “Ella no era conscient de la gravetat de la situació. El nen era petit i de poques setmanes de gestació, no sabíem com anirien les coses”. L’Helena va passar per una muntanya russa d’emocions. Quan es va adonar que estava parint reconeix que va passar por. “Quan va sortir, no el volia mirar. No sabia com estaria. Vaig preguntar-ho al meu marit i em va dir: «Té els ulls oberts, és viu»”.

Ja a l’ambulància, anant cap a l’hospital, mare i fill van començar a reconèixer-se mútuament. “L’anava mirant una mica més. No volia quedar-me amb aquella imatge perquè no era un nen preciós nascut dins el termini. I no volia que aquella fos la imatge de record del meu fill”, diu. A la sala de parts la van explorar i li van treure la placenta. Reconeix que va trigar setmanes a fer-se càrrec de la situació i entendre el que havia passat. “No és el part que m’havia imaginat. Però ara ho recordo amb carinyo i com una experiència brutal, perquè tot va anar bé i ell està sa”, raona. “El Víctor està viu gràcies a l’eficàcia i la rapidesa de tots els professionals del SEM”, afegeix. Recorda “l’escalf” del Jordi i la Marta, que la van anar a veure durant els dos mesos que el Víctor va estar ingressat a Sant Pau. Amb el primer tècnic que la va atendre va intentar posar-s’hi en contacte, però no el va localitzar. “Hi ha serveis que recordes, per bé i per mal, i els parts són serveis molt agraïts, reconeix la Marta, que porta més de 13 anys d’infermera al SEM i no ho canviaria per res: “Tinc la sort de fer la feina que m’agrada”.

L’àngel de la guarda de l’Oleguer

L’Oleguer celebra el seu aniversari el 28 de juny, però tothom li diu que el 31 de gener del 2018 va tornar a néixer. Aquell dia venia de l’escola amb la seva mare quan va travessar un pas de vianants a Sant Joan de Vilatorrada, el seu poble, i un cotxe el va atropellar. L’Oleguer va sortir disparat i va impactar contra terra 15 metres més enllà. Va quedar estès a terra, inconscient, amb un traumatisme cranioencefàlic. “No es movia, no sabia si era viu o mort, i ningú no em podia dir res”, recorda un any després la seva mare, l’Elisenda Alzuria. Ràpidament van arribar professionals del CAP que hi ha al costat i es va activar l’engranatge del SEM. Va arribar una ambulància de suport vital bàsic, després una altra de suport avançat i un helicòpter que va traslladar l’Oleguer a l’hospital. “Vam tenir molta sort que tot es va coordinar molt ràpid des del primer moment i això el va salvar”, raona la seva mare. Opina el mateix el Jordi Calafell, un dels infermers del SEM que el van atendre. Ell estava dinant amb els companys quan per l’emissora van sentir que hi havia un pacient en estat crític. No s’ho van pensar dos cops, es van aixecar de taula i van sortir corrents. “Va ser un èxit del sistema sanitari, no d’un professional”, destaca. “I l’Oleguer aquell dia tenia un àngel de la guarda, això per descomptat. Hem d’estar preparats per tot: no tothom que vols salvar es salva, és llei de vida”, afegeix el Jordi.

L’Oleguer tenia 8 anys quan va passar. “No som de pedra, i qui digui que després d’una actuació així no arriba a casa i es posa a plorar, no diu la veritat. Actuem amb professionalitat, i les emocions te les guardes, però tard o d’hora surten”, admet. El Jordi va seguir l’evolució de l’Oleguer, que va estar un mes ingressat, nou dies del qual en coma. “Quan es va despertar no sabíem com reaccionaria, però estava perfecte”, diu la seva mare. Ell no recorda l’accident, “però a vegades no sap perquè està trist i s’emociona”, explica l’Elisenda, que el primer que va fer quan l’Oleguer es va recuperar va ser donar les gràcies al SEM: “No es valora la feina que fan, els tenim molt abandonats” .