"Se m’enduen a l'UCI i potser m’han de treure la nena i intubar-me"

Barcelona“Vinga, avui cap a casa però sense esforços, que encara et canses”. Bones notícies. Lídia Peralta, de 33 anys, rep l’alta a l’Hospital de la Vall d’Hebron després de passar la que ha sigut, diu, una de les pitjors experiències de la seva vida. En menys de deu dies ha estat ingressada a l'UCI amb covid-19 i ha parit la seva quarta filla. Els símptomes van començar quan estava embarassada de gairebé 39 setmanes. Pèrdua de gust i olfacte, febre, dolors musculars i, finalment, ofec. De l’Hospital Santa Caterina la van traslladar al de la Vall Hebron, centre de referència d’embarassades amb covid. La pneumònia bilateral havia avançat ràpidament i a l'arribar li van dir que hauria d’ingressar a l'UCI i potser li haurien de fer una cesària perquè no sabien com reaccionaria amb l'oxigen i si caldria intubar-la. “Quan ho vaig sentir em vaig espantar, ells hi estan acostumats però per a mi la paraula UCI és posar-te en el pitjor escenari”, explica la Lídia.

I li va enviar un missatge al seu marit, que l’esperava a casa, amb els altres tres fills: “Se m’enduen a l'UCI i diuen que potser m’han de treure la nena i intubar-me”. Aquell missatge va ser el punt d’inflexió. “Llavors t'adones que és greu”, diu José Maria Camps. Finalment no va caldre i després de tres dies a l'UCI es va recupera bé i va pujar a planta, on es va posar de part. Poques hores després naixia la Valeria, un nadó sa de 4 quilos. Aquell dia també es va retrobar amb el seu marit. “Ho vaig viure malament, per la impotència d’estar a casa i no amb ella i saber que ella estava sola. Aquesta és la part més inhumana del covid”, diu ell.

L’Hospital de la Vall d’Hebron és el centre de referència a Catalunya per a les gestants que tinguin covid-19 i hagin de requerir ingrés hospitalari. Per aquesta unitat, on són ateses per un equip específic d’obstetres i especialistes en malalties infeccioses, ja hi han passat al voltant de 250 dones. Si bé durant la primera onada és quan van atendre més dones, ara han observat que les gestants que arriben durant la tercera onada ho fan més greus. En les últimes dues setmanes més de la meitat de les pacients han hagut d’ingressar a la unitat de cures intensives. La majoria estaven en el tercer trimestre de gestació. “Ens sobta a tots. Ara dona que arriba dona que va a l'UCI. Això no era habitual ni en la primera onada. Les pacients estaven greus per anar a planta, però no per ingressar a l'UCI”, explica Anna Suy, cap de la secció d’obstetrícia de la Vall d’Hebron. No se sap si la variant britànica podria ser-ne la causa.

De fet, des de l’inici de la pandèmia la informació referent a l’impacte del covid sobre les dones embarassades ha sigut contradictòria i ha arribat amb comptagotes. “Al principi els estudis que havien fet els xinesos deien que no passava res i després es va veure que sí. Com en qualsevol altra patologia pneumològica, les embarassades estan més greus”, cosa que s’atribueix als canvis fisiològics que es produeixen durant la gestació. També toleren pitjor les baixades d’oxigen en sang, ja que s’ha de garantir l’arribada d’oxigen al fetus. I tenen més risc de requerir ventilació mecànica i patir efectes adversos relacionats amb la malaltia. “Es contagien igual que la resta de la població, però quan ho fan estan més greus, ingressen més i acaben més a l'UCI” que les no embarassades, afegeix aquesta obstetra, si bé en nombres absoluts són poques pacients.

Les placentes s’infecten

També hi ha cada cop més evidències de la transmissió de la mare al fetus. Tot i que és poc freqüent, s’ha observat que el fetus pot infectar-se. Ja hi ha diversos estudis, entre els quals un de la Vall Hebron, que demostren que les placentes s’infecten. “S’ha trobat presència del virus a la placenta”, diu Suy. Però es necessiten més estudis per determinar-ne les conseqüències, entre les quals més risc de trombosi en el teixit placentari. Una hipòtesi, encara no demostrada, és que pugui comportar retards de creixement en el fetus, morts intraúter o tot tipus de patologies placentàries. “Si les placentes són sanes, els nens estan sans. Si estan alterades, d’alguna manera això afectarà les criatures, en més o menys mesura. Què seria el més greu? Que morissin dins de l’úter. I què seria el menys greu? Que no passés res”.

La vacunació de les embarassades també és controvertida. Com que no hi ha prou estudis en l’embaràs –no s’inclouen gestants en els assajos–, no es recomana, si bé no hi ha indicis de problemes de seguretat. “No és clar, s’ha d’esperar que hi hagi més estudis”, apunta Suy. En el cas d’embarassades que formin part d’un grup en el qual es recomana la vacunació, com ara sanitàries, es pot plantejar la vacunació d’acord amb la valoració benefici/risc.

La Lídia es prepara per marxar. Encara haurà d’estar, però, uns dies confinada a casa. “¿I després podré veure els meus pares?", pregunta. “Porto vuit mesos sense veure’ls i volen conèixer la nena”. Fer-la parlar és un forma senzilla de comprovar si la Lídia s’ha recuperat bé. “Quan les pacients no parlen de manera continuada és que no estan bé, la parla és molt sensible. I també les fem caminar perquè a vegades assegudes les constants estan bé però quan es mouen tot s’altera”, explica la infectòloga Núria Fernández. Ella i la ginecòloga Itziar Garcia passen visita a les pacients. Avui n'hi ha una a cures intensives, una altra a semicrítics i tres a planta. Les menys greus només van a l’hospital a fer-se els controls rutinaris. Com la Sahida, de 31 anys i embarassada del seu tercer fill, que avui té l’ecografia de les 20 setmanes. Mare i fill evolucionen bé. A l’habitació del costat, un cartell amb la paraula "covid" escrita a mà indica que darrere la porta hi ha una pacient positiva. És una noia de 26 anys embarassada de quatre mesos del que serà el seu cinquè fill. Està en observació, a l’espera de veure com evoluciona la malaltia i si requerirà ingrés a l'UCI. "Jo em trobo bé", diu ella.

Gairebé un any després, la centralització d’embarassades amb covid-19 a la Vall d’Hebron ha permès tenir més coneixement de la malaltia en aquest grup de població. Anna Suy recorda la incertesa dels primers mesos. “Les pacients ens preguntaven què li passaria al nadó i no ho sabíem. Les dones tenien por però nosaltres també”. Li va afectar especialment el cas de la Pilar, una embarassada covid molt greu, de 51 anys, que va deixar dit abans d’induir-li el coma que fessin tot el possible per salvar el seu nadó. “Cada dia marxaves a casa preguntant-te si havies pres una bona decisió o no. Si havíem de provocar el part o no. En aquell moment no teníem clar en quin moment la patologia respiratòria podia fer que ella ja no es recuperés. Com a metge, preval la vida de la mare, però ella volia que féssim el possible perquè naixés el nen. I no ho podies parlar amb ningú, la seva mare havia mort i el seu pare estava malalt amb covid", explica. "M’enrecordaré tota la vida”.