Santi Freixa: “Si hagués guanyat més ors no hauria après tantes coses”

Assistent de la selecció holandesa femenina d’hoquei herba Esportista Internacional des del 2000 fins a aquest any, ha sigut un dels jugadors d’hoquei herba més reconeguts dels últims anys. Ha pujat al podi en Jocs Olímpics, Mundials i Europeus, i ara afronta un nou repte a Holanda, on compagina feina i hoquei

Santi Freixa en acció durant els seus últims Jocs, a Londres 2012. Ara ja no porta estic i viu i treballa a Holanda.
Roger Requena
07/10/2015
4 min

Si neixes a Terrassa, els teus cognoms són Freixa i Escudé i el teu avi és un dels fundadors de l’Atlètic, un dels clubs d’hoquei herba de la ciutat, amb gairebé tota probabilitat acabaràs agafant un estic com a company de viatge. És el cas de Santi Freixa (1983), un dels jugadors més populars d’aquest esport, que ha triomfat amb el seu club i amb la selecció i que ara, a Amsterdam, compagina la feina en una consultoria amb el rol d’entrenador assistent de la selecció holandesa femenina. S’ha retirat de la pràctica de l’esport professional, però l’hoquei segueix sent una part important per a ell.

Només fa uns mesos que ha deixat de jugar a hoquei de manera professional. El troba a faltar?

He penjat l’estic d’alta competició, però segueixo jugant al segon equip de l’Amsterdam. Quan deixes l’alt nivell te’n vas a un altre, és el que em toca. Sí que trobo a faltar l’ambient de l’equip, amb el qual passes molt temps, als entrenaments, als partits o a les reunions. És un contacte amb gent, en equip, que he viscut des de petit jugant a hoquei.

¿Com prova la nova etapa com a assistent de la selecció holandesa?

Vaig aprenent. Quan vaig deixar la selecció espanyola, l’hoquei era una etapa acabada, un punt i a part. Però quan em va trucar la selecció holandesa femenina per ser assistent se’m va regirar una mica tot, era una oportunitat que no podia deixar escapar. Estar amb el millor equip del món femení, amb l’estructura tècnica i organitzativa holandesa, és un tren que passa molts pocs cops a la vida, i el vaig agafar.

Es veu entrenant en un futur?

No sé si em vull dedicar als entrenaments. He agafat aquesta possibilitat, i l’estic compaginant amb una feina en una consultoria. Ara mateix no tinc l’ambició d’entrenar. Encara no ho tinc decidit.

¿És molt diferent l’ambient d’hoquei que es viu a Holanda del de Catalunya?

L’ambient de club que he tingut al meu club, l’Atlètic, no té res a envejar a cap club d’Holanda. Allà l’hoquei és un esport popular, veus molta gent que va amb l’estic en sortir de l’escola o de la universitat, el practica molta més gent que aquí. Té molta cultura i tradició, i a partir dels dos Mundials que han organitzat en els últims 12 anys ha agafat una popularitat brutal. Això et dóna més base de jugadors, et permet tenir equips molt més competitius.

Què li falta a l’hoquei català?

A l’hoquei de Catalunya li falta ser veritablement un esport. Ara mateix no som un esport que sigui a tot arreu, els nens no tenen l’opció de practicar-lo. Només si ets de Terrassa, o si la teva família és sòcia d’algun club com el Júnior o el Polo, tens opcions de jugar a hoquei. Hi ha moltes barreres. Caldria que tothom tingués a menys de 20 quilòmetres un club per poder-hi jugar. Si no, ¿com s’ho faran els pares per portar-hi els nens? També s’hauria d’implementar l’hoquei a l’escola, i aquí l’hoquei sala seria una opció molt senzilla. El component econòmic també és una barrera important: t’has de comprar un estic, unes vambes, tenir 22 jugadors, un camp i unes porteries especials, il·luminació per a la nit... Això són uns costos molt elevats que en altres esports no existeixen.

¿Com s’integra l’esport en la societat holandesa?

La societat holandesa és molt més oberta: molta gent que ha entrenat en un esport pot ser director tècnic en un altre. Horitzontalment la gent es mou molt més. Les empreses també s’obren molt més al coneixement de l’esport, al creixement personal o d’habilitats directives a través de l’esport, i això dóna més bona reputació als esportistes a l’hora de buscar feina. Allà el mercat laboral és molt més obert i flexible. Tinc la sensació que a Espanya o acceptes treballar vuit hores al dia cinc dies a la setmana o hi ha poca gent que et doni feina. A Holanda si els interesses et pregunten quant estàs disposat a treballar, t’expliquen que estan disposats a ser flexibles i s’intenta trobar un punt on tothom hi guanyi. Jo ara compagino la feina a l’empresa, on treballo tres dies a la setmana, amb la selecció, on vaig a entrenar dos dies. És una altra manera d’entendre les coses.

¿Hi ha més facilitats per compaginar esport i empresa a Holanda?

Sí i no. El mercat laboral és molt flexible i permet moltes mobilitats, però, per exemple, durant els programes d’entrenament de la selecció en l’any olímpic -quan disposes de més recursos i hi has de dedicar més temps- no és viable treballar. A Espanya el jugador d’hoquei estudia i es forma, però té la possibilitat de compaginar-ho. Cada país té les seves peculiaritats, i s’adapta més o menys a la teva disponibilitat.

Ha guanyat medalles en tot tipus de competicions. ¿Li ha quedat alguna espina clavada?

Cap. Quan jugava sí que vaig tenir alguna espina clavada en alguns moments, i em va donar energia i força per al futur, però ara, acabada la carrera, no en tinc. A les pel·lícules de Hollywood ho guanyes tot a l’últim minut i acabes content, i és molt maco, però la vida no és això. Si entens que has d’aprendre a capgirar els mals moments de la vida per poder aspirar a més, podràs realitzar-te més, i això és el que al final quedarà. Si hagués guanyat més ors no hauria après tantes coses.

stats