Antonio de Lacy: “El covid ens ha de fer repensar el sistema sanitari”

BarcelonaAntonio de Lacy, cap del servei gastrointestinal de l’Hospital Clínic, defensa que hi ha d'haver un abans i un després al sistema sanitari quan s'hagi passat la pandèmia. No hi ha excusa, diu, per no accelerar reptes pendents: més inversió, canvis en l'organització sanitària per fer-la més eficient, treure partit de la tecnologia per millorar la vida del pacient i cuidar molt més els professionals.

La pandèmia ha entrat en una nova fase. Ha arribat l’hora de preocupar-se una mica menys del covid i més d’altres malalties? 

— Els experts no es posen d’acord, però, sigui com sigui, la nova soca –com passa amb molts virus– és hipercontagiosa, però una mica més lleu i molta gent, fins i tot de la meva edat, la passa com una grip o sense símptomes. Però vull ser prudent perquè encara hi ha morts i s’ha de tenir molt respecte a aquests pacients i els seus familiars. 

Aquesta gripalització, però, ha col·lapsat els CAP i hi ha hagut infradiagnòstic d’altres malalties.

— Efectivament, en la primera onada, el covid va col·lapsar hospitals i ara ha col·lapsat l’assistència primària, l’ha tensat de manera brutal. Molts anàvem dient tot aquest temps "compte amb els efectes col·laterals", sobretot amb el que té a veure amb el diagnòstic precoç. Feia molt de temps que el 30% del càncer més freqüent, el colorectal, s’operava en estadis inicials i ara això és poc freqüent. S’opera en estadis més avançats. I això és horrorós per al pacient, per al sistema sanitari i per a l’economia. A això ens referíem amb els efectes col·laterals.

El càncer és el que més ens ocuparà i preocuparà en la nova etapa en què estem? 

— El que vam fer primer va ser pensar en el covid i deixar tota la resta de costat, i ha estat un desastre, però potser no teníem alternativa. Després, pensar en el covid i el càncer, que és el que estem fent ara operant pràcticament només càncer, però hem de pensar que hi ha altres coses. Hi ha gent que amb 30 anys porta una histerectomia abdominal perquè tenen la malaltia de Crohn, o el problema de l’obesitat mòrbida, que és brutal i la gent es pensa que operar-se d’això és com una mena de cirurgia estètica, i no, hi ha gent que es mor. Si els operes, no només millores la seva qualitat de vida sinó també la despesa sanitària, perquè deixen de tenir diabetis o hipertensió. A més, amb el covid hem vist que l’obès mòrbid era un dels que més es moria.

Quines lliçons ens deixarà aquesta crisi sanitària?

— Hem d’intentar que la gent sàpiga una mica més què és la telemedicina, l’hospitalització domiciliària: operes un pacient i l’envies cap a casa, li poses tots els dispositius i el controles com si fos a l’hospital. No entenc com aquestes coses no havien arribat encara aquí.

I el pacient, aquest canvi en l’atenció primària telemàtica, l’entén?

— Se li ha d’explicar que la telemedicina és bona per a ell, no es fa perquè el metge no el vulgui veure. Si abaixem la càrrega de la primària, serà bo per a tothom. Això és com fa uns anys a urgències, quan estaves de guàrdia a les quatre de la matinada i et venien tots els que sortien de la discoteca i aprofitaven per dir que els feia mal el genoll des de feia tres mesos. Fes-ho ara, a veure què passa si arribes amb alguna cosa no urgent! 

Com veu l’hospital del futur, vostè?

— Avui sabem que més del 50% de les altes als hospitals són procediments quirúrgics, i la tendència és creixent. Gràcies al covid, entre cometes, els ingressos als hospitals de certes malalties han desaparegut i en el futur algunes tipologies de pacients deixaran d’ingressar, es farà molta més medicina i molta més hospitalització domiciliària. Hi ha uns dispositius de nous materials com el grafè que et permeten controlar el pacient, i no és ciència-ficció, només s’hi ha d’invertir.

I en què es traduiria a la pràctica això? 

— Els hospitals canviaran el seu sistema, el concepte de llit actual es perdrà. Un pacient arribarà amb un diagnòstic de la primària i en 24-48 hores completaràs el diagnòstic i el tractament. Li donaràs seguretat al pacient, perquè ara tots sabem que tenim normes pel que fa al temps que un pacient pot estar en llista d’espera; però, ¿i el temps que ha costat arribar fins a un diagnòstic? Aquest no es té en compte ni es mira i no pot ser.

Ara és un bon moment per plantejar aquests canvis?

— El covid també ens ha donat oportunitats, n’hem après, hem fet telesalut, hospitalització domiciliària que funciona molt bé. Ara, però, encara ens trobem situacions com que si un pacient del Clínic viu a Girona no li podem fer hospitalització domiciliària, i jo em pregunto: per què? No hi ha metges i infermeres allà? El que cal és una nova estructura organitzativa. Estem en un moment en què hem d’aprofitar les veus expertes, visionàries, que tenim. Penso, per exemple, en el gerent de l'hospital de Sant Joan de Déu, Manel del Castillo. Podríem crear un grup per pensar el sistema sanitari, parlar una mica menys i aplicar més estaria bé. S’ha de deixar de veure el departament de Salut com de despesa i pensar-lo també com una inversió.

La tecnologia per fer aquest salt ja és assequible al mercat?

— Són sistemes que estaran aviat al mercat i que hem d’utilitzar perquè ens beneficiaran. En una companyia asseguradora saben molt bé que el moment de màxima despesa en un individu són els deu últims anys de vida i, per tant, hem d’intentar que el pacient que és rendible des del punt de vista professional (el més jove) estigui el mínim temps de baixa. Ara ja treballem amb sistemes de big data i amb intel·ligència artificial, però el que cal és posar realment en marxa un sistema de medicina personalitzada. Fa massa que en parlem. I aquí haurem d’implicar el pacient en les decisions, ha de ser més conscient de la seva salut. Un exemple el tenim en com s’està portant l’eutanàsia a Catalunya: s’ha fet espectacularment bé, i no hi ha cap altra decisió compartida més important entre professional i pacient que la que té a veure amb la vida.

Abans deia que és possible que en el futur la concepció de llit d’hospital canviï. Què més veu que es transforma dins dels centres?

— Els hospitals avui es regeixen per serveis (com el meu de cirurgià) i seccions (colorectal, esofagogàstrica…), i no dic que estigui malament, però això és una mica obsolet i arcaic i cal passar a una organització per processos. El Clínic té unitats que ja van així. A Suïssa, per exemple, hi ha clíniques que s’especialitzen exclusivament en càncer de pròstata. Nosaltres hem de fer això i ser capaços d'avançar-nos al que ve, ara tenim mitjans per saber-ho. Avançar-nos a saber que hi ha hagut una pandèmia, hi ha hagut menys diagnòstic i el càncer colorectal, en proporció, creixerà més que els altres. Podem fer un algoritme amb intel·ligència artificial i saber exactament les hores de quiròfan que et caldran. Quiròfans, per cert, que hem de fer servir més hores que no pas ara.

I vostè què creu que vindrà en cirurgia d’aquí pocs anys?

— Probablement, disminuirà el nombre de cirurgies de fetge, per exemple. Per què? Perquè el trasplantament hepàtic es basa en malalties víriques que ara es van curant i el nombre de pacients en llista d’espera baixarà. I, tot i això, estem parlant de tècniques molt sofisticades per a adults, de donacions de pacients vius. Aquest país, que és el número 1 en donacions, potser cal que canviï el sistema. O també la cirurgia de la paret abdominal, que durarà 20 anys més amb la incidència que hi ha ara, perquè d’aquí a 20 anys tots els pacients hauran estat operats amb tècniques mínimament invasives; per tant, les incisions i cicatrius seran molt més petites i la cirurgia abdominal es reduirà. En canvi, hem vist que ha crescut el càncer de pàncrees, el colorectal, el d’esòfag... i hem de ser capaços d’avançar-nos i abordar tot això en les sessions quirúrgiques. Als països nòrdics, per exemple, preveuen que augmentaran els processos de trasplantament per obesitat i l’esclerosi (afectació de fetge gras) que pot derivar en cirrosi.

Sentim insistentment que falten professionals als hospitals. Alguna cosa estem fent malament.

— Estem fent prejubilacions com feien els bancs abans i, en canvi, ens falten professionals, sobretot d’infermeria, i ens en faltaran molts en el futur. El Col·legi de Metges diu que el 50% dels nous metges són extracomunitaris i això, en el fons, no és gaire positiu perquè els entrenes, hi inverteixes i després pot ser que un percentatge molt alt marxi. És cert que som en un món globalitzat, eh, però no estic segur al 100% que això sigui bo. 

En canvi, també veiem infermeres i metges d’aquí que marxen a l’estranger, amb millors condicions laborals?

— Ens hem de posar al cap que l’atracció de talent és molt important i s'han de buscar sistemes perquè el personal no ens marxi com ens està passant, i no només en medicina. Però és que, esclar, un metge resident a Amsterdam cobra quatre cops el que ho fa un aquí, a Barcelona. Abans, quan em van contractar a mi, els meus pares em van preguntar què cobraria i jo ni ho havia preguntat, però ara això no pot anar així perquè la majoria de joves quan comencen encara han d’estar vivint amb els pares perquè no poden fer front a un habitatge. No és que no vulguin marxar de casa, és que no poden!

Vostè veu aquests joves a l’hospital. Com pugen les noves fornades?

Mira, ara em fas pensar en la Marina, una estudiant de cinquè. No saps el que és! A quiròfan et gires i sempre hi és. Vol ser cirurgiana i ho serà, i serà molt bona. El talent hi és, hem de posar-los el cuquet de la passió per la feina i sobretot cuidar-los molt perquè els joves són els que m’operaran a mi. Ni que sigui per egoisme, cuidem-los, preocupem-nos que estiguin ben entrenats. He de dir que la gent jove, de mil·lennials en avall, és molt més col·laborativa que nosaltres, que érem més individualistes.  En la meva etapa actual, sento que la meva obligació és crear un llegat on pugui ajudar joves a tirar endavant.