Salvador Macip: "El càncer no és invencible; podem fer coses per prevenir-lo"

La bata blanca és només una de les moltes facetes del metge i investigador Salvador Macip. A la Universitat de Leicester (Regne Unit) fa recerca en mort cel·lular, però entre experiments i provetes ha publicat novel·les, llibres infantils i, fins i tot, un mètode per aprendre anglès, a més de llibres de divulgació científica. L'últim, amb un títol ben explícit: Què és el càncer i per què no hem de tenir-li por (Ara Llibres).

Per què no s'ha de tenir por al càncer?

El càncer sempre ha generat por perquè és greu i té una mortalitat molt alta. Però comença a haver-hi més gent que sobreviu que no que es mor i és important perdre-hi la por, perquè com més en sabem de la malaltia, més bé ens hi podrem afrontar i més podrem fer per prevenir-la i tractar-la. Guanyarem la guerra al càncer entre tots: els metges aplicant nous tractaments, els científics creant-ne de nous i els malalts fent la seva part, que és la prevenció. No podem esperar que metges i investigadors s'ocupin de tot.

També és responsabilitat nostra.

Els metges ens encarreguem del tractament, però els pacients han de reduir al màxim el risc. Si deixéssim de fumar, un terç dels càncers desapareixerien, i amb una dieta sana també en podem prevenir una part. El 10% dels càncers tenen un factor genètic però en la resta hi podem actuar. Són obvietats com reduir l'exposició a l'alcohol, al tabac, controlar la dieta i evitar el sobrepès, evitar l'excés de carn vermella, fer exercici... Són coses que depenen de nosaltres però fan mandra i la gent pensa que no és tan important. I el missatge és que el càncer no és invencible, podem fer coses per tractar-lo i per prevenir-lo.

Els millors hàbits de vida tampoc garanteixen que ens en lliurem.

No, perquè hi ha una part que no controlem, però intentem prevenir la que sí que podem controlar. És com una loteria: la part de la sort no la podem controlar, però si compres molts números és molt possible que et toqui.

Les últimes dades diuen que un de cada dos homes i una de cada tres dones tindrà càncer.

Això ha d'anar acompanyat d'una altra dada: la meitat d'aquests càncers es curaran. No és que un de cada dos homes morirà de càncer sinó que cada cop tenim més càncers que es curen. I els més freqüents -mama, còlon i pròstata- no són els més mortals, perquè trobem maneres de frenar-los. Estem treballant molt en detecció precoç i en tractament personalitzat, que són els dos mantres de la teràpia contra el càncer.

Serà una malaltia crònica?

Crec que sí. En els últims 40 anys s'ha doblat la supervivència del càncer i tornarem a doblar-la en molt menys de 40 anys.

Agafar-ho a temps és clau?

És la diferència. El que determina el pronòstic del càncer és quan el descobrim i quan el comencem a tractar. Per això és important fer-se controls i estar alerta a qualsevol cosa que surti de la normalitat.

El tema del cribratge és polèmic. S'està sobredetectant?

S'està discutint molt sobre si estem detectant càncers que potser no haurien donat problemes i sotmetent la gent a exploracions i tractaments innecessaris. Però cal anar amb compte amb això perquè aquestes són les úniques eines que tenim per tractar el càncer. Les conseqüències que paguem és que potser estem intervenint persones que no caldria intervenir, però en aquests moments no tenim cap alternativa prou bona i, mentre sigui així, val més pecar per excés.

Quin paper hi juga l'estrès?

En qualsevol malaltia, l'estat emocional i mental del malalt té un impacte directe en com la vius i com la superes sense voler dir que l'estat emocional pugui curar o fer emmalaltir. Es creu que l'estrès no és una causa de càncer però podria influir en com es desenvolupa. No és un factor tan clar com ho pot ser el tabac, però en animals de laboratori estem veient que l'estrès crònic redueix les defenses dels animals i genera una sèrie d'hormones que poden reduir la potència del sistema immunitari i afavorir que, si hi ha un càncer formant-se, progressi més de pressa. Però encara s'hi ha de treballar molt, en això.

Per què encara és el mal lleig?

El càncer a vegades es venç i a vegades no, però no és una malaltia més dolenta o més lletja que una altra. Sembla mentida que una malaltia tan freqüent encara sigui tabú. Part d'aquesta por és que els malalts i les seves famílies no en volen parlar i és absurd perquè el malalt de càncer necessita gent al seu voltant que li doni suport.

Des de fora, com veu la recerca que es fa aquí?

Bastant malament amb les retallades de pressupost. Els grups punters continuen tenint finançament però per a la resta no queda res. No tenen recursos, no poden demanar diners i això els impedeix seguir publicant articles de qualitat, cosa que vol dir que tenen menys possibilitats de demanar projectes. Si es perpetua, s'extingiran molts grups. És molt tràgic. Les retallades que ha fet sobretot l'Estat no són comparables amb les de la resta del món. Sembla que la ciència en aquest país no sigui una prioritat quan és un dels motors econòmics i de prestigi. Ens quedarem enrere i ens caldran deu anys per sortir d'aquesta situació. És bastant perillós.